diumenge, 27 de desembre del 2015

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Manuel Baixauli

S'acaba l'any; uns, fan balanç per veure els beneficis que han generat els seus negocis; altres, comprovem com han anat els propòsits que vam fer quan tot just començava el recorregut anual. Però no vull parlar dels propòsits que em vaig fer fa dotze mesos, sinó dels projectes que em bullen cada dia al cap, i ara mateix; per això la meua intenció és de presentar un nou projecte. Es tracta d'una col·laboració dins DE LA VALL D'ALBAIDA ESTANT de la companya d'estudis a la UOC, Pilar Castel. Ja fa uns quants anys que ens coneixem -virtualment-; algun dia haurem de veure's personalment, però mentrestant anem xerrant, unes vegades per telèfon, altres per correu electrònic. És pot dir que ens hem anat fent companyia mentre avançava la llicenciatura, en més d'una ocasió la solitud corcava fins a l'extrem de voler tirar-ho tot per la finestra. Ara que ja hem acabat i ens hem lliurat de treballs i lectures obligatòries, resulta que les lectures molt més plaents i relaxades, quan no relectures de les que vam fer a corre-cuita, sempre acaben amb ganes de dir coses sobre els llibres. Doncs, -perquè no escrius, de tant en tant, el que penses. Ací tens un raconet on dir la teua- li vaig dir fa no molt. I ara aquest racó portarà per nom DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES. I com que en aquest blog quasi sempre hi ha algun vers pel mig, em van vindre al cap els versos de Marc Granell

El meu país
és llarg i prim
com un vent fi
de primavera.
Quan ix el sol
és una flor,
que, tota d'or,
a espai desperta
entre la mar
de brea i sal
i el camp callat
de mel i ametla.
Quan ve la nit
se'n va dormir,
tan llarg i prim,
sobre l'arena
daurada i fina,
sota la nívia
llum que l envia
la lluna plena.


de l'Oda al peus i altres poemes «Llarg i prim»

Tots sabem com és de llarg i prim el nostre País Valencià, però si continuem més amunt, cap a Catalunya, amb qui compartim llengua, de la suma dels dos països n'ix un altre molt més llarg i prim, o com diu el refrany «més llarg que un dia sense pa» tot referint-se a una cosa molt, molt llarga. Així doncs, en aquesta comunicació entre comarques oposades comencem aquesta relació amb un escriptor molt especial, per mi, i també per Pilar. Donem el tret d'eixida amb l'escriptor suecà MANUEL BAIXAULI.

Una molt bonica fotografia cedida per Pilar Castel feta en la tardor, des d'on es pot veure l'emblemàtic edifici amb què s'identifica l'Estany de Banyoles.



La cinquena planta, un comentari personal

Tenia pressa, gairebé podríem dir necessitat, per llegir La cinquena planta. Havíem fet un club de lectura a Banyoles amb Manuel Baixauli sobre la seva anterior novel·la, L’home manuscrit, i m’havien quedat unes ganes irrefrenables de llegir la seva nova obra, molt relacionada amb la que havíem comentat al club, segons ell mateix ens havia explicat.

En Manuel té tot l’aspecte d’una persona normal, convencional. Res d’especial. Això pot sorprendre una mica un cop has llegit aquestes dues novel·les seves (sobretot L’home manuscrit). En acabar la trobada del club, li vaig demanar que em fes una dedicatòria de futur. De futur? –em va preguntar, un xic sorprès. I amb raó, perquè li demanava que em dediqués La cinquena planta quan jo encara no havia comprat el llibre. Me la va escriure en un full en blanc que m’havia deixat una companya. M’hi va posar: “A Pilar per la seva imminent lectura de La cinquena planta. 9-XII-2014. B.” Em va sobtar la tipografia amb què la va escriure. Les lletres eren com una mena de dibuixos, amb barreja de majúscules i minúscules. Em va sobtar, però no em va sorprendre: Baixauli també és pintor... També em va cridar l’atenció la signatura: B. Tot plegat ho he entès quan he llegit La cinquena planta. La tipografia és la mateixa que atribueix a Orofila, l’arquitecta de les tres cases idèntiques i especials que apareixen en la novel·la. En la pàgina 51 hi trobem el dibuix d’un altre dels edificis dissenyats per Orofila, l’arxiu de tot. La tipografia amb què escriu aquesta denominació al peu de la il·lustració és la mateixa amb què Baixauli em va escriure la dedicatòria. Ara sé que me la va escriure en orofílica tipografia. I B. és el personatge principal (i sovint narrador) de La cinquena planta: el propi autor. Tot lliga. Tot està molt dins l’estil Baixauli. Escriure i reescriure. Fer voltes i més voltes sobre un mateix tema: la subtil frontera entre la vida i la mort, entre les coses reals i les que no ho són tant, entre la bogeria i la cordura.

