dilluns, 22 de maig de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (19)



GLOSSA DE LA CREACIÓ
 

Frenar el doll dels vers,
arrodonir l'essència
amb poda de paraules
de dubtosa mesura.
Ser més delimitant-se,
no remenar impulsos.
Els ornaments consagren
els verificadors
de fascinants alçàries.
Del caos han sorgit
la rosa i el colom,
l'estel i el nu de verge.
Tenim prou reflectint
un eco o un perfum
que aletege a l'espai
del matí lluminós
per modular del món
bellesa, llum o angoixa;
per elevar l'alè
a càntic i a cadència
de sol o brasa viva.
Roda el temps i esdevenen
teranyines i etapes
d'amor o fats estèrils.
Però tenim un bleix
que respira orgull íntim,
avivant l'immanent
estat just de la gràcia.

Joan Valls i Jordà. La rosa quotidiana. A cura de Lluís Alpera. Bromera, 1990.

dilluns, 15 de maig de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (18)

Imatge de Internet


EL BATEC INFINIT

Jo no sóc més que aquest mot que batega
dins el meu clos humà sense remei.
Si ahir el somni blau fou dolça brega,
avui el verb és mon ferro de servei.

   Entre somni i ferida, la paraula
s'hi fa rosa secreta i el seny vol
cenyir al cor el mite de faula
com el cant isolat del rossinyol.

   Ofert al buit nocturn. Veu esmolada
que em diga de la lluita i del desfici,
del neguit que incendia el pensament.

   Jo sóc sols la lluïssor frustrada
d'un instint esmolat amb sacrifici,
flama d'amor a la mercè del vent.


Joan Valls i Jordà. Les roses marginals (1965) dins Antologia poètica (selecció i introducció de Ferran Carbó). CVC, 1995.


 

divendres, 12 de maig de 2017

El retorn de l'Hongarès, una novel•la amb banda sonora



Reconec que a mesura que vaig endinsant-me en les complexitats narratives, vaig descobrint detalls sorprenents en allò que concerneix a l'arquitectura que basteix un text literari  —tot prenent el mot que Vicent Usó ha fet servir per al seu darrer llibre, L'arquitectura dela ficció—. Primer, en assignatures com Teoria literària, on, com diu el nom només s'aprèn la teoria, i darrerament amb el curs d'Escriptura narrativa que he fet. 

Quan vaig llegir La cinquena planta de Manuel Baixauli, entre altres coses, vaig descobrir que al darrere de la novel·la s'amagava un món que vessava ressonàncies musicals. Ho vaig constatar llegint un dels molts comentaris al bloc Totxanes, totxos i maons, de Joan Josep Isern, des d'on em vaig assabentar que el mateix Baixauli havia creat una llista de músiques en l'Spotify. Des de llavors aquesta fidel admiradora de l'escriptor suecà no ha deixat d'escoltar aquestes peces de música.

Des d'aquell dia quan m'endinse en una nova novel·la veig coses que abans no veia. Com diu el refrany quan més sucre més dolç. Per això, a mitjan lectura d'El retorn de l'Hongarès de l'escriptora i artista Anna Moner—novel·la amb què, per cert, es va clausurar el Curs d'Escriptura Narrativa al qual em vaig apuntar el passat més de setembre en la UNED—em vaig adonar que la narració anava farcida de peces musicals, les quals vaig anar anotant en un paper fins el final. Però no solament es pot fer una llista de les obres que recorren El retorn de l'Hongarès també se'n podria fer una altra dels ingredients que componen el perfums; una altra per a la taxonomia de les plantes, dels insectes i altra mena d'animalets que circulen per la novel·la. Això si, tot ben regat amb l'exquisidesa d'un Fondellol. 


Només acabar la novel·la vaig fer dues coses: d'una banda, llegir-me les ressenyes que he trobat escrites en la premsa digital al voltant d'El retorn de l'hongarès; de l'altra, resseguir cadascuna de les peces musicals i escoltar-les, primer a soles, a continuació acompanyades del corresponent text. Una opció que afegeix interès a la narració fins a punts insospitats. De totes les ressenyes que he llegit, només la d'Ana Maria Villalonga, Núvol,  comenta les possibilitats musicals que ofereix la lectura d'aquesta novel·la. Ara bé, casualment m'he trobat que la biblioteca de Polinyà ha creat una llista de les músiques amb els links des d'on els qui vulgueu podeu llegir i escoltar-les, segur que vos entren ganes de fer la lectura completa. 

I a poc més de la pàgina cinquanta ensopegue amb uns renglons enigmàtics que al llarg de la novel·la se'ns aniran desvetllant. Es tracta de "l'Ària del bes" de l'opera Samson i Dalila del compositor Camille Saint Saëns. Una música preciosa acompanyada d'una lletra que encara ho és més, que es converteix al cap de poc d'escoltar-la en una melodia que se't clava dins el cap i no pots deixar de cantussejar. 

