dimarts, 27 de gener del 2015

L'ORIÓ POÈTIC, MITOLÒGIC, ASTRONÒMIC

Fotografia presa des de Pols d'estels, el bloc d'Enric Marco
L'Enric Marco té un bloc que aglutina el coneixement científic amb el didàctic per fer-nos als lectors més fàcil la comprensió de l'astronomia, i personalment és un dels blocs on de tant en tant em deixe caure perquè em resulta molt interessant i sempre aprenc alguna cosa. Per aquest mes de gener, que ja està en les acaballes, Marco fa com cada mes una acurada descripció del que es pot veure durant tot el gener, en especial les constel·lacions hivernals com l'Orió, el Taure, els Bessons, el Ca Major i el Menor, que ara per ara es pot admirar gràcies al cel tan net i serè que hem anat tenint. Certament ha plogut algun dia, pocs, la resta de nits les hem tingut lliures de núvols per poder admirar la majestuositat nocturna, encara que a unes temperatures una miqueta fredes, tot i que no és impediment per a eixir ben abrigats a fer una passejada. I havent llegit aquestos dies el poemari de Consol he vist a través dels seus versos les històries fantàstiques i divertides de la mitologia grega de què parla l'Enric, i, tot s'ha de dir, me n'he anat a buscar el Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal, que des que el van editar fa uns anys va substituir el de Jordi Parramón prou més reduït, que m'ha informat de tots els dubtes que tenia. 
El motiu d'aquest xicotet recordatori és perquè vaig començar l'any 2015 amb el poemari Interludi de Consol Martínez Bella, i encara continue amb els seus poemes. Per a l'ocasió he triat el bellíssim poema «Orion». I qui puga o li ho permeta el seu tros de cel farà bé d'eixir a mirar el cel mentre llig aquestos versos, certament, són una meravella.


Imatge extreta de Internet del mateix portal d'on he posat l'enllaç que parla de la història d'Orió, bastant més reduïda que el diccionari de Pierre Grimal.


ORION


Com pot tanta bellesa
convertir-se en maldat?
Com la teua mirada
de caçador de monstres
pot esdevenir assassina de somnis?
Com la teua veu divina
pot retenir Artemís?
Quin déu t'ha permés
de cenyir una daga
guarnida d'estels?

Orió, ja no ets digne
de caminar sobre aigua.

Ara, emmudit per tantes culpes,
sotmés a les nits,
amarg viatjant del crepuscle,
eternament covard,
fingidor de bellesa,
romans condemnat a l'hivern.

dimecres, 21 de gener del 2015

A LA MEMÒRIA DE VICENT VALLS-poeta contestà


Aquest entorn m'és familiar, encara que  més l'antic que el nou. De l'antic puc dir que era prop de casa d'uns familiars i quan anava de visita sempre em deixava caure pel mercat. Del nou només el tinc present a vessar de gent en la fira de tots sants i en aquesta fotografia la plaça és buida.

Diumenge passat mentre conversava amb la meua cunyada sobre l'evolució constant, imperceptible per als qui vivim en el lloc de canvi, de les ciutats, entre les quals incloem les nostres cases, els nostres carrers, ciutats i l'entorn en el que ens movem, em va ensenyar com a curiositat el calendari que l'ajuntament de Cocentaina ha editat enguany, 2015, on s'aprecien els canvis esdevinguts, en aquest cas de la població contestana, mitjançant fotografies comparatives fetes entre els anys 1977 i el 2014, la majoria de les quals fetes per la mateixa persona que les firma, José Luís Botella. Unes transformacions  en què la mà de l'home ha intervingut modificant el paisatge urbà, en aquest cas per millorar-lo. I al peu de cadascuna de les fotografies uns versos del poeta contestà Vicent Valls. Sembla ser que l'edició d'aquest calendari ha estat editat, al meu parer, per homenatjar el poeta, mort inesperadament fa poc de temps. Em vaig assabentar per la xarxa del seu decés, em va saber molt greu perquè el tenia en la llista que vaig fer dels poetes del Comtat, tot esperant el moment propici per reprendre els encontres poètics. Només vam parlar uns minuts al carrer, un dia que havíem quedat per xerrar tot esperant Esteban Ferre. Em va causar bona impressió. Ara no sé si he fet tard, però per llegir uns versos crec que no. Les persones desapareixen, però els seus versos queden. 

 

Pla de la font


Pla de la font. Silenci. Cocentaina.
Era octubre i plovia.
Trenta anys farà ara.
- Déu meu, com passa el temps!-
Secretament mirava
el brodat de les fulles
d'aquells grans plataners de coure trèmul
en la immòbil tardor que es disfressava,
i a la vora dels llavis
un picaflor en flames
confirmava el presagi d'una fosca remor,
d'una remor antiga que portava
jeroglífics de fulles,
jeroglífics de l'aigua i el capvespre.

(Els baladres de la nit, 2003, Alacant)



divendres, 16 de gener del 2015

FAENT CAMINS MÉS DRETS

Un plat ceràmic de la rosa dels vents que vaig comprar fa molts anys en un viatge al sud de França.
 

Fa temps que tenia ganes de travessar fronteres, tot i que el mot frontera sona molt agressiu, és millor dir que només ens separa la Serra Grossa que divideix les comarques de la Vall d'Albaida i la Costera, així que en els temps que corren només em cal travessar el túnel de l'Olleria, i, ja estic. Enrere queda en la memòria, per als de més edat, el port de l'Olleria amb les seues tortuositats, que separava les poblacions de l'Olleria i Canals. 
 
I en aquest nou paisatge esquitxat d'un grapat de pobles he triat a la poeta Consol Martínez Bella de Llanera de Ranes a qui vaig tindre el gust de conèixer fa uns anys, per ser més exactes el 2008, en una jornada poètica en Otos que, casualment, vaig retrobar fa poc en la presentació de la plaquette de Grills esmolen ganivets a trenc de por de Joan Navarro i L'esmorteïda estela de la platja de Salvador Jàfer que Ca Revolta va editar el mes de maig del 2014, com a tast, abans de la reedició de les obres que es va fer mesos després en Octubre Centre de Cultura Contemporània. Em va agradar el retrobament perquè m'ha valgut per rellegir els seus versos i he de dir que, com sol passar, les segones relectures són molt més profitoses.


EPÍLEG

Sort d'aquella qui en la més absoluta
desesperació, encara pot gaudir de la nit
sense altres pensaments que la contemplació
del silenci espurnejant dels astres.
Sentir l'aire glaçat en la pell
i els huit vents arronsant-li els cabells,
curts, molt curts, arran de somnis.



Consol Martínez Bella (2003) Interludi. Edicions Brosquil.

Aquest obra va obtindre el V Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Camp de Morvedre.

dimecres, 14 de gener del 2015

La teua paraula, i un bon grapat de la meua, bastaran per a sanar-me

Ja han passat les festes nadalenques i hem començat un nou any. També han vingut els Reis que han repartit regals, ací i allà, a tots aquells que n'han demanat. Personalment, només havia demanat un regal, o millor dit, un desig, però vaig cometre un error, no vaig enviar la carta als Reis, només ho vaig pensar, sembla que això no s'hi val. I clar, com que els reis no ho sabien, no me l'han concedit. Aquest desig meu anhelava, ai! rebre unes paraules, sense importar-me el format: electrònic o de pròpia veu. Era poc, ja ho sé, però els Reis no lligen el pensament, prou feina tenen en llegir-se els milions de cartes que els arriben de tot arreu. Si almenys l'haguera pronunciat en veu alta!, potser, m'hagueren sentit o algun ocellet els haguera fet arribar el missatge, però no ho vaig fer. Així que em vaig alçar el mati de Reis, vaig buscar per tots els racons possibles, endebades, no vaig trobar res: el correu electrònic buit, cap SMS en la bústia del telèfon, ni cap avis de cridada perduda, tampoc el WhatsApp m'avisava de res, ni el Telegram, ni que dir del Twitter. Silenci. Vaig sospirar apesarada mentre ataüllava el sobre tancat que dies enrere, abans de les festes nadalenques, havia deixat damunt de la taula del menjador encara sense obrir. Per alguna estranya raó, enguany, no l'he volgut obrir i mira per on m'he dit en veu alta: veus! les paraules que has desitjat rebre reflecteixen allò que tu mateixa has fet amb aquesta carta. No m'ho prenc com un sac de carbó, sinó com un toc d'avis, no faces amb el proïsme el que no vols per a tu. Per això enguany en començar l'any 2015 he fet dels desitjos un ramell ben gran, primer de tot hi he col·locat un bon manoll de parlar, a continuació un altre molt més gran de riure i finalment he afegit un bon grapat de passejades perquè em dure tot el que queda d'any. 

En el mes de gener hi ha poques flors, almenys en el meu jardí: Només l'horta llueix un poc amb encisams i cols.