dilluns, 27 de març de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (11)

 

Rondaire esmaperdut

8

DRAPAIRE va ésser l'avi,
el pare, perruquer,
la mare, una mestressa
de múltiples quefers.
Un viure a mitja vela,
però amb coratge encès,
tot enfilant el rumb
contra l'embat del vent,
d'aquell vent malastruc
de tramuntana en sec.
L'escola a crits i colps
per mètode sever
i confegir la lletra
menada al mal endreç.
Toixarrut era el mestre
- no podia ésser més-
car la vocació
li deixà el regomell
d'un sou magre que el feia
eixarreït i esquerp.
Sols la joia del sol
redimia la pell,
la malnodrida còrpora
del torçut esquelet.
Drapaire va ésser l'avi,
burot seria el nét,
el qui ara es conhorta
amb versos sens remei.

Joan Valls i Jordà. Anys i paranys. Col·lecció Poesia, 3i4, 1985.


dimarts, 21 de març de 2017

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Quanta gent mirant-nos! Ei! sí, estem escoltant els poemes.

Hui, 21 de març se celebra el Dia Mundial de la Poesia. Això va ser l'any 1999 que des de la UNESCO van  instaurar aquest dia per celebrar la poesia. D'ençà que vaig obrir aquesta finestra al món, ja fa uns anys, em vaig apuntar a l'esdeveniment que, des d'ací, a casa nostra, enguany han escollit la poeta Antonia Vicens. Per la meua part  aprofite l'ocasió en un dia tan especial i he elegit un poema  més personal que alhora és també una poeta que m'agrada de llegir. Enguany he triat a l'amiga Maria Josep Escrivà amb el poema que encapçala el seu darrer poemari Serena barca


El rostre d'un poema

Als llavis que et pintaves s'encarnava
l'atzar universal, desitjos invisibles,
el rostre d'un poema:

esfera closa
on tot el que no era
s'imaginava. 


 
La poesia

plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.
 

Antònia Vicens 

(c) Lleonard Muntaner

dilluns, 20 de març de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (10)


I un dia em vaig trobar aquesta ploma acabada de caure. Segur que algun àngel l'acabava de perdre.

CIM DE SOLITUDS

VI

Delere hostatge en una mà germana
i paraula entranyable com el blat.
Delere emmirallar la veritat
al lloc més just: en la pupil·la humana.

Delere la bandera i la campana
més arran del goig pur i el dol sagrat
i l'amor sense núvola, enlairat
a un llamps de matutina clariana.

Esbrinar a grapats l'eclipsi greu
que ens fa ivarsós el vincle d'home a Déu
i es nomena amb mot dèbil: benaurança.

¿Quin somni d'àngel càndid em diria
l'alba verge que fóra cada dia
avenç diamantí de l'esperança?




Joan Valls i Jordà. Tast d'eternitat. Introducció d'Enric Ferrer Solivares. Denes Editorial.

dilluns, 13 de març de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (9)

 
MELANGIA DEL CAPVESPRE


En la lloma hi ha un solell
de divina clariana.
Sobre el teu pit un clavell
que t'abilla i t'engalana.

Trobador de gran ciutat
jamai t'enamoraria.
En son vers arravatat
batega la melangia
de vore't -ulls, cara  i pit-
tota ta tendror d'espiga,
sense que a boqueta nit
no em sigues núvia ni amiga.

Gris de la lloma em serena.
Ja s'ha finit el solell.
En tot pit queda el clavell
i en el meu la meua pena.

Joan Valls i Jordà. La cançó de Mariola dins Antologia poètica. Selecció i introducció Ferran Carbó. Col·lecció Els quatre vents. Consell Valencià de Cultura, 1995.


diumenge, 12 de març de 2017

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Joan Sales



Reflexions al voltant d’Incerta glòria i els seus personatges


Joan Sales, que havia tornat a Catalunya de l’exili el 1948, publicava l’any 1956 una primera versió, molt restringida, d’Incerta glòria que aniria ampliant fins a la definitiva de Club Editor de 1971,de quatre parts i 910 pàgines. L’any 2012, aquesta mateixa editorial n’ha publicat una de nova, amb la quarta part de la de 1971 (Últimes notícies) ja convertida en una altra novel·la: El vent de la nit.

Aquesta obra, per a molts la gran novel·la catalana del segle XX, inclou una bona quantitat de personatges, més o menys importants. Un dels protagonistes és Lluís, per a molts un alter ego de Sales. Certament, l’escriptor, quan va començar la guerra civil, era molt jove (tenia 24 anys), advocat de formació i pare de família. Amb en Lluís compartia totes aquestes circumstàncies personals, a més de ser oficial de l’exercit republicà. El personatge de Lluís fa de narrador de la primera part, mitjançant unes cartes-dietari que adreça al seu germà Ramon des del front.



Al llarg de tota la novel·la, Sales, va fent una dura crítica del paper que van tenir els anarquistes en el desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola. Ell, destinat a la columna Durruti en esclatar el conflicte bèl·lic, deia que hi havia passat un calvari, el temps que va lluitar al costat dels anarquistes, amb qui només els unia el fet de tenir un enemic comú. La crítica, en la seva obra, ens la fa especialment mitjançant la família Milmany. Trini Milmany, parella d’en Lluís, és una anarquista força incoherent i contradictòria. Ella serà la narradora de la segona part, aquest cop amb unes cartes que envia al seu amic Juli Soleràs. El pare de la noia és un autèntic àcrata, pacifista, que arribarà a enfrontar-se obertament amb els altres anarquistes, els violents i mata-capellans, i que reconeixerà en diverses ocasions que els, teòricament, seus no ho estan fent bé. El germà de Trini, Llibert –anarquista amb un càrrec al govern, presentat com un polític d’èxit, aprofitat, fals i demagògic, i potser fins i tot traïdor–, és el que queda més mal parat de la família Milmany per part de l’escriptor.Sales, que havia abandonat la militància comunista uns anys abans de començar el conflicte, posa en boca de Cruells –el narrador de la tercera part de l’obra, un seminarista que es troba fent la guerra en el cantó republicà per “motius geogràfics”, com molts d’altres– la seva opinió sobre el paper dels anarquistes en aquells anys: “algun dia s’arribarà a aclarir el tèrbol misteri de l’anarquisme; l’únic que sabem ara com ara és que van fer exactament tot el que calia perquè es perdés la guerra”.

Juli Soleràs és, per a mi, el millor personatge de la novel·la, i alhora el més complex. També advocat de formació i íntim amic de Trini des de fa anys coneixerà en Lluís a casa d’ella, en una de les reunions anarquistes que s’hi feien. No podem dir, però, que Soleràs en sigui, de fet, no li arribarem a concretar massa la ideologia. Els seus estirabots freqüents, que sovint seran premonicions que es faran realitat, aniran apareixent al llarg de la novel·la en boca seva directament, o recordats per algun dels altres personatges. Tot plegat ens el convertirà en una mena d’oracle, que servirà alhora de lligam entre les diferents parts d’Incerta glòria.

Lluís, Soleràs i Cruells, amb Trini, serien els quatre personatges principals de l’obra, però Incerta glòria ens en presenta d’altres, més o menys secundaris, també molt interessants per un o altre motiu. En el front d’Aragó, hi trobem Olivela, la Carlana, una dona que té molt clar on vol arribar a la vida, malgrat les circumstàncies adverses que es pugui anar trobant. No dubtarà a seduir subtilment Lluís (i intentar-ho amb Soleràs) per aconseguir legalitzar la seva situació personal i la dels seus fills. Segons Soleràs és una dona “llesta que es perd de vista”.

Joan Sales(dreta) amb Enric Usall i Lluís Cruells

A la rereguarda, a Barcelona, hi situem l’oncle d’en Lluís i un vell marquès. A tots dos, Trini els sent a dir: “guanyi qui guanyi, jo he perdut”. Ells no s’identifiquen amb cap dels dos bàndols. Fora de la ciutat podem citar un parell de casos especials: l’amo del balneari i la noia del mas abandonat que troben els soldats republicans quan ja marxen del front d’Aragó, en plena retirada. L’amo del balneari, un senyor “nacional” que convida els soldats republicans fugitius al seu establiment: de parament nacional (de gran luxe) i menú republicà (res per menjar). Una metàfora esplèndida per part de Sales de comparació entre el nou “ordre” que venia i el desgavell del final de la república. Sales fa remarcar “nacional” en front de “feixista”. Feixistes eren els de dretes per als republicans i nacionals, per als de dretes mateixos. Nacionals i feixistes. Republicans i rojos, diferents visions de mateixes coses, segons qui les miri. La noia del mas que –en català d’Aragó, després que els soldats abans de veure-la i morts de gana com anaven li volguessin agafar el menjar que guardava– els diu: “¿a qui ens encomanarem, poca-vergonyes? Tothom fuig de vosaltres com si fóssiu la pesta”. Ells, aquell dia, no menjaran i marxaran amb la cua entre cames. 

He llegit i rellegit Incerta glòria l’estiu de 2016, justament pels volts del vuitantè aniversari de l’inici de l’absurditat i la bogeria de què parla aquesta obra, la Guerra Civil Espanyola. I la humanitat, en conjunt, no ha evolucionat a millor, ans al contrari. Em fa l’efecte que el seu autor, Joan Sales, si visqués en l’actualitat estaria trist o decebut. Sentiria que un dels missatges de fons que penso que conté la seva obra no s’ha entès, ni de bon tros, en bona part del món actual. Encara no hem comprès que en les guerres sempre trobarem una incerta glòria, o, millor dit, que mai no hi trobarem cap glòria. I que sempre els més innocents en seran els més perjudicats.

Mentre inicio la lectura de El vent de la nit, protagonitzada trenta anys més tard per en Cruells i on retrobaré alguns dels personatges d’Incerta glòria, us deixo aquestes breus reflexions sobre la gran obra de Joan Sales. Si les heu llegides, i us ve de gust, m’agradaria que hi afegíssiu el vostre parer.

                                                                                        
 Pilar Castel Soler


dimecres, 8 de març de 2017

VA DE LILA: ISABEL ROBLES

Em va semblar que era una orquídia. D'un viatge a Almagro (Ciutat Real).

 TORNADA


 I

Tant de temps dibuixant
els límits de la llunyania,
i en arribar l'anunci
d'aquell possible trànsit
vaig contemplar l'horror
a plena llum:
un buit blanc i perplex,
un silenci de ferro,
l'estanyament de mi i del món,
l'esquinç d'un crit  sense veu
adreçat a ningú,
ningú per a fer-se'n càrrec,
tret de l'anhel més intim
que fluïa des de la solitud
emmordassada. 

Llibre dels adéus. Isabel Robles. Perifèric, 2009. 

 En reconeixement a la seua tasca cívica i literària la Junta territorial de l'AELC del País Valencià atorgarà la lletra lila a Isabel Robles.

dilluns, 6 de març de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (8)

 
Clar i ras

¿A qui parlar dels versos que jo escric
si als temes que avui imperen és follia
el so de la reclosa poesia
que rara volta copsa un eco amic?

Adolorida és la cançó i fatal
la tendència humana a la buidor.
Solament de vegades un lector
farà esment del versaire amb mot lleial.

Però malgrat el xoc que la pregaria
eixutesa m'envolta en el camí,
seguiré batent ferro en lloc umbràtic,

feina volenterosa i solitària.
Després de mort algú dirà de mi:
era un esclau dels versos llunàtic.


Joan Valls i Jordà. Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els quatre vents. Consell Valencià de Cultura, 1995.


Introducció: [...] el 1978 Valls publicà el poemari Les hores vives, especialment significatiu perquè tot i continuar el vessant realista, representa una síntesi entre els moments anteriors. El llibre consta de tres series, "Les hores vives" "Sonets d'autoretrats" i "Elegies espectrals". La primera representa tirallongues de decasíl·labs, el metre més emprat en la seua trajectòria lírica, i alguns casos d'alexandrins. La segona és exclusivament de sonets i la tercera presenta diversitat de metres.