dijous, 28 d’abril de 2016

LLIBRES, LLIBRES, LLIBRES: FIRA

Si ens atenyem al refrany que diu «L'home proposa i Déu disposa» diria que enguany vaig amb el peu canviat. De primera, no vaig estar en la Fira del Llibre de València com cada any he estat el dia de la manifestació del 25 d'abril. Tampoc vaig estar en el concert que es va fer en la Plaça de Bous. Tenia les entrades comprades per al concert de Raimon del dissabte en Ontinyent molt abans que s'anunciaren els actes que van tindre lloc en València, i encara més estàvem en plenes festes d'Alcoi. Com em va dir un amic que vaig trobar assegut quan vam entrar al Teatre Echegaray, ha hagut gent que davant la disjuntiva, ha venut les entrades per estar dissabte en València. En un principi jo també ho vaig pensar, però finalment no ho vaig fer, vam anar a veure cantar Raimon, i no me'n penedisc gens. 


Durant els dies que durarà la fira hi haurà actes en què m'agradaria estar, però no hi estaré perquè a tot no puc arribar. També m'haguera agradat anar al lliurament del Premi Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó que es feia aquest mateix dia 23 d'abril, però...però vaig decidir i vaig triar anar a veure Raimon.
Amb tot i coincidint que els dimarts vaig a València al curs de literatura universal que l'Enric Iborra imparteix en el Centre Octubre, el vaig aprofitar per passejar pels jardins dels Vivers i fer un cop d'ull a les paradetes, als llibres i a les activitats que hi havia eixe dia. Com que durant l'any ja vaig visitant les llibreries estic bastant al dia de les edicions de darrera hora, així que res no m'espanta, però el que més m'agrada d'aquesta fira és la gran quantitat de llibres que s'amunteguen en tan poc lloc i espai, la qual cosa permet a més del passeig, fer una ullada per si hi ha alguna cosa que se me n'haja passat. Vam arribar vora migdia i el passeig es va acabar al poc d'haver començat, però haig de dir que ja se'n vam anar a dinar amb un parell de llibres a la butxaca. L'un, Viatjar descansa, el darrer Premi de poesia Senyoriu Ausiàs March de 2015 que va guanyar Carles Mulet Grimalt, i ja que estic que me'l signe aquesta vesprada quan ens veiem com cada setmana. L'altre, un clàssic dels clàssics, Figures de temps de Joan Fuster, en edició de Josep Iborra dins la col·lecció Alfons el Magnànim que fa tant de temps que no s'edita, però que encara en deuen tindre caixes plenes, per això continuen apareixen de tant en tant per les fires. Feia temps que el tenia fitxat com altres títols, tot i que de vegades no resulta fàcil trobar-los. 



RECLAM


i

abans del toc
no en coneixia el foc
però l'anhel brescava

abans del foc
no en coneixia el goig
però el frec de l'espelma

abans del goig
no en coneixia el vas
però n'embriagava
 
Havent dinat es vam asseure en un banc – incomodíssim- mentre la digestió i sol i ombra dels raigs de sol del migdia ens ensopien. Passats els primers minuts, em vaig entretindre llegint un article aparegut al setmanari El Temps El basar dels llibres perduts o desconeguts o quasi coordinat per Xavier Aliaga; de sobte la meua mirada ensopega amb el nom desconegut d'una autora, Maria Ibars i Ibars que comenta Raquel Ricard, em detinc, m'ha semblat haver vist aquest nom fa no res en la parada on he comprat el de Fuster; enseguida que tornen a obrir les parades dels llibres me'n vaig de cap cap a la llibreria, i comprove si és aquest el llibre que es comenta. A l'hora en punt allà estic, i. sí, és aquesta autora, tot i que no és el títol al que es fa esment, sinó un altre El serf. Tot seguit el compre. Com que no conec res d'aquesta dona, bé puc començar pel que he trobat. En un no-res s'ha fet l'hora i se n'anem xino-xano cap al carrer sant Ferran. Ens espera Dublinesos de James Joyce.

dijous, 21 d’abril de 2016

BARCELLES DE REBOTIGA

 ROSETA



A la memòria de Rosita una venedora de cupons de la ONCE a qui vaig conèixer a finals de la dècada dels cinquanta i començament dels seixanta al barri vell d'Alcoi. Vivia al carrer sant Miquel 19, paret mitjanera amb el Museu Arqueològic, alguns la coneixíem com la baldaeta per la seua acusada minusvalidesa. Sempre procurava portar-se una cadira de boga, per seure i com a suport per a caminar. Moure's per a ella suposava un gran esforç, per això sempre procurava anar al cantó més aprop, si cap altre venedor li'l prenia per aquell dia. El meu record d'ella va acompanyat sempre del seu somriure i és així com he volgut recordar-la.