La cinquena planta potser no sorprèn tant com L’home manuscrit. A banda, si no has llegit L’home en pots perdre molts de detalls de La cinquena. Baixauli ja ens va dir el dia del club que les dues obres tenien molta relació. Massa, m’atreviria a dir, per poder funcionar bé La cinquena, de forma independent. El que no es pot negar és que La cinquena també té molt de contingut. També fa pensar molt. Són llibres dintre de llibres. Històries dintre d’històries.

Hi ha molta autobiografia en La cinquena. Baixauli també ens va parlar d’això. Ell només pot escriure en base a l’experiència viscuda. Tots els seus escrits tenen un fons de vivència personal, pel que sembla. Certament, una estada en un sanatori per refer-te d’una malaltia tan bèstia com la que va patir ell (la de Guillain-Barré), convivint amb pacients malalts mentals, et pot servir en safata un material adequat per transformar-lo en obra literària. Una altra cosa poden ser els resultats finals. He trobat La cinquena menys interessant que L’home, potser perquè ja no m’ha sorprès tant l’original forma d’escriure d’aquest autor. Continuem davant d’una bona obra, però m’atreviria a dir que una mica menys que l’anterior. I Baixauli, pels seus comentaris en el club, crec que n’és conscient. Ell, intel·ligent com em va semblar, ha de saber que el filó de L’home té un acabament. S’esgota, per molt que en vulguis fer reescriptures. Després d’explicar aquestes experiències tan potents, què més pots dir? I això deu ser el que ens devia voler dir quan, si mal no recordo un parell de cops, ens va reconèixer que estava neguitós perquè en aquella època no escrivia res. Potser patia per la manca de fons vivencial que necessita per poder engegar la maquinària de l’escriptura.

La cinquena planta, com hem avançat més amunt, podríem dir que és una història d’històries. Hi trobem la del propi autor, B., una mena d’autobiografia en què ens explica una part important de la seva vida: la seva malaltia, la recuperació, i també la vida de la novel·la que l’ha fet una mica famós, L’home manuscrit. Hi trobem, també, les històries d’alguns interns de Sanatori i de persones que hi treballen. Sempre ens quedarà el dubte de qui està “millor”, mentalment parlant, si el Director de Sanatori o alguns dels interns, com ara Úrsula, Fix o Timoteu (que podria marxar del sanatori, però no ho vol fer). Hi trobem una trama que acaba amb el que sembla que ha estat un suïcidi: la mort de Ferragut. Ferragut, un personatge fastigós, desagradable, que sedueix Físio, la jove, atractiva i simpàtica fisioterapeuta, i que acaba amargant-li la vida i les seves relacions futures. Parlant de vida, la vida és així. No sempre els surt bé a les persones, per bones i agradables que siguin. I la novel·la, en el cas de Físio, et deixa una mena de regust d’injustícia.

El lector, a mesura que avanci en el relat, descobrirà que la cinquena planta de Sanatori no existeix en la realitat (bé, si més no en això que les persones convencionals considerem que és la realitat). No surt en les fotografies, ni la veu el taxista que porta B.: “ja dins del cotxe, B preguntà al taxista quantes plantes hi veia, a l’edifici. ‘Quatre. Quatre plantes’, digué l’home, recelós” (p. 293). Recelosos és com ens podem sentir els lectors en molts moments de la novel·la, si no la llegim amb una mentalitat totalment oberta a coses que potser no tenen una explicació clara i racional. Tant la cinquena planta de Sanatori, com les tres cases repetides, com les estranyes últimes plantes d’una escