dijous, 29 de juny del 2017

LES (PER)VERSIONS DE SALVADOR BOLUFER




Per als qui coneixen Salvador Bolufer, el trobador de la Marina, no cal que cante les excel·lències del personatge, perquè sempre em quedaré curta, però per als qui no el coneixen de res, en faré cinc cèntims, tot reconeixent l'escàs valor que actualment té aquesta moneda. Per entrar en matèria i començar, vos heu fixat en la portada que han fet per a la publicació d'aquestos poemes satírics? No direu que la portada no és cridanera! I el títol!, buscat a consciència: Versos (per)versos. Un embolcall a la mesura del contingut que guarda.

Però qui és, a grans trets Salvador Bolufer, aquest trobador-poeta com n'hi ha pocs al territori? I que segons Peris Llorca és tan important per a magnificar la poesia satírica?:


Sóc tan sols un trobador

fabulista i somiador,

que entre versos recrimina

la dolenta coentor

del futur aterridor
que l'atzar ens vaticina...



 ... i que plora el seu dolor

entre els ecos del rumor

dels pobles de la Marina.


[...]Jo sóc eixe trobador que, amb to discret,
pronostica en vaticini prematur
i, rimant rimes amb rima de verset,
tots els anys té per costum tocar l'arquet
pregonant les peripècies dels futur[...]


[...]Jo sóc aquell pelegrí,

que a vegades pelegrina

per les ombres del confí

de la Marjal pegolina[...]


Per a l'ocasió Jesús Peris Llorca de la Universitat de València / Associació d'Estudis Fallers ha escrit un pròleg (davant) que no té desperdici, on glossa la figura del trobador del qui diu que "Escriu en versos divertits, barrocs, excessius, sorneguers, amb una punta llunyana d'amargura en el fons que es feia rialla oberta i carcallada en la superfície". També en les Notes (darrere) que el propi autor ha escrit, són aclaridores del poemari. En definitiva  coneixia moltes coses sobre aquest trobador, però en desconeixia tantes altres que m'he vist absolutament desbordada del meu poc coneixement. Doncs, quin atreviment el meu, per a explicar res sobre el trobador Bolufer! 

Però la qüestió de tot és que no tenia ganes de perdre'm la presentació d'aquestos Versos (per)versos i de seguida que vaig saber que el presentava en el seu poble, Pego, allí que em vaig presentar.  

 


dilluns, 26 de juny del 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (24)

Aquesta imatge exposada el passat mes de març en l'Arxiu Municipal d'Alcoi, és una il·lustració del pintor Miquel Mataix per al poemari Tast d'eternitat de Joan Valls, que l'any 1958 quedà finalista del Premi València de Poesia i es publicà amb il·lustracions del pintor alcoià, Candela Visedo. Segons sembla temps després de la publicació del poemari, Joan Valls en va escriure un altre amb característiques de "llibre d'autor" que va il·lustrar Mataix que va quedar guardat.
 

 

REGRÉS A LA PASSIÓ

He retornat ací, àngel de vida,
a ton cercle impur que abranda lentament
el vòrtex que inculca
aquesta lluïssor d'assedegats misteris
com corbes d'onatge a cabellera torbada.

Finà l'adolescència
entre somnis i aromes de pudorosa lluna,
isolat entre boires,
sols albirant el rumb d'un blau emmudit
i ardent a l'ocàs amb delícia anguniosa.
Mon curs de rierol,
ma nadiua potència de voluntat de sang,
saberen que es regeix en vèrtebres de gràcia
la formosor del món.
I esbriní la bellesa:
¡Quin avenç resplendent d'ulls en malefici,
quina destrucció curullant fidels músculs
allí on rellueix en llavis i contactes
el desig amagat,
còmplice ardent del cor que ha de morir!
Allí el boscatge antic, l'aigua ballarina,
la soledat amb ecos de missatges blaus.
Allí la boca verge del preludi vibrant
en estat d'ésser submissió i esperança,
àuria forma de nimbe eixamplant-se al sol,
rodona melodia d'eternitat callada.
Allí l'ample llampec,
el dèbil lliri,
la primera gosadia de la carícia,
els trèmuls clarejars d'un colomer novíssim
que animen joiosament
la gènesi pregona que amant es desboca.
No vull ja vèncer-te.
Ni el cos, ni aquesta flama intangible de l'esperit,
superen la victòria de ta imperiosa testa

que sotmet a un obscur destí el meu desassossec.
Però retorne a tu, àngel de mort,
per a fondre el pes de meu nadiu ardor,
per eclipsar-me en tu,
en ta forma confusa de tempesta,
esgotant amb besades
la nocturna impaciència que em derrota.


Joan Valls i Jordà. Tast d'eternitat. Introducció d'Enric Ferrer Solivares. Denes, 2012.

dimecres, 21 de juny del 2017

LLIBRES, CAMINS I DIES



Impressiona passejar pels carrers d'un poble en runes. Fa l'efecte que el vent em retorne les converses d'última hora d'aquell veïnat. Impressiona molt més després d'haver llegit La lluvia amarilla de Julio Llamazares i d'haver acompanyat Andrés, el darrer habitant del poble d'Ainielle; o Camí de sirga de Jesús Moncada. I mentre recòrrec els carrers solitaris em venen al cap les sensacions que els protagonistes d'aquestes històries experimentaven, de com anaven desapareixen els veïns amb qui havien conviscut tota la vida. Però jo, jo no he estat en el poble que Llamazares ha immortalitzat en la seua novel·la, ni en aquella Mequinensa soterrada per les aigües. Com apunta Paco Cerdà en Los ultimos. Voces de la Laponia española. El poble abandonat que va inspirar l'escriptor lleonès, no va ser la immortalitzada Ainielle, on des de fa uns anys es fa una ruta que ressegueix els camins per on transitava el personatge, que han batejat amb el nom de "La senda amarilla", sinó que va ser l'aldea de Sarnago en la província de Sòria.


Per segona vegada, aquell dia, passàvem per aquell poble, Cubillos, i vam parar. I ens vam endinsar per aquells carrers envoltats per tota mena d'herbatges que creixien en el mateix desordre en què murs, rajols de fang, bigues i teules s'havien deixat caure, esgotats per la tristesa. 


Però el que més impressiona és l'instant en què aquest relat es pot transportar a no importa quin punt de la geografia i apropiar-te'l com si fora teu, i això el converteix en immensament universal.




dilluns, 19 de juny del 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (23)

 
Aquesta emborradora va estar exposada en l'ajuntament de Muro. 


RONDAIRE ESMAPERDUT

19

¡AI, CIUTAT d'engranatges,
de ferritges i draps,
de cultura a mig lleure
i alens embarrancats!
Temps era temps series
placívola a la vall,
vora un riu petitó
que acaronava el flanc
de la teua grisalla
de poble emmerletat.
El torn de les filoses
ja s'ha enteranyinat.
Avui ets més intrincada
de fúria i treball,
més abocada als vents
boirosos de l'atzar
i lliure i cridanera
per invençut combat.
El duc dintre de la sang,
avesat als costums
que de tu jo he heretat.
I cante sota teula,
i cante al gris barranc,
ferit de gris ombrívol,
calent de llibertat
i amb el bolígraf com
un estilet flagrant. 


Joan Valls i Jordà. Anys i  paranys. Col·lecció 3i4, 1985.

dilluns, 12 de juny del 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (22)



DESCOBRIMENT 

Delere descobrir
tots els matins el món
com un Colom terreny
d'almirallatge fosc,
descloent la finestra
i respirant claror.
L'horitzó que jo albire
és d'òrbita petita
però conté un bell mapa
de nova geografia:
una dona amb cistell
que torna del mercat;
l'acompanya una nena
-vestit curt, cabell llarg-.
Al cel traça una estela
un avió fugaç
i la nena el contempla
amb delitós esguard.
Aquest descobriment
de la finestra estant
mostra un periple curt
d'itinerari urbà
i el seu incís diari
també és universal.
No em tendria una mica
d'enveja l'Almirall?

Joan Valls i Jordà. La rosa quotidiana a cura de Lluís Alpera. Bromera, 1990 


dijous, 8 de juny del 2017

ESCALFANT MOTORS: LECTURES PREESTIUENQUES




Havent acabat el curs de Literatura universal ja tenia unes quantes novel·les damunt de la tauleta esperant el seu torn. La primera de totes era Incerta glòria de Joan Sales, feia uns mesos que l'havia comprada però la seua extensió demanava un temps reposat de lectura. Encara que més d'una persona m'ha preguntat si havia vist la pel·lícula, tenia decidit que primer me la llegiria, més que res perquè m'agrada fer-me una composició mental dels personatges, tal i com ens els presenta el narrador. Amb tot, diria que no ho he aconseguit perquè no he pogut evitar, els dies previs a l'estrena de la pel·lícula, veure els tràilers. Així i tot com que en tenia ganes me l'he agafada a pit, i ja me n'havia empassat quasi la meitat que vaig recordar que faltaven pocs dies per a la cita amb el Col·lectiu de dones Malva: a primers d'any vam quedar que llegiríem La casa de les miniatures de Jessie Burton i ens reuniríem un dia per fer-ne un comentari, merament com els que es fan en els grups de lectura. Així que per uns dies, vaig deixar les cartes que la Trini havia escrit a en Soleràs, qui abans d'acomiadar-se del seu amic, Lluís, li les dóna, en un gest no sé si d'amistat o no. 

La casa de les miniatures si bé es mira, també és un totxo gros, però segons ja m'havien comentat es llegia amb rapidesa, més de la que semblava, així és que vaig escometre la seua lectura. Es diu que l'autora, nascuda a Londres (Regne Unit), va inspirar-se en un viatge que va fer al Rijksmuseum d'Amsterdam on hi ha la casa de nines de Petronella Oortman. 

L'acció esdevé en el lapsus de quatre mesos, tot i que en el primer capítol trobem el resum del que esdevindrà al llarg del relat. Esdeveniments que no s'acaben de comprendre, perquè una de les coses que sobta és que en aquestes primers pàgines no hi ha noms, només trobem insinuacions del que ha succeït. És cap al final del relat que he tornat a rellegir aquestes pàgines per veure de traure l'entrellat. 

La novel·la comença quan Nella Oortman toca a la porta d'una casa imponent del barri més ric d'Amsterdam. Fastuosa capital cultural i econòmica que va ser el segle XVII. Allí viu l'home amb el qual s'ha casat: Johannes Brandt. De primer sobta que una dona en el aquest temps puga viatjar a soles, però al cap de poc ens assabentem que en l'Amsterdam en què està ambientada la novel·la això estava permès. 

Als pocs dies d'entrar en aquella casa, el marit li regala una casa de nines per que s'entretinga moblant-la com sembla que solien fer les dones riques en aquella època.  Mentrestant vaig descobrint tot el que passa a través de la mirada de Nella, la protagonista. Aquest fet i el que estiga escrita en present li donen molta agilitat al relat. Encara que siga la protagonista la que ens transmet les peripècies en aquella casa, a mesura que avance en la lectura me n'adone que qui realment maneja els fils argumentals és la miniaturista. Un personatge del que només coneixerem el que ens conta Nella en l'encontre que manté amb el gran rellotger de Bruges, Lucas Windelbreke. Per ell, sabrem que la miniaturista, és filla seua, i té una sensibilitat especial per endevinar el futur de la gent només per la seua manera de comportar-se. Aquesta predisposició ha fet que la miniaturista haja pres la decisió de mostrar a la resta de dones com actuar davant d'una societat bastida sota la mirada dels homes. I així els va enviant en forma de miniatures i de frases aquelles coses que no acaben de saber com resoldre. 

Com sol passar sempre que es conta un poc per damunt del que tracta una novel·la no desvetllaré la trama, perquè sinó la seua lectura perdria interès. Només dir que l'estona que vam passar compartint punts de vista sobre la novel·la em van semblar molt didàctics, a més de molt recomanables. Una de les coses més interessants d'aquestos encontres és que s'entra amb una visió personal i se'n pot eixir en una altra diferent que enriqueix la lectura final, cadascú som un món en miniatura.

I, després d'aquest xicotet lapsus, ara, novament m'he submergit en les cartes de la Trini. 


dilluns, 5 de juny del 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (21)

A la memòria de Rubén Fresneda


MISSATGE A UN PINTOR JOVE

Jo sé que aquestes paraules que t'endrece
en l'exacta mesura de l'absència,
signifiquen només un tremolós
batec, un crepitar de flama sota la pell habitual
de l'amistat.
Jo no puc explicar el daurat amagatall del teu art
amb límits precisos. Com el pols
pot orlar els entorns amb viva
plasmació innegable. Com l'hàlit
de la bella figura s'expressa i, al fons,
el color o la boira propicia que lliura,
cenyida a l'ànima, sa vibració constant.
Jo només se que ta impetuositat recull
llums i material vital, espigues, branques,
ritmes d'impacients contactes amb la gràcia,
persuasions nascudes a la sang
en el moment de diàfanes evidències.
Jo només sé l'epifania tumultuosa de la Bellesa.
Cada eclosió de clavell sona als meus ossos com un eco
i el cordell dels anys em lliga més a la terra.
Per això arrodonesc ma tasca nocturna
amb una dolça ignorància d'au solitària,
oposant a la vida mes lentes reaccions,
ma innocent estadística de criatura a banda,
és a dir, allunyada de la molsa ennoblida.
De front al panorama voraç que ens encercla
amb rabent tirania, amb enderrocs antics,
la set d'un aire verge i clar ens confia
al món que somniàvem en infantil mosaic,
ingenu i amb campanes de crida càndida,
o amb lleuger revol de colomes aurorals,
animant n paisatge de blaus primitius.
Tot açò, si, tot aquest almívar de benaurança,
aquesta còsmica tendresa que irradia felicitat,
resta només al paper o en la fugitiva
delícia inaugural de les paraules.
I ara et dic: el rovell ens assetja,
la floridura dels segles, les escames del món,
terribles reintegraments del fòssil que ens mina,
i hi ha que derrotar-lo a colps d'alta batalla
per a no convertir-se sols en pau d'esquelet.


Joan Valls i Jordà. De vida i somni dins Tast d'eternitat. Introducció d'Enric Ferrer Solivares. Editorial Denes, 2012.