dilluns, 16 d’octubre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (40)



JOC D'ESCACS

El joc d'escacs suposa
l'orgull més esotèric.
N'és un repte sobtat
acarat al misteri.

La torre s'ha encreuat,
el peó ajuda el rei
i entre el negre i el blanc
la xarxa s'esbandeix.

Els contrincants mediten,
sura un baf d'amargor
común verí obligat
d'astúcia i foscor.

Fan taules a la fi
per trets de l'averany
i resta malferit
l'honor dels contrincants.

En resum: el silenci
s'hi torna plom pesat
i en la batalla moren
el genet i el cavall.



Joan Valls i Jordà. Quadern vermell (1986) dins Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre Vents. Consell Valencià de Cultura, 1995.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (39)




CANVI DE LLENGUA

 

Com els millons donen aires
de folgances displicents,
Pep, dels companys canonaires
ja no se'n recorda gens.

Abans era tot salut
i rebossava alegria,
i ara té ple el mig almud
d'una estranya hipocondria.

Té abranor, molt bé no dorm
i està més sord que un cantal,
encara que en Benidorm
tinga pins, calla i casal.

La muller, que era ordidora
per a telerets a mà,
com vol fer-se la senyora
ara parla castellà.

I el sabateja tan bé
dins del seu típic estil,
que ni el paper d'esmeril
pot llimar l'aspror que té.

I diu: "camás" i "carnito",
"olorita", "fojo", "mueies",
"pebreja", "Plaza de Bueyes"
i "joge el nene al bracito".

Tan foll és el frenesí
de la seua convicció,
que creu que la distinció
en castellà "fa més fi".

La sort, tornant-se desaire,
a Pep ha omplit de rovell.
¡Ai, quan era canonaire
tenia més bon pansell!



22-11-66


Joan Valls i Jordà. Cent serafins (1975) dins Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre Vents. Consell Valencià de Cultura, 1995.


dilluns, 2 d’octubre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (38)




RONDAIRE ESMAPERDUT


29

 

DE LA flor del magraner
he tret el color del viure:
vermell, si, sempre vermell
en la pensa i en el llibre.

Al capdavall priva el doll
de l'oratge que em trasbalsa
i em quede mirant tenebres
amb la vena que em compassa.

Una sorda malaltia
de formigueig incessant
acusa ferides fosques
que fa temps m'han derrotat.

Malgrat tot seguesc la via
del silenci i no se'n va
un quall amarg a la gorja
que és el crit ennuegat.

Vivim a terra, cantem
l'himne de la llibertat
amb tristesa i mosseguem
l'aire per a respirar
que a voltes es torna pànic,
mentre el vaivé de la mar
posa un toc de melangia
al vent de la veritat.

De la flor del magraner
la meua llàgrima trac.
I veig el món com un dèdal
confús de por i de sang.



Joan Valls i Jordà. Anys i paranys. Edicions 3i4. 1985.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

MON-DOC & MON-COR




     Ahir, dissabte 30 de setembre va concloure la novena edició de la Mostra Internacional de Cinema Documental de Montaverner — Mon-Doc— com se la coneix. Havia sentit a parlar d'aquest esdeveniment, però fins enguany no he pogut assistir. Gràcies a l'amic Dani Alfonso que em va fer memòria, dimecres. La veritat és que només he pogut anar tres dies: dimecres vaig veure, Fills del silenci, de la directora Rosa Brines; dijous, Espias en l'arena. Objetivo España, dels directors Pablo Azorin i Marta Hierro. Tots dos documentals tracten temes diferents amb arrels comuns, la Guerra Civil Espanyola: conseqüències, desmemòria, oblit... . En tots dos vaig veure uns fotogrames repetits: el port d'Alacant i el Stanbrook, el darrer vaixell que va salpar del port abans que les tropes feixistes entraren i els avions bombardejaren. Mentre que per la pantalla contemplava eixes imatges, jo imaginava Felicitas entremig de l'espant d'aquella gent que no va arribar a pujar a aquell vaixell, ni a cap altre. No en van haver més, altres vaixells contractats no es van atrevir a entrar al port, les tropes i l'aviació els tenien encerclats. Sincerament des de dimecres aquest nom no m'ha deixat descansar, m'obsessiona de nit i de dia  I pensareu què, qui és aquesta Felicitas. 



Realment, no la vaig arribar a conèixer. No sé com és la seua fesomia. Només em vaig posar en contacte amb aquesta dona perquè buscava informació. Estava redactant un escrit per al llibre de festes del Ràfol. Això era l'any 2008, l'escrit en qüestió es va publicar l'estiu del 2009, parlava sobre una mestra del Ràfol, Delfina Fenollar, que feia poc havia traspassat. El meu afany de recerca va buscar informació pels pobles on havia exercit de mestra. Això em va portar des d'Ademús, Oliva, Bellreguard, València, Ràfol de Salem. Buscava antigues alumnes per a que em parlaren d'ella i em contaren alguna anècdota. Reconec que va ser una experiència molt emocionant. Vaig parlar amb moltes d'elles. La majoria ja no hi són. Així va ser com em vaig posar en contacte amb Felicitas. Vivia en Barcelona. Era molt major. Vaig telefonar al número que m'havien donat. Recorde molt especialment el to de la seua veu i la manera resolta i convincent amb què s'expressava. Vaig posar-la en antecedents i se'm va obrir de tot cor. No sé quan de temps vam estar parlant. Realment ella no havia anat a l'escola amb Delfina, era un poc més gran i es pot dir que ja havia acabat els estudis que li pertocaven. Ja se sap que en els pobles tot el món es coneix. Em va corroborar el que m'havien dit les altres. Això em va permetre compondre el trencaclosques. Estem parlant dels anys 1932-33 fins el 37 o 38 poc després les escoles van ser desallotjades, traslladant-les cap a la rereguarda, concretament cap a Oliva. Però anem al que anem, Felicitas en el temps en què vam estar parlant per telèfon em va contar tantes coses que quan vam acabar la conversa i vam penjar respectivament el telèfon, el meu tema principal per al qual m'havia posat en contacte estava a punt de desviar-se. Sóc conscient que aquell any i a causa d'eixe escrit se'm van obrir massa camins. No tinc fusta de investigadora, només sóc molt curiosa i m'agrada preguntar. Felicitas devia tindre en aquell temps 16 o 18 anys més o menys. Era dels molts que ocupaven les carreteres cap a Alacant per fugir. Va ser protagonista del moment final quan l'Stambrook va salpar, no va arribar a pujar perquè no quedava lloc. La vaig escoltar amb una emoció continguda com no es podreu imaginar. Una cosa és llegir uns fets en un llibre d'història i l'altra és escoltar els fets en els quals has sigut protagonista. Ho acabe de dir, la redacció de l'escrit de la mestra del Ràfol em va deixar molt tocada. Cada personatge prometia una història que vaig aparcar en un racó. Del port va anar a parar a la presó de dones d'Alacant, després a la de València. Va passar temps fins que va poder tornar a sa casa. Finalment com molts altres va anar a parar a Catalunya, a Barcelona.


Mentre per la pantalla veia eixes imatges, jo intentava buscar Felicitas entremig de l'espant d'aquella gent que no va arribar a pujar a aquell vaixell, ni a cap altre, no en van haver més, les tropes i l'aviació els tenien encerclats.  

La Mostra va acabar ahir dissabte, amb un documental, fora de concurs, entranyable i alhora colpidor Joe's Violin, de Kahane Cooperman.
 

Tinc clar que d'ara endavant m'ho apuntaré a l'agenda de previsions per no oblidar aquesta cita anual amb Montaverner i la Mostra Internacional de Cinema Documental.

dilluns, 25 de setembre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLSI JORDÀ (37)

Plomatge d'un picot verd. 


L'OCELL MORT



UN ocell mort al camí
sembla el nostre esperit a sòl de terra.
Semat de refilets, ja no modula
el so del goig llibèrrim
ni l'impuls d'elevar-se entre el blau verge
de l'aire que estrenava a trenc d'aurora.

    Hem de pensar que la desolació 
té la crueltat silenciada
dels ocells que sobtadament pereixen
robant-nos una mica de música
original, primigènia,
generosament lliure i virginal,
gairebé per tothom incompresa.