Mon cœur s’ouvre à ta voix,
Comme s’ouvrent les fleurs
Aux baisers de l'aurore !
Mais, ô mon bien-aimé,
Pour mieux sécher mes pleurs,
Que ta voix parle encore !
Dis-moi qu’à Dalila
Tu reviens pour jamais,
Redis à ma tendresse
Les serments d’autrefois,
Ces serments que j’aimais !
Ah! réponds à ma tendresse !
Verse-moi, verse-moi l’ivresse !

Ainsi qu’on voit des blés
Les épis onduler
Sous la brise légère,
Ainsi frémit mon cœur,
Prêt à se consoler,
À ta voix qui m’est chère !
La flèche est moins rapide
A porter le trépas,
Que ne l’est ton amante
A voler dans tes bras !
Ah ! réponds à ma tendresse !
Verse-moi, verse-moi l’ivresse !

És així com el relat pertorbador d'Anna Moner es val de la música per endinsar-nos en aquesta deliciosa trama. Però açò només és una minúcia.

«En mànigues de camisa, protegit amb un davantal blanc, un home prim i llarg treballava d'esquena inclinat sobre el banc de ferro que ocupava el centre de l'estança cantussejant una melodia que Béziers no aconseguí identificar»




dilluns, 8 de maig de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (17)



HEREU DE SOLITUDS

Jo sóc un munt de curullat silenci
i una vida calenta de vigílies.
En mi bateguen llums d'albes pretèrites
que il·luminen la febre del meu pacte.

Sóc vigia avesat a la tempesta
i a espiar el bell èxtasi dels lliris.
La desolació ja m'alliçona
i em fa fecund el solc de l'esperança.

Quants cabals reunits dins el meu cercle,
quanta càrrega en mi desorbitant-se,
fent-me centre nafrat d'altres exilis
i veu plural de càlides renúncies!

Qui m'ha elegit per aquest zel continu,
per aquest fosc treball de dura farga
on el seny propi descobreix el cúmul
d'una heretat de vivíssims contactes?

Quin vianant d'horitzons lliures crida
i es fa missatge d'àugur al meu cor,
i s'acull a aquest dèdal primigeni
on terra, cel i mar penetren l'home?

He vingut per donar a la tristesa
unes paraules més de plany o cendra,
tot reblit de records que resumeixen
els fats d'herència que em pertanyen viure?

Quin vent de lluita m'atansà a la vora
de l'amor i la mort, com un miracle?
¿Quina vida vermella formigueja
i em disposa la sag per al crit màgic?

No cal queixar-se, cal dir les vivències
on s'acumulen fàstics i tendreses,
mentre a l'encís infinit de la rosa
i en el clam impertèrrit de Déu s'aixeca
l'eco fidel d'aquesta solitud
que per mi passa encenent un do lúcid:
l'única claredat que jo delere.


Joan Valls i Jordà. Hereu de solituds (1972) dins Antologia poètica (selecció i introducció de Ferran Carbó). Col·lecció Els quatre vents. CVC, 1995.


 

dijous, 4 de maig de 2017

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Marta Rojals



L’altra, de Marta Rojals



La novel·la, ambientada a Barcelona i algunes platges del Maresme o la Selva, es mou entre el febrer i l’agost d’un any, molt proper als nostres dies, que podria ser perfectament l’actual. L’autora, però, hi fa constants anades al passat, llunyà o més acostat, de l’Anna, la protagonista, i el seu entorn, fins a un punt una mica excessiu i que, a voltes, pot arribar a confondre els lectors i a obligar-los a rellegir fragments per tal de poder seguir bé el relat. Està narrada en tercera persona, amb molts de diàlegs intercalats, cosa que la fa molt àgil. Aquests diàlegs solen ser molt acostats a la parla quotidiana d’avui en dia. Està escrita en català, però l’autora hi usa –editades en cursiva– força paraules, expressions o frases senceres en castellà, segons qui sigui el personatge que parla, un recurs que considero ben emprat en aquesta ocasió. També hi ha molta presència d’eines informàtiques i nous sistemes de comunicació, però utilitzats d’una manera lògica i justificada, bé per motius de necessitats laborals, bé per a una millor entesa sobretot entre dos dels personatges.

L’altra podria ser útil d’aquí a uns anys per entendre la vida actual–marcada per la crisi econòmica, social i de valors–a la nostra zona,com passa –sense cap ànim en absolut de comparar les dues obres– amb el Quadern gris, de Josep Pla, que ens transmet la història en detall de dos anys concrets del segle passat, 1918 i 19.

La novel·la sorprèn i enganxa des del principi, per l’estil fresc i el llenguatge que utilitza Marta Rojals. Al final, els lectors arribarem a conèixer una mica més la protagonista, l’Anna, una dona de prop de quaranta anys, marcada per uns fets concrets que li han passat en diferents èpoques de la vida, i que li han anat consolidant el seu caràcter reservat, introvertit. L’Anna no és dolça, ni li agraden les mostres d’afectivitat amb altres persones. És poc social, vaja. En algunes ocasions, ella mateixa recordarà aquests fets que han modelat la seva manera de ser, i així els lectors l’anirem entenent més.

A banda de la protagonista, la novel·la té altres personatges interessants. Personalment, em quedaria amb dos: la Cati i en Nel. La Cati, la dissenyadora per a qui treballa i que la tracta com si fos la seva pròpia filla i en Nel, el fidel i sofert company de l’Anna –i reconegut per ella com l’autèntic amor de la seva vida– que acaba de perdre la feina en el diari on treballava i s’ha quedat a l’atur en mal moment. Ell li aguanta tot i ens mostra que sí que hi ha persones que estimen de debò una altra. Al llarg del relat podrem concloure, de fet, que tant la Cati com en Nel són bons exemples de persones que saben estimar.

Els animals també hi tenen presència, en la novel·la, dos gossos, concretament. El Bord, un gos veí que l’Anna, de petita, estimava molt, i la Bruna, amb qui, ja de gran, es farà molt amiga. De fet, la comunicació amb els animals sempre li ha anat millor que amb les persones: no parlen...

I un últim personatge essencial: en Teo, el jovenet que la farà tornar boja.Un noi de vint-i-un anys, sord arran d’un accident.Aquest fet li anirà la mar de bé a la introvertida Anna: moltes de les converses amb ell seran per escrit, per mòbil, no de paraula. Per molt que ella pensés que un cop i prou, que la relació amb el Teo seria només una flor d’un dia, ja es veu a venir que la cosa no anirà així, tot i que també s’entreveu que, a la llarga,tot plegat no serà res més que un desig irracional, que per força ha de tenir una durada finita.Si bé he dit fa un moment que la novel·la enganxa, a poc més de la meitat del llibre, quan veiem que les trobades amb en Teo no només no cessen, sinó que s’incrementen: “alguna cosa no estava funcionant”, perquè la relació semblava que tenia tendència a estabilitzar-se, la història se’m va començar a fer pesada. Les trobades clandestines i la por de l’Anna a ser descoberta s’allargaven massa. Al final, però, hi he entès el motiu: l’autora ens havia d’explicar molt bé, extensament i amb detall, l’addicció que havia representat per a la protagonista la relació amb en Teo, perquè poguéssim entendre el seu autèntic problema. I no us en dic res més: si us ve de gust, llegiu L’altra!

Pilar Castel Soler 


Rojals, Marta. L’altra. RBA libros. Barcelona, 2014.

dilluns, 1 de maig de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (16)



SONETS D'INSISTÈNCIA

IX

Beat vas nàixer entre xifres vives
per dèria heretada del llinatge.
Lubricaves doctrina i engranatge
amb l'oli de les llànties votives.

Engreixat i epicuri omplis la bossa
i et curullen d'encens. L'oligarquia
t'acreix la vasta megalomania
gaudint, d'ací i d'allà, la millor mossa.

A l'abast l'arbre edènic tens curull.
El llomello i la poma, àvidament,
freixes, patriarca irremissible.

Com un tafur de timba li fas l'ull
al croupier que t'amolla, astutament
- custodi i pigall - la carta infal·lible.



Joan Valls i Jordà. Quadern vermell (1986) dins Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els quatre vents. Consell Valencià de Cultura, 1995:
 


Quadern vermell (1986)  fou l'ultim poemari que publicà en vida. S'estructura en tres seccions precedides d'una citació inicial de Miquel Martí i Pol que ens situa clarament en la vessant cívica del poemari. La primera, "Ritual de l'enyor", ens porta a través del record al món de la infantesa però presentat s partir de dades bibliogràfiques concretes. Els vint "Sonets d'insistència" que constitueixen la segona secció desenvolupen la dimensió plena que adquireixen el record i la guerra i la seua adhesió a la causa republicana[...]La tercera secció, "Èpica personal" presenta una diversitat temàtica. En ells apareix un altre cop la proposta metapoètica que pretén assolir amb la poesia.



dilluns, 24 d’abril de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (15)



L'OFICI

Màquina d'escriure,
eina de treball
que has fet de ma vida
raó de treball.
Missives ombrívoles
de negoci baix
sota aquella capa
dictatorial
als tirs que menava
tot el ball del guany.
D'aquella oficina
crispada d'afanys
m'han restat les petges
d'uns dies infausts
i el càstig esquerp
de la malvestat.
Quan grimpaven versos
de ritme sobtat
com una esveltesa
feliç de la sang,
les tecles menaven
la crua i tenaç
lògica de venda,
preu mercurià
i xifra implacable
pujada de grau.
El vers es pansia
tot aclaparat
al pes procel·lós
que em barrava el pas.
Màquina d'escriure
i uns versos amargs,
esvaïts en l'ombra
d'un ofici esclau.


Joan Valls i Jordà. La rosa quotidiana. A cura de Lluís Alpera. Bromera, 1990