Whitman
i Llull, passats pel sedàs de Jaume C. Pons Alorda
Del recull
de poemes que formen Fulles d’herba, de
Walt Whitman, per al club de lectura de Banyoles que vam fer a la tardor del 2015, n’havíem de llegir tan sols tres: “Cant de mi mateix”,
“Jo canto el cos elèctric” i “El curador de ferides”. Val a dir que no són
poemes com els que podem trobar habitualment: són escrits que poden abastar,
alguns, fins a trenta pàgines. Whitman hi parla de tot: per a aquest poeta tot
és material d’observació, des del cos humà, fins a la guerra en tota la seva
possible extensió i detall. L’autor el va fer com si fes una mena de bíblia,
una obra completa, un llibre de llibres. Sovint usa anàfores, però és un poeta
que defuig la rigidesa formal de la poesia, tant pel que fa a la mètrica, com a
la rima. Va ser un avançat, poèticament parlant. I un incomprès, per alguns
també, en la seva època (Withman, quàquer de religió, va néixer el 1819 i va
morir el 1892). Fa anys que està considerat el millor poeta nord-americà de
tots els temps i molts d’altres l’han admirat i li han seguit les passes. Ha
estat traduït a diverses llengües en diferents èpoques. La traducció que en vam
llegir nosaltres, de Jaume C. Pons Alorda (Caimarí, 1984), és la primera
completa que s’ha fet en català d’aquesta obra.
Vaig
llegir els tres poemes recomanats, la introducció al recull, les dades
biogràfiques sobre l’autor i també vaig fer una breu mirada a algun dels altres
poemes que comprèn Fulles d’herba. En
un principi em va costar una mica d’entrar-hi. Se’m feia difícil reconèixer-hi poesia.
Potser per la llargada dels versos, més aviat hi veia aforismes o reflexions
profundes. Tot això em va passar en una primera lectura, però a mesura que hi vaig
anar entrant, hi vaig trobar musicalitat, i poesia! La conclusió que vaig poder
treure d’aquestes lectures fetes, però, va ser que tan sols havia vist una mena
de tràiler de Fulles d’herba. Aquesta
immensa obra s’hauria de tenir de capçalera i anar-la llegint a glops petits, per
poder assaborir-la en tota la seva extensió.
Podria
haver anotat més d’un vers de tots els que vaig llegir, però tan sols me’n vaig
guardar un de curiós que fa referència a la vida. Pertany al “Cant de mi mateix”,
núm. 49 i diu: “I pel que fa a tu, Vida, crec de bon de veres que ets les
deixalles de moltíssimes morts”. Cru i contundent.
Aquesta
obra de Whitman és, de ben segur, massa densa per treballar-la en un club de
lectura. I de fet, no és que la hi treballéssim ben bé. Aquella sessió, no
obstant això, va ser un autèntic plaer, perquè vam poder gaudir de la presència
del seu jove traductor: Jaume C. Pons Alorda, que ha fet una feinada extensa i acurada
amb Fulles d’herba. Ha dedicat quatre
anys a la traducció d’aquest poemari i el procediment que ha seguit ha estat un
any de documentació, amb lectures d’altres obres de l’autor i cercant altres
traduccions en altres idiomes, i tres pròpiament de traducció. El resultat ha
estat un treball molt ben fet per part d’aquest mallorquí llicenciat en
filologia anglesa, també escriptor i poeta. Pons Alorda és tot energia i passió,
i fa que t’enganxis als poemes i al seu autor. Ens en va recitar (escenificar,
més aviat) alguns i en el darrer el vam acompanyar amb un cant d’esclaus murmurat
de fons. Va ser una experiència fantàstica, semblant a la que podeu sentir en
aquest vídeo publicat per Nollegiu de la lectura de l’episodi 7 de “Jo canto el cos
elèctric” que va fer-hi l’any 2014 acompanyat, també, del públic.
Jaume
C. Pons Alorda, malgrat la seva joventut, ha treballat molt i demostra que és
un autèntic pou de coneixements. El seu darrer poemari, el tretzè, és Tots els sepulcres, una trilogia poètica
editada el 2015 per Labreu edicions. Per altra banda, l’Editorial Barcino, aquest
passat 2016 amb motiu del 700 aniversari de la mort de Ramon Llull, li ha
publicat una versió de L’arbre exemplifical, el quinzè dels setze arbres que formen l’enciclopèdia que és
l’Arbre de ciència, escrita per aquest altre mallorquí que, com en Jaume, també
va posar molta passió tant a l’hora de crear com sobretot de difondre tota la
seva extensa obra.
Pons
Alorda, que també és professor d’escriptura de l’escola de l’Ateneu Barcelonès,
ens va dir a Banyoles que per a ell “la literatura és la capacitat de
comunicar, de construir un futur”i ens va fer una recomanació que ell mateix havia
seguit quan li van encarregar la traducció de Fulles d’herba: “cal atrevir-se a atrevir-se”. Futur i atreviment,
dues coses que no li manquen a aquest polifacètic mallorquí, que caldrà seguir
de prop.
Pilar Castel Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada