A qualsevol mal, la paciència és remei

Aquest escrit va aparèixer al llibre de festes d'Otos l'estiu de 2011. La veritat és que és dels escrits que, no s'obliden, com altres. Aquest se'm presenta cada any, o siga que cada any per primavera me'n recorde d'ell, perquè cada any torne a començar. 

 

Les meues amigues, les formigues, són un més de casa.

A qualsevol mal, la paciència és remei

Estem en març. Un mes a cavall entre el solstici d’hivern i l’equinocci de primavera, si seguim el calendari que fixa les dates estacionals. Mentre redacte aquesta anècdota ens trobem en l’impasse entre les dues estacions, però la natura que és sàvia, ja en dóna indicis que la vida comença sense necessitat de mirar el calendari.

Fa uns mesos, per ser més exactes, aquest hivern, vaig rebre el correu electrònic d’una amiga que deia

Hola Merce,

al leer este mensaje me he acordado de ti, no se si aun tendras hormigas, pero a lo mejor esa es la solución.

«Cosas que no todos conocemos!

¿PROBLEMAS CON HORMIGAS?
Las hormigas “odian” el pepino, coloque cascaras de pepinos por donde hacen su “ruta” los insectos o cerca del hoyo.»

no li vaig contestar, però davant la sorpresa que em va causar l’espot, me’l vaig guardar per indagar, amb temps, què en diuen per la xarxa sobre les formigues i el cogombre.

Fa un parell de setmanes, a  principi de mes, vaig tenir constància dels primers moviments d’aquests insignificants però molests insectes, escodrinyadors dels racons més insospitats de casa. Sembla que comencen a fer neteja, agranen sa casa, i ho treuen tot cap a la meua. Munts d’arena i d’altres detritus que no duc intenció d'investigar. Ho netege, mentre renegue i prou. Això em va fer pensar que ja és hora de començar a posar els esquers. De sobte, m’ha vingut al cap el correu que vaig rebre sobre el cogombre, i em vaig imaginar les pells col·locades tot al llarg del corredor i al voltant dels nius, com una processó silenciosa en posició de combat, i en l’efecte que farien les pells esteses per la casa.

Cada any la mateixa història...i sense final. En fi...

Tot va començar fa molts anys, tants que ni me’n recorde, però diguem que més de vint i menys de trenta, que en la planta baixa de la casa on visc tinc formigues, però només en mitja part de la casa, la que dóna al sud, la part habitada. Les formigues no van a res del menjar, simplement es passegen amunt i avall per tots els racons. Ixen d’un lloc, passegen pel corredor, i se n’entren per un altre, fent llargues fileres d’innocents animalets que no armen ni pols ni remolins, i així, així per l’aixeta del lavabo, de la dutxa, de la banyera, per les claus de pas de l’aigua, de les peces del bany, pels endolls de la llum, pels brancals de les finestres, per la porta d’eixida al carrer, per la biga de la xemeneia, en definitiva per qualsevol lloc imaginable. En un principi no vaig fer massa cas, però conforme transcorrien els anys el problema s’agreujava. Sí, més munts de terra, més munts de brossa dels seus formiguers, a fora, millor dit fóra de sa casa i dins de la meua. Munts i munts per tot arreu, que van arribar a fer-se’m odioses i angoixants.

Un dia, fa cosa de nou anys, quan l’assumpte de les formigues en casa començava a ser considerat un problema seriós, i, que no sabia com solucionar, va arribar a les meues mans un article interessant, publicat en el setmanari El Temps que vaig llegir diverses vegades i em va encendre un llum d’esperança. L’article anava signat pel periodista Àlex Milian i parlava de formigues, però d’unes en especial, importades de Turquia, que feien destrosses en urbanitzacions al voltant de Barcelona “Tenen filia pels conductes elèctrics i també les de l’aigua”. Déu meu!. Vaig pensar, mentre devorava el contingut de l’article. Eren les formigues que tenia en casa? M’hi vaig esborronar. L’article era una entrevista a l’eminent biòleg, Xavier Espadaler, especialitzat en formigues. Com que això d’Internet encara no havia pres les proporcions que ara coneixem, vaig telefonar a la redacció del setmanari, l’opció més clara que se’m va ocórrer per posar-me en contacte amb el periodista que havia escrit l’article, i que em donara les dades de l’entrevistat que em podia treure de l’apuro. Encara recorde l’estranyesa del periodista quan li vaig comentar l’interès que tenia en l’article, i el riure que vaig poder escoltar a través del telèfon dels companys. Però bé, tot per una causa major, vaig pensar, mentre esperava les dades que havia demanat. Que podia saber el periodista de la gravetat del meu problema, de ben segur que no ho haguera entès. Doncs bé, així que vaig anotar el telèfon, vaig telefonar sense demora el matí següent. 

-Mane? Va dir una veu a l’altra banda del telèfon. 

-Xavier Espadaler? Vaig dir jo, que no sabia amb qui em podia trobar a l’altra banda del fil. 

-Si, jo mateix.

-Fa unes setmanes li van fer una entrevista en el setmanari El Temps en què es parlava d’una formiga invasora, agressiva, que envaeix els xalets, en especial si hi ha gespa i es rega. Que ix per tots els llocs, no respecta res, només té interès en avançar en el seu formiguer. Doncs bé, és que tinc en ma casa una invasió de formigues des de fa uns anys, i cada vegada n’ixen més, com si es multiplicaren. Jo voldria saber si les formigues que tinc són aquelles de les quals vostè parla a l’entrevista, i quina solució podria haver-hi.

-Sí, em van fer una entrevista en la qual parlava de les formigues Lasius neglectus. Si vostè vol, em pot enviar una mostra de les seues en un potet de vidre, dins un poc d’alcohol o de colònia, les identificaré i li diré de quina espècie són, així com la manera més adient per combatre-les.

-Doncs bé, li ho agrairia moltíssim, perquè he arribat a un punt d’exasperació que no sé que fer. 

Tot seguit vaig anar a la farmàcia, vaig comprar un potet de vidre, el vaig omplir de colònia i d’un grapat de formigues i li’l vaig enviar. Sembla que el correu va funcionar a la perfecció i al cap de pocs dies rebia una carta manuscrita que reproduesc a continuació i que guarde com un tresor.

18 de juny de 2002

Benvolguda Sra. Lloret,

Les formigues van arribar en bon estat. I molt perfumades! L’espècie és Lasius grandis, una espècie autòctona de la Península Iberica. No és, per tant, la formiga invasora de Turquia que havia motivat aquell aldarull l’any passat. Molt millor per a vostè.

Suposo que cada any, cap al mes de juny, deu tenir formigues alades, similars a les que vaig rebre, que són els mascles. Potser també n’hi surten unes de molt més grans, també amb ales, que serien les reines. Les altres, sense ales, són les obreres.

La manera que jo les mantindria a ratlla seria usant esquers. No usaria insecticides en spray o en pols, ja que aquests només maten les formigues que toquen. Els esquers [...]( trampa de cebo contra hormigas) funcionen amb un altre mecanisme. Tenen insecticida, però molt poc, i això fa que les formigues agafin una mica de menjar i el duguin al niu, no morint immediatament, sinó que tenen temps per donar-ne a altres obreres o a les larves, que moren lentament. L’efecte no és tan espectacular com amb els sprays però és més efectiu, especialment en el cas de les formigues que tenen una sola reina, com aquesta. La lluita és de paciència i perseverança. Jo posaria dos o tres esquers, als llocs on vostè hi vegi fileres, i aniria canviant-los de lloc per escampar el màxim possible l’efecte de l’insecticida. La millor època per fer-ho és en  començar l’activitat després de l’hivern, a mitjan primavera, que les formigues no tenen massa fonts alternatives d’aliment (encara no hi ha pugons) i mengen el que troben. Però jo no esperaria l’any vinent: començaria la batalla tot seguit! Espero que tingui paciència; i sort en la lluita contra les formigues.

Ben cordialment

Xavier Espadaler

Amb aquesta solució tan ben explicitada hi vaig posar mans a l’obra, tal i com m’havia aconsellat Xavier Espadaler tan amablement. Per la qual cosa durant uns quants anys la població de les formigues va minvar bastant i vam mantenir una convivència més pacifica. Però  vaig començar a tenir problemes amb l’esquer, és a dir vaig deixar de trobar en el mercat el producte que m’havien recomanat, com passa  sovint amb altres productes fitosanitaris, que apareixen i desapareixen, segons la demanda del mercat, fins que a còpia de buscar n’he trobat d’altres marques, tot seguint els savis consells de l’expert en el tema. I és que a les botigues, el producte contra formigues o qualsevol altre animalet passa per l’ús d’esprais, i altres solucions més dràstiques, segurament més perilloses per al medi ambient i per a les persones que convivim.

Mentre dilucide si aposte pel cogombre, o els esquers, he comentat aquesta anècdota amb Joan Enric, ens hem rigut una estona imaginant-nos-hi les pells del cogombre, esteses dies i dies, pansides , com si ningú en casa es moleste en netejar. Tot pensant que, probablement, les formigues més llestes del que ens pensem, prompte canvien d’itinerari i fan una variant en menys que ens ho imaginem. 

-Per cert!, saps que el veí també té formigues com nosaltres. M’ha comentat que ell estén pels racons on transiten farina de Maizena. Com Maizena? I, que fa, la Maizena?. Se l’emporten al niu per fer-se unes natilles o per espesseir la crema de bolets?. No,  sembla  que s’inflen per culpa del midó que té la farina de dacsa, i es moren d’afartament.

Uhhhhhhh.... una altra recepta...

No en vull saber res d’estendre farina de dacsa pels racons de casa. Crec que faré cas al biòleg, Xavier Espadaler, a l’especialista. Sé que mai no em lliuraré de les formigues, però les mantindré a ratlla,  paciència i perseverança. Segurament serà la millor solució.

Bibliografia:

Àlex Milian «La formiga Lassius esdevé plaga a les urbanitzacions benestants». Setmanari El Temps març (2002), núm. 928, pàg. 52-55.

EL JARDÍ DEL FONDO, UN JARDÍ PER GAUDIR

 

Enguany malauradament no hem pogut gaudir de la floració dels rosers i del seu exquisit perfum per culpa de la sufocant calorada de la setmana passada, només tinc aquesta fotografia per admirar la seua bellesa. 

Hui, dia 22 de maig, es celebra el Dia Internacional de la Diversitat Biològica o el Dia Mundial de la Biodiversitat. En el Ràfol, des de fa uns quants anys, aquest dia, Ximo i Julio, veïns del poble, obrin les portes del seu jardí particular, que rep el nom de Jardí del Fondo, per a mostrar-lo a tot aquell desitjós de fer una passejada per les seues sendes. Així que, des que ix el sol, ben matinet,

[...]

Els colors temperats, l'aura matinera,

el riu de la son, l'hora benèvola, el record segellat,

que calma la brisa, que canta la roca, que besa el turó,

que dorm a la fosca, que beu la serena,

[...]

fins que es pon, hi ha de temps per fer un volt, seure's o xerrar amb qui passe, o si més no, simplement mirar i admirar la natura. Només això.

Nit de bronze, espai superior, cel de contrició,

salut dels pobres, venjança dels vençuts, oblació,

instant de seda, vellut temporal, país interior,

contrada perfecta, capot hivernal, neu sobre les pestanyes,

celest és l'horitzó, el sol s'hi pon al mig.

[...]

Del poema: L'oració a la Vall de Salvador Jàfer. Els caçador salvatges.

Ja n'hi ha pocs bancals que es llauren. Tot són herbicides per matar la brossa. Em va agradar veure el dibuix dels solcs com camins sense fi.

 

Em sap greu no poder donar cap més referència sobre l'interior del jardí, ja que només aquest dia hi ha portes obertes, i no sempre coincideix en cap de setmana per poder anar-hi, cosa que tinc pensat fer hui, encara que només siga per contemplar des d'allí la posta del sol. Altrament, em quedarà un raig de llum per admirar la flora d'aquest xicotet paradís. 

Després de la pluja del dia anterior, un cel net i lluminós.

Opinions sobre Un son profund. Res a veure amb el gat Murr

 

 

Mai no he sigut lectora de dietaris, però sembla que a poc a poc m'hi vaig afeccionant, Trajecte circular ha sigut el meu bateig seriós, després m'he anat enganxant amb altres títols com Dins el camp d'herba de Ramon Ramon o Breviari d'un bizantí de Josep Iborra, tot i que Diccionari per a ociosos de Joan Fuster que vaig llegir fa molts anys també entra en la categoria de dietaris; ara li ha tocat el torn a Un son profund. Dietari d'un curs de literatura universal d'Enric Iborra. Sembla que he adobat el terreny per a la resta de dietaris que he anat comprant al llarg dels anys, però que per diverses circumstàncies no he llegit. Es diu que els lectors de dietaris solen ser els mateixos que també n'escriuen i publiquen, segurament volen saber que diuen i que pensen els seus col·legues; en la lectura i anàlisis d'aquest tipus d'escriptura hi veig una certa morbositat, encara que és un tipus d'escriptura de recepció minoritària, tot depèn del nom de qui l'escriu. 

 

Bé, vaig comprar Un son profund al poc de publicar-se, però no l'he pogut començar fins que no li ha tocat el torn, encara que, potser he fet una miqueta de trampa, i l'he deixat passar per davant d'altres. La primera cosa que em va cridar l'atenció quan el vaig veure va ser la coberta, una immensa llibreria, atapeïda de llibres de totes les mides i colors, que sembla no tindre un final decidit, sinó que l'han retallada perquè no cabia en la portada - més avant he comprovat les semblances amb la del propi autor, l'Enric Iborra -; a sota, un bon sofà i assegut en un cantó, una persona a qui no se li veu la cara, llig un gran llibre, mentre un gos, enroscat, dorm als seus peus, i un gat, fa el mateix un poc més lluny, els qui tenim mixinos sabem que solen ser esquius i solitaris, i sempre busquen un lloc confortable prop de l'amo per dormir, adoptant les postures més estranyes que un es puga imaginar quan estan relaxats, i així és com sembla que està aquest gat amb les potes completament estirades damunt del respatller. Després de mirar-me bé el llibre i de grapejar-lo per totes bandes, l'he obert, he passat els primers fulls després de la portada, tenia curiositat per conèixer alguna cosa sobre la coberta, he pogut esbrinar que és obra de Rebecca Campbell i porta per títol L'explorador. Sembla doncs, un explorador el dietarista que s'amaga a dintre entre les línies escrites?. 

 

El títol presenta un enigma que fins ben entrada la lectura no es resol, em sembla que s'esmenta en algun lloc, però no seré jo qui l'esbombe, tot i que si que diré que té a veure amb el darrer viatge que Ulisses mamprèn abans d'arribar a Ítaca. Sembla que després d'haver passat tantes aventures, una més, cas d'haver-se produït, a Ulisses ja no li genera preocupació, s'adorm i es deixa dur pels nous acompanyants fins a casa. 

 

Comence a llegir. La lectura resulta còmoda: bona lletra, un pel menuda, però com que està prou espaiada i amb bona marginació es troba certament compensada. He llegit algunes opinions que critiquen el que al peu de cada full es llig el nom de l'autor i l'obra a més del número de pàgina, això són detalls entre autor i editor a l'hora d'editar, personalment quan ho vaig veure em va agradar. 

 

I entrant ja en matèria sobre el dietari diré que he anat llegint les ressenyes que Enric Iborra va penjant al bloc de la serp blanca que comenten Un son profund, com és natural hi ha per a tots els gustos, cadascú diu la seua, no faltaria més. Per la meua banda més que ressenya voldria comentar algunes de les coses que més m'han agradat de la lectura d'aquest dietari.

El dietari, com recull Anna Esteve, participa de tres elements fonamentals que són el jo, el temps i l'escriptura. L'Enric Iborra és aquest jo dietarista; qui aprofitant-se dels escrits diaris o quasi, amb data i mes, dóna compte del pas del temps, en aquest cas del curs escolar que va del 2010 al 2011, en l'institut Lluís Vives, on dóna classes; qui per mitjà de l'escriptura posa ordre les idees que en l'esdevenir del curs pot desenvolupar en les classes de literatura. Com diu el programa establert per les universitats valencianes, i així ho remarca en més d'una ocasió el dietarista, en el curs de literatura universal cal llegir sis obres relacionades amb el pla docent, però també articles relacionats que formen part de l'extensa bibliografia que aquestes obres han generat per part de la critica literària; és ací on entra el nostre dietarista, sabem que l'escriptura dietarística s'alimenta de la fragmentació, això és, permet escriure textos independents, sense que hi haja el desenvolupament d'una estructura temàtica com passa en una novel·la, així que, ara i adés l'Enric va redactant comentaris relacionats, bé amb els títols que els alumnes han de llegir, bé amb l'extensa bibliografia que aquestes obres duen aparellada, bé cap a altres llibres, curts o capítols de llibres que l'Enric considera interessants, tot això amerat per un munt d'impressions i anècdotes que un bon professor va dosificant per mantenir l'interès (de l'alumne o del lector en aquest cas). 

 

Dels sis títols que els alumnes han de llegir, l'únic que ni tinc ni he llegit és el de Baudelaire, Les flors del mal, ja el tinc demanat a la llibreria; la resta, Èdip rei de Sòfocles, Infern, primera part de la Divina Comèdia de Dante, Hamlet de Shakespeare, Madame Bovary de Flaubert, La metamorfosi de Frank Kafka, els he llegit cadascú per un camí diferent: uns fa poc, en la universitat; altres, pel meu compte, fa més temps, però tot amb tot m'ha agradat evocar-los de nou. He trobat deliciosa una segona lectura, i en algun cas l'afegit de nous comentaris abans de tornar-los a llegir, com afirma Alandete que recomana Harold Bloom, ara de la mà del professor Iborra, ja per recordar, ja per aprendre coses que he deixat pel camí, tot més relaxadament a com ho havia fet fins ara, afegint els enllaços que proposa des del web de literatura universal que procuren un devessall d'itineraris de no acabar mai.

I continuant amb el dietari, un dels temes que més m'ha sorprès, abans d'introduir la primera de les obres obligatòries, Èdip rei, ha sigut els comentaris que fa sobre la Bíblia, els he trobat molt interessants: mai ningú no m'havia parlat sobre la Bíblia, només un professor de Literatura contemporània I, Roger, ens va passar al final d'un trimestre - el meu primer trimestre en la UOC-, d'això ja fa uns quants anys, un llistat de llibres aconsellables de tindre i llegir, a dalt de tot figurava la Bíblia. Això va fer que em fixara en la meua, la que tinc a casa, com la tenim molts, tot i que només presencialment. Ara bé, el meu regal de Reis de fa un parell de Nadals va ser una Bíblia nova i en català. L'altra, una Bíblia la traducció de la qual se m'entravessava cada vegada que l'havia de fer servir, per això darrerament feia servir la de la pàgina web de la BCI a Internet, i per acabar-ho d'arreglar, buscant un passatge em vaig adonar que malauradament pel camí de tantes mans s'havia perdut un plec de fulls.

I ara acabaré amb un pensament en veu alta: si per a Dante, Virgili és el seu mestre, per això el posa al capdavant del recorregut que ha de fer a través de l'Infern i més endavant pel Purgatori en la Divina Comèdia, per a què li mostre el camí i l'il·lumine, com ja ho ha fet a través dels escrits que Dante coneixia molt bé sobre Virgili. Em direu que estic exagerant un pel massa, o en el millor dels casos fent una hipèrbole si dic que considere l'autor d'Un son profund, l'Enric Iborra com el meu Virgili. Es pot dir que només el conec a través del bloc la serp blanca i del Dietari d'un curs de literatura universal, que acabe de llegir, tot i que me l'he trobat un parell o tres de vegades en alguna de les presentacions en les quals hem coincidit i l'he pogut saludar un instant, ja se sap que en eixes presentacions acudeix un grapat de gent que es coneixen, s'han de saludar i comentar milanta coses a la vegada, així que les salutacions han de ser mínimes, tret d'això només el seguisc virtualment. Ara bé, realment importa poc si el conec en persona o només virtualment, reconec que em fan enveja els alumnes que cada dia s'asseuen en la seua aula a seguir i interactuar en les seues classes, però és evident que Dante mai no va conèixer personalment Virgili, però gràcies a les seues lectures el va col·locar en un lloc ben alt com a mestre i el va encimbellar més del que ja estava. En cada moment de la vida, parle per pròpia experiència, ens hem emmirallat en algun model: el pare, la mare, però també un amic, un actor, un músic, un ballarí, un professor... Per això crec que presentar a Enric Iborra en termes virgilians com ho va fer Dante no és dir cap badomia. 

 

Pel que fa a molts dels títols que l'Enric nomena n'he llegit alguns, altres m'agradaria llegir-los, però no mamprendré una carrera desenfrenada cap a l'assoliment de tant abundosa llista, la meua molt més modesta, procura ser el més amplia possible i la veritat és que em porta molt avantatge i per més que vulga no arribaré, això si m'ho passaré molt bé. 

Les primeres flors d'acant comencen a obrir després de l'infernal ponentada d'ahir en què moltes plantes se m'han assecat  com bacallars al sol.

Un lector(a) emprenyat: a propòsit del «Quadern»

Així, de sobte, sense avisar, o si, i jo no me n'havia assabentat? la xarxa va tant plena de sorolls que, de vegades, hi ha assumptes que se me'n passen. Veritablement havia sentit alguna cosa, però no m'ho creia, així que, quan aquest matí he entrat a llegir i baixar-me els articles del «Quadern» que El País edita cada dijous des de fa un grapat d'anys, tret dels Nadals, la Setmana Santa i les vacances estiuenques, he comprovat que era veritat, que el «Quadern» s'ha acabat; fa unes setmanes també va ser la redacció autonòmica d'El País a València. 

Aquesta història va començar temps enrere, això explicava Juan Ramon Borràs Hernandis en un article que la setmana passada va escriure per al «Quadern» d'El País que va ser censurat i no va eixir (el podeu llegir al final) «Un dia, allà pel maig de 1997». D'això ja fa uns quants anys, per cert, jo també em vaig fixar en aquells articles i també vaig començar a col·leccionar-me'ls, cada setmana comprava el periòdic al quiosc només per llegir aquestos quatre fulls, i si alguna setmana se me'n passava, la quiosquera me'l demanava i tot arreglat; així així vaig anar coneixent una colla de gent que escrivia, mentre comentava un bon grapat d'obres, i mentrestant jo omplia carpetes i més carpetes, que tot siga dit m'han vingut bé en posteriors treballs de recerca com a bibliografia. Després van vindre mals temps per a la premsa escrita i el «Quadern» va deixar de publicar-se en paper per passar al format digital; així que vaig començar a crear carpetes i més carpetes, fins que un mes de maig, després de díhuit anys, em diuen, d'un dia per l'altre que s'ha acabat. Per què? Què ha passat? És que un sol lector com jo no s'ho val de continuar editant aquestos fulls sobre literatura en la meua llengua?

Les polítiques de màrqueting dels grans hòldings estant fetes només per a les grans masses, per això una sola persona diu poc. Ja sé que tinc poca força, però guarde un bon record de quan El País va decidir cobrar el suplement del diumenge que, fins aleshores, incloïa de franc en la compra del periòdic, unes pàgines que duien més aire que un suflé, per pagar-me mitja subscripció al setmanari El Temps, sempre he cregut que vaig fer un bon canvi; ara no es tracta de diners, només que ajuntar una colla de gent tan bona que escrivia se'm fa difícil de deixar. I ara què? Començar la recerca de nou pels espais digitals?. Això faré. Un últim comentari: a tot l'equip del «Quadern» heu sembrat una bona llavor. Gràcies!

 

La primera etapa de la col·lecció està en aquesta caixa. Més tard vaig millorar perquè vaig aconseguir un arxivador.

Juan Ramon Borràs Hernandis

Rèquiem

Un dia, allà pel maig del 1997, fullejant un exemplar d’El País per a elaborar el recull digital de premsa de la Universitat Jaume I de Castelló, vaig trobar de sobte un suplement de 4 pàgines, Quadern, unes pàgines dedicades a la cultura i amb la pretensió d’eixir a la llum cada dijous. El mateix dia, mentre tornava a casa amb el tren, vaig llegir amb deteniment aquestes pàgines. No eren un mer recull de ressenyes de llibres o de música o d’actes culturals; eren, diguem-ne, metacultura: uns articles d’opinió assenyats, redactats d’una manera entenedora, signats per plomes de primera i amb voluntat de fer cultura parlant de cultura.
Atesa la procedència diversa dels signants i amb una llengua com la nostra tan amant dels doblets morfològics i lèxics, dels infinits nivells del llenguatge, em va semblar adient que aquella publicació mereixia publicar-se atenent un model de llengua culte i amb un cert aire de marca tendent a evitar la profusió de doblets innecessaris.
Així que vaig telefonar a l’amic Pep Torrent, aleshores delegat del diari a casa nostra, per oferir-li col·laborar com a corrector/traductor d’aquestes pàgines. Li va semblar bona la idea i em va remetre a Adolf Beltran, coordinador i ànima de Quadern, amb l’ajuda d’un jovenet Ferran Bono. Vaig anar a la redacció del diari, situada al carrer de l’Ambaixador Vic.
L’Adolf el coneixia de vista, no sé si havíem creuat algunes paraules en alguns actes en què coincidíem. Ens vam acordar de seguida i m’incorporava a Quadern en el número 2. Val a dir que, a hores d’ara, l’Adolf és, per a mi, un bon amic; a més, podria dir sense por d’equivocar-me que, sense ell, ja fa temps que Quadern hauria desaparegut per desànim.
Tornem a Ambaixador Vic. Llavors el diari es corregia bàsicament en format paper, atés que molts dels col·laboradors encara no dominaven gaire la informàtica —fins i tot alguns enviaven les seues col·laboracions mecanoscrites—. Aquesta correcció en paper feia que Quadern quasi sempre es tancara bastant tard. Moltes vegades, quan tornava a casa alguns dimecres gairebé a l’hora de sopar, encreuava els dits per no trobar-me amb cap conegut per aquell carrer en què casa sí, casa no, estava a vessar de cases de barrets —ja m’enteneu—. O les vegades que aquell article que sempre arribava tard me l’enviaven amb taxi a casa i jo cantava després les correccions per telèfon.
La redacció feia goig: redactors, publicistes, personal d’administració i serveis, fotògrafs (amb laboratori de revelatge inclòs), etc. Fins i tot hi havia un informàtic vingut de Madrid que procurava que la transmissió de les pàgines corresponents a l’edició valenciana arribaren en condicions a les rotatives. Hi vaig fer bons amics, hi vaig passar bones estones. Allò creixia i aviat El País s’hagué de traslladar a un pis del carrer del Poeta Querol, més espaiós, per a poder treballar en condicions. Era ja el moment dels articles per correu electrònic, de la fotografia digital, de la impressió en color. Ara ja no calia anar cada dimecres a corregir Quadern, a tot estirar, alguna visita a prendre café i xarrar uns quants minuts.
Quadern també creixia, no en extensió, però sí en la nòmina dels col·laboradors. A més, cada vegada era menys freqüent que ens llevaren espai per a col·locar publicitat (abans de vegades una pàgina completa podia caure a última hora substituïda per publicitat pagada a bon preu). I el més important, molts professors de Secundària ens comentaven que treballaven a classe els articles de Quadern pel seu contingut, la seua qualitat i perquè també perquè s’asseguraven una llengua correcta.
Pel que fa als escriptors col·laboradors, tret d’alguna fricció puntual —d’altra banda, lògica—, les relacions que hi he mantingut han estat generalment bones. Alguns van durar poc al diari, uns altres més temps, alguns van faltar i alguns hi escriuen des del primer dia. Algunes vegades ens hem ajuntat a sopar i, després, a fer algun gintònic. És curiós el nivell de coneixença —des del punt de vista professional— que arribes a tenir amb els col·laboradors habituals de Quadern sense la necessitat de tenir un tracte personal continuat. Us puc ben assegurar que els meus col·laboradors i jo seríem capaços de reconéixer l’autor d’un text anònim de Quadern, en “versió original”, fent una ullada al tema, a l’estil, als mots crossa que fa servir, a aquella construcció incorrecta que no hi ha manera que autocorregisca, al domini del processador de textos i, cal dir-ho, a la redacció quasi perfecta de molts d’ells.
Tornem al viatge!!! Al penúltim capítol d’aquest repàs obituari: la caiguda. En un moment determinat, i amb baixada de sous i de tarifes prèvia, s’esdevenen uns acomiadaments bestials de bona part de la plantilla d’El País i el trasllat d’una redacció exigua al carrer de Joan d’Àustria, a l’edifici de la Cadena Ser (mig en broma, i en veure aquella redacció compartida que semblava una sala de telemàrqueting, no em vaig poder estar de dir que pareixien una colla de dones fent punt de ganxo a la porta del carrer, amb les cadires recolzades a la paret). Paral·lelament, Quadern, el maig del 2012, ja en el número 594, deixa d’eixir en paper i només queda en format digital. Jo, sempre optimista, deia a l’Adolf —bastant decebut, ell— que almenys podríem publicar més col·laboracions i sense els maldecaps de cenyir-nos a un espai determinat i haver de mutilar articles per a encabir-los en aquelles pàgines tan encotillades, a més —argüia jo— molts dels nostres lectors ja feia temps que ens llegien en format digital.

La desfeta
Com diu el refrany, “Per a tots hi ha un dia per a estar penjats a la carnisseria”. I Quadern no n’és l’excepció que confirma la regla. Paral·lelament a la desaparició de les edicions i les redaccions “autonòmiques” d’El País, llevat de la de Catalunya, Quadern deixa de publicar-se.
Se’m farà estrany desmarcar de la meua agenda els dimecres com a dies ocupats (procurava no comprometre’m mai a res els dimecres). Se’m farà estrany perdre el contacte setmanal amb aquests escriptors col·laboradors que durant tant de temps, comptat i debatut, m’han donat més moments de goig que de tristor. Se’m farà estrany no trobar un diari que tracte la cultura —en el sentit més ampli— amb el rigor, la seriositat i el punt de vista de Quadern. I m’entristiré perquè, fet i fet, és un altre pas enrere en l’ús normal de la nostra llengua.

Rellegint aquestes ratlles i recordant el trajecte de les redaccions d’El País que vaig conéixer, se m’apareix un flaix que ha resultat premonitori: de l’ambaixador Vic (Jeroni Vic i Vallterra), diplomàtic de Ferran el Catòlic a Roma i introductor del Renaixement arquitectònic a la península, al poeta Vicent Wenceslau Querol, un dels grans de la Renaixença Valenciana… i, finalment, Joan d’Àustria, germà bord de Felip II, que fou el màxim representant de l’imperialisme i l’absolutisme espanyol més rancis. 

Quadern, requiescat in pace.

Sempre m'ha agradat tindre les meues andròmines ben guardades i ordenades.