dimecres, 22 de novembre de 2017

ALGUNES PINZELLADES SOBRE LA BIOGRAFIA NOVEL·LADA DE JOAN VALLS I JORDÀ d'Ester Vizcarra




Veure'm publicada l'obra completa de Joan Valls i Jordà, enguany que es commemora el centenari del naixement del poeta? Encara estem a temps i confie que així siga. I dic això perquè desconec qui se n'haja de fer càrrec d'aquesta tasca, allunyada com estic dels cercles commemoratius del poeta i de la pròpia ciutat dels ponts. Mentrestant he pogut llegir, ni que siga un tast, la recent publicada biografia novel·lada, Enterreu-me en batí i en sabatilles, que l'escriptora i periodista, Ester Vizcarra, ha publicat enguany, mentre presentacions i actes diversos van donant a conèixer les peripècies del poeta, una de les quals en la Casa de la Cultura Mario Silvestre d'Alcoi a la qual vaig assistir.



          I dic que confie veure publicada la seua obra completa, perquè durant tot l'any he fet servir una Antologia que casualment vaig trobar—a un preu irrisori, tot siga dit— que devia quedar pels magatzems on guarden els sobrants de llibres que si no es venen en un temps prudencial acaben triturant per convertir-se altra vegada en pasta de paper. També me n'he aprofitat de les darreres edicions que els darrers anys han anat publicant a títol personal, i que he anat comprant conforme les trobava.

          Pel que es desprèn de les primeres pàgines del pròleg i els agraïments de l'autora, Ester Vizcarra, Adrian Miró va escriure fa un grapat d'anys una biografia del poeta, molt més extensa, que a banda de relatar vivències del poeta, també n'aborda i n'avalua l'obra de Valls. De fet al poc de començar la lectura Ester ens resol de seguida la qüestió que acaba de plantejar «què hi ha de nou al meu llibre?», a la qual cosa ens contesta tot seguit que «El de Miró és un pou de saviesa i erudició pel que fa a l'avaluació de l'obra de Valls, aspecte sobre el qual mai no m'atreviria a clavar-me. El meu pren la direcció de la vida i incorpora dades noves recollides de moltes altres persones» I això significa que estem davant d'un escrit coral que ha aprofitat les moltes anècdotes que circulen encara de persones que han conegut el poeta per afegir detalls que no ixen en la biografia de Miró. 

          La lectura de la biografia de Vizcarra fa de bon llegir i el lector comprova que la vida i la poesia de Valls van de la mà. Això m'ha permès comprovar que l'Antologia editada pel CVC es quedava coixa, si el que es pretenia era resseguir la seua vida a través dels poemes. Com tota biografia, comença l'any del naixement de Joan Valls, el primer de maig de 1917, i es va agrupant per capítols que donen compte de fets i situacions viscudes pel poeta. Així, hi veiem que tot i que no comença a escriure fins als anys de la Guerra Civil, amb dihuit anys, ja des de menut apuntava maneres. Si el detonant va ser la infantesa condicionada per la malaltia que va patir de menut conjuntament a l'aïllament dels afers propis de la resta de xiquets, això no ho podem saber, però si que:

Joan era un xiquet molt especial. No ho era[..]perquè la malaltia l'haguera fet xicotet i contrafet. Ho era perquè veia les coses d'una manera diferent de la majoria. Veia foc al sol que s'amaga, veia llum a l'aigua d'una bassa, veia la bondat a l'alè de les persones, veia el cansament a la suor dels homes, veia el barranc del Cint com una impressionant boca que engolia les estrelles les nits clares d'estiu, encara que, de moment, no sabera explicar totes aquestes coses.



I als ulls del cervatell esbalaït

cabia tot el joc de l'infinit

mesurat en pacifica esplendor.


«Ressò d'infantesa». Les hores vives (1978)

         Continua amb la llarga i fosca postguerra, el Franquisme, la Transició. I acaba en la dècada dels 80, l'època en què els homenatges de la ciutat, d'Alcoi li plovien per totes bandes.  

          Una de les coses que més m'han cridat l'atenció en la manera de narrar la biografia de Valls, d'Ester Vizcarra, és que ha sabut captar i transmetre en el seu relat el punt d'humor que emparava el versaire, no debades el títol de la biografia "Enterreu-me en batí i sabatilles" ho corrobora:

Que l'adéu siga sense cap problema

sempre he volgut al meu camí aquest lema:

tindre a mà les bonesses més senzilles.

Sols demane un lligam d'intimitat:

quan muira no voldria anar mudat,

enterreu-me en batí i en sabatilles.


Les hores vives (1978)

          Ja veieu que Joan Valls era un mag de la paraula, sabia com transformar els contratemps en els versos més delicats i bells.


DE VIDA I VERSOS

SECRETA febre aquesta d'alçar mots
per reviure la vida al vers escrit
joia amarga del temps reflectit
que transparenta els tràngols més remots.

  Rumina el sentiment allò que alcança
a recordar en fred el que ha viscut.
Un solatge pregon de solitud
és tot allò que resta en galivança.

  Volenterosa flor, claredat pura
regia la febrosa criatura
que era jo, delicadament vital.

  I ara, en la llunyania descoberta,
faig recompte d'enyors i tinc desperta,
encesa en mots, la vida marginal.


Joan Valls. Les hores vives (1978) 

dilluns, 20 de novembre de 2017

BREU ANTOLOGIA DE JOAN VALLS I JORDÀ(45)





VELL AMIC
 

Vell amic que em recordes en vers o en raó obscura:
si no entens la bellesa del silenci
quan vibra l'horabaixa i sols contemples
les matèries tangibles --carn o fruita--,
calla i anul·la el càlcul d'aquelles teories
que has abastat al llarg de la grisa existència.
Si has destil·lat un oli de profitosa essència,
enemic has estat dels camins atzarosos.
L'amor has manejat igual que un ferrament.
Bescanviaves la vida per un vi lubricant
de fragàncies carnals, gran tastador
d'esplèndida platxèria. Invencible,
t'erigies monarca d'insídies rabents,
cercant fàcils caceres. Tu mai no has desbrossat
la malesa del bosc, mai no has assaborit,
per eixorquia barbara, el suc de la infantesa,
ni les clares campanes del diumenge.
Per ric de solemnitat,
t'has tornat pedra.

Joan Valls i Jordà. La rosa quotidiana: a cura de Lluís Alpera. Bromera, 1990.

dimecres, 15 de novembre de 2017

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Joan Sales (2a. part)





BREU REFLEXIÓ SOBRE LES CARTES A MÀRIUS TORRES I EL VENT DE LA NIT de Joan Sales

Aquest estiu he enllestit la lectura de les Cartes a Màrius Torres i la relectura d’El vent de la nit. Era el propòsit que m’havia fet en acabar Incerta glòria. Necessitava saber què se n’havia fet dels personatges a qui havia acompanyat al llarg de força dies, però a banda d’això, també he anat entrant més en el pensament de l’autor de tot plegat, Joan Sales, en les seves idees i en les seves obsessions.



En El vent de la nit hi he trobat molt d’això, la novel·la ens aclareix moltes coses, però en les Cartes a Màrius Torres hi trobem el fonament de molts temes que apareixen en les dues novel·les: una important quantitat de vivències de l’autor fetes literatura, podríem dir-ne. També m’han fet entendre que Sales, amb tots aquests escrits, buscava molts perquès. 

No podem perdre de vista, tampoc, els anys en què ho va escriure, tot plegat. El 1956 publica una primera versió molt reduïda d’Incerta glòria, ja veient el passat amb una certa perspectiva, i no és fins a 1971, ja en un franquisme amb brins de llum al final del túnel, que en publica una versió més completa. No serà fins quaranta anys després d’haver estat escrites que Sales publica les Cartes. Ens trobem amb un escriptor de seixanta anys que revisa escrits de quan en tenia poc més de vint, un autor-editor intervencionista amb els textos que edita, tant propis com aliens.

Entre El vent i les Cartes podem veure amb molta claredat algunes de les idees, i també de les obsessions, de Sales. Sobretot a El vent hi veiem el Sales catòlic, amb esperances de possibles canvis en les jerarquies eclesiàstiques després de Joan XXIII. Tant en les Cartes com en El vent, Sales aprofita per exposar-nos la seva teoria sobre el paper dels anarquistes en la guerra, els infiltrats i/o agitadors que hi havia en els rengles àcrates, amb la seva genial invenció del terme filldeputisme històric per definir aquelles persones que, al llarg de la història, han manipulat per fer mal en benefici propi: “els agents dobles, els provocadors, els personatges més sòrdids i més tèrbols, els fills de puta de tota mena en una paraula”, representats en les novel·les per en Lamoneda i en Llibert Milmany. També hi veiem el que pensava del govern de la Generalitat i del president Companys, amb opinions molt dures, suavitzades amb el pas dels anys, potser per respecte al final que va tenir el president. Sobretot en les Cartes podem descobrir el seu militarisme, amb l’expressió de la necessitat d’un exèrcit català. I la defensa de Catalunya per sobre de qualsevol ideologia, però juntament amb la seva teoria de la recuperació dels territoris que formaven l’antiga Corona d’Aragó: res d’anar tot sols només els catalans del principat, opinava Sales.