De nit a la meva habitació i de dia a classe, la seva imatge se'm posava davant la pàgina que maldava per llegir[...]Els seus crits m'arribaven apagats i indistints i, amb el front enganxat al vidre fred, vaig mirar a l'altra part, a la casa fosca on ella vivia. M'hi devia passar una hora sense veure res més que una figura amb un vestit fosc projectada per la meva imaginació, a penes tocada per la llum del fanal la corba del coll, la mà damunt la barana i la vora de sota el vestit.
Aràbia dins Dublinesos de James Joyce, traducció de Joaquim Mallafrè.



És quan et pense, Roseta, que tot seguit em ve al cap la teua imatge i el teu somriure ampli se'm representa immòbil dins el meu somni d'infantesa.

Torne a pensar-te, Roseta, i la teua silueta se'm dibuixa, bonhomiosa, recolzada en aquella cantonada de carreus cisellats, testimonis silents dels encontorns. Ran de clatell com un mur compacte s'hi arrenglera el matoll dels teus cabells foscos, on s'hi reparteixen tornassolats blens com pinzellades, i dins la blancor de l'oval, evoque el color encès dels teus llavis pintats i el rosat de les galtes que inflama un guspireig en els teus ulls riallers.

Insisteix la pensada, Roseta, i el record de nou et recupera: amb passos vacil·lants, arribes; convertint en llarg el curt camí; només la cadira de boga esdevé crossa i descans. I en el xamfrà estadant, de bon matí, al teu pit penges roses; manolls de tires; manats de cupons; ramells de tiges, de fiblons reblertes.

Ets l'holografia que la remembrança esllangueix amb efímeres flamerades.

En no-res només seràs cendres que una ventada ha d'espargir: aleshores qui se'n recordarà de tu?.


dilluns, 11 d’abril de 2016

LA SERENOR DE LES GLICINES




Ara no recorde ben bé en quin moment vaig començar a fixar-me en les flors de les glicines, me les trobava enfilades en la tanca del molí de Salem en el camí que va del Ràfol a Salem a peu, em vaig fixar en aquestes flors tan singulars que pengen en forma de raïms d'un color extremadament delicat que van des del blanc al blau o violeta, quan encara la planta està començant a treure les primeres fulles. Quina delícia fer el camí cada dia el temps en què floria fins que s'acabava i me n'anava a recórrer altres senderols. La veritat és que vaig estar algunes temporades gaudint de la seua floració sense més. Un bon dia algú em va dir que el seu nom era Wisteria, per alguna raó aquesta denominació no se'm va quedar en la memòria, fins que un dia casualment vaig ensopegar amb el seu altre nom, glicina, i ja va ser altra cosa per què aquesta apel·lació em va portar per altres camins; finalment buscant per internet em vaig assabentar que era una de les flors preferides de Mercè Rodoreda. Ja veus quantes coses se'ns queden penjades quan llegim un escriptor. Ja sé que quan la torne a rellegir tindré un detall més a tindre en compte.

La veritat és que ja se sap que quan es viatja de vegades s'arriba al lloc en el moment oportú per a contemplar alguna singularitat de l'indret on es va, altres vegades com que ha passat ni se n'adonem. Per això quan la setmana passada vam anar a la Ruta Turística Entre Comarques programada a La Barraca d'Aigües Vives me'n vaig fer un fart de contemplar l'exuberància de les glicines en moltes de les tanques d'horts de tarongers i cases particulars. Després ja en casa veure com han quedat les fotografies i comprovar que és molt millor veure-les al natural, però sempre queda per al record. 
 

Per a Mercè Rodoreda la glicina simbolitzava calma i serenor. I en llegir això m'ha vingut al cap el títol de Serena barca de Maria JosepEscrivà



Corol·les


Funda jardins l'arrel.
Després tremola
davant d'una corol·la
un calze, un avenc
o una matriu
esbatanada.

Tremola de vertigen
com un pètal tremola
abans del sacrifici

d'una anemone,
que no es diria
si no fos per l'espasme
de corol·la que es bada
en contacte amb el vent.


23 d'abril de 2010