Joan Valls i Jordà. Quadern vermell (1986) dins Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre vents. Consell Valencià de Cultura, 1995.

dilluns, 18 de setembre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (36)

Tinc clar que els poetes poden fer poemes del que vulguen i els fan, no faltaria més, però... però les magranes en estiu no solen clivellar-se, a no ser que els ploga molt intensament, i com passa també amb les figues s'òbriguen. Encara estem a mitjan setembre, les magranes estan a punt de madurar i estan ben tancades. També és veritat que enguany, per ara, han caigut, tret de llocs puntuals, poques tempestes de les que solen obrir les magranes. Per tant aquestes magranes pertanyen a un mes d'octubre qualsevol. En tot cas el poema com la resta de poemes és preciós!


ESTIU

Clivellades magranes somrients de robins
obren l'estació sorprenent. A l'estany
els ànecs fan periples de frescor. Les libèl·lules
juguen a descobrir refugis i nectaris
i les formigues formen escamots laborals.
La suor ens sotmet a un bany de sal humana
- les salines que Déu d'antic ens regalà-
per complir amb la deixa de l'edènic edicte
que amb espasa de foc negava rosa i pa.

La set creix i les pomes resumeixen la dona
que pren un bany de lluna. L'acompanyen el grills
amb el cant més perfecte que contrapunta el món.
No ho creureu però ja molts versaires ho han dit.

El metrònom dels grills promou gaia ciència.
Ritmes d'èlitres polsen la isòcrona cadència
que és un picarol temperat d'infinit.



Joan Valls i Jordà. La rosa quotidiana, a cura de Lluís Alpera. Bromera, 1990.

dilluns, 11 de setembre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (35)



LES ROSES REPARTIDES


(Poema de Catalunya)


ÉREM els fills damnats per l'odissea
d'un fat antic que fou trista conjura
dels germans que a hora justa no capiren
l'original volença. Érem el pacte
que no aplegà a complir-se, la reserva
de la fe consanguínia, el signe estrenu
que aixeca l'alfabet inviolable
com bandera en el risc del sacrifici.
Érem el vent i el dogma de la pàtria.
Entre el coratge i l'esperança anàvem
per camins d'orfenesa. Repreníem
el dolç paisatge als ulls amb recança
que cerca mare en cada dol que crema.
Ens van barrar la veu, ens van combatre
la claredat amb foc de codi altívol.
Contra un fulgor d'aurora no rebíem
sinó els tropells irats de la discòrdia.
I el blat creixia a lloure, i el oficis
fornien el destí de l'honradesa,
ofegant a la llar l'oculta llàgrima
que es feia arpegi de cançó futura.
Volíem les paraules en carn d'obra
per mesurar la vida, canviar
el salari per la resposta clara
als grans interrogants de la injustícia.
Però la minva que al deler sentíem
ens clamava a la sang. Érem la pàtria
per damunt de la falsa lluentor,
el verb que sobresurt, la vetlla invicta
cara a la nit que espera en un silenci
mantingut a deshora, com la imatge
d'aquella llibertat mai ben atesa.
I sabíem el vent que ens arborava
amb messiànic avenç. I tots sabíem
- germans al gran col·loqui de la terra-
que sols un crit podia ésser la sembra
contra l'ultratge que sempre fracassa
quan pugna per trencar els sagrats vincles.

  Jo, artesà del verb sense cap signe
de mestria solemne, mal fornit,
quelcom humilitzat per les collites
pacients dels gramàtics, sovintege
les nafres fraternals del veïnatge
que m'acompassa el viure. I ara copse
-de tornada de tantes eixuteses-
els ulls de Verdaguer -fulgors d'Atlàntida-,
plens de volença entre les profecies
que van complint-se i Déu les allibera
de mítiques fumeres, tot per dir-vos
que a Catalunya apleguen navilis
que han de solcar els mars a tota vela.
Si de l'antic exili uns fills ja canten
la gènesi augural, fora temença!
A l'horitzó s'albiren noves rutes.
Campaneja la sang a l'hora clara
i els cors congrien germanors durables
amb ganes de trucar portes propícies,
assabentant tothom de què és vinguda
una mica de joia, una flairança
de roses repartides en silenci
com missatge granat per uns nous homes.


Joan Valls i Jordà. Temps de saó (1979) dins Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre Vents. Consell Valencià de Cultura, 1995.