Una de les teories que més defensa fa referència al final de la guerra. Ell, en boca de Soleràs a El vent, insisteix que podia haver acabat abans, militarment parlant el 1937, quan els anarquistes es van alçar contra el govern de Catalunya, però que a Franco li interessava que s’allargués, perquè la gent s’afartés ben bé del desgavell republicà i així poder justificar més el seu cop d’estat. Creia que la contesa es podia haver allargat més encara, però que si va acabar a principis del 1939 va ser perquè Hitler tenia pressa per començar la seva expansió europea i va fer enllestir la feina a Franco. 


A banda d’aquestes reflexions ideològiques de Sales, a les Cartes hi podem trobar la inspiració per a molts fets que passaran en les novel·les i per a molts personatges que hi trobarem, com ara el de Lluís de Brocà, un clar alter ego de Sales. Entre les vivències de l’escriptor, i també els llocs on va estar durant la guerra, hi trobem el poble d’Esterqüel, a l’Aragó, amb un convent de mercenaris a prop i un casalot-castell, i una mula que li van deixar els del castell. També les mòmies dels frares del convent, arrasat pels anarquistes, disposades a l’altar com si s’hi fes un casament. O el front mort en què va passar una temporada i les trobades que tenien amb els de l’altre bàndol en terra de ningú. I el Nadal que van passar al front les dones i els fills d’ell, el capità, el comandant i el metge, un fet real que, en llegir-lo en la novel·la, resulta força inversemblant. A banda, cal dir que aquests tres comandaments militars seus li van inspirar els respectius d’Incerta glòria. També hi apareix la conversa amb un senyor d’edat, nacional, en l’hotel on s’estan els soldats republicans el 1938 mentre l’exèrcit de Franco els està atacant: “a mi no em volen cap mal...jo sóc d’ells”, els diu. Fets, indrets i persones reals que Sales convertirà en literatura.

Esment a part, a les Cartes, Joan Sales ens parla de l’Enric Usall, un bon amic que va morir el gener de 1938 en els combats de Terol i que, amb la seva manera de ser i les seves ocurrències, li va servir de base per a la construcció del personatge de Juli Soleràs. Per cert, per acabar aquesta breu reflexió, voldria dir que una bona història hauria estat la vida de Soleràs explicada per ell mateix, una cinquena part d’Incerta glòria, mai no escrita per Sales. La peça que completaria la seva extensa obra.


Pilar Castel Soler



Sales, Joan. Cartes a Màrius Torres. ClubEditor. Barcelona, 2014 (tercera edició augmentada).
Sales, Joan. El vent de la nit. Club Editor. Barcelona, 2012.

dilluns, 13 de novembre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (44)

Per terres sorianes (Calatañazor)


ILLA EN BLAU DE PUR DELIRI


ILLA en blau de pur deliri
és el meu somni que pensa
en el remot d'un viatge
per països de llegenda.
Allí hi ha ocells de colors
i fruits d'exòtica mena,
i litorals de palmeres,
i verí en flors de bellesa.
Qui pogués ésser gavina
d'alta llibertat sencera!
Als meus quinze anys només sóc
cranc sens glòria ni pena.


Joan Valls i Jordà. Grumet a soles(1958) dins Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Arbó. Col·lecció Els Quatre Vents. Consell Valencià de Cultura, 1995.

dilluns, 6 de novembre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (43)

Castell de Montsegur al departament francès de l'Arieja


BOIRA AL CIM


Boira al cim, crespó de dol
que sura en el vent humit.
La muntanya ol a frescor
de matinada en reixiu
i el barranc en llunyania
sembla un lleó que a rugits
vaga ansiós de tempesta
esperonat pel cel gris.


 

Joan Valls i Jordà. La cançó de Mariola. Edició i pròleg de Manel Rodríguez-Castelló. Editorial Denes: Poesia Edicions de la Guerra. València, 2007.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (42)



PAISATGES DE SERRA I VALL


7

La immensa llum del cimal
en la petita corol·la 
d'una flor. Ja tot l'etern
en l'efímer es concorda.
La libèl·lula i el corb
fan duet d'ales en l'hora,
units  d'energia lliure,
germans de vida que vola.
Tot és àlgid i cimer
en la serra Mariola.


Joan Valls i Jordà. La cançó de Mariola. Edició i pròleg de Manel Rodríguez-Castelló. Editorial Denes. Edicions de la Guerra. València, 2008.




dilluns, 23 d’octubre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (41)

 
Castell dels comtes de Foix


 
VI

AUSIÀS March, hipercinètic,
erotòman, quasi herètic.

  De vegades un xic místic
amb molla de casuístic.

  Si el columbrem a l'encàustic,
mig penitent i mig fàustic.

  Cants morals, de mort i amor
regalimen el millor,

  el millor ressò antilíric
que tot ho abrusa per píric.

  Dies irae al calaix
i la joia, de biaix.



Joan Valls i Jordà. Breviari d'un eremita urbà (1975) dins Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre vents. Consell Valencià de Cultura. 1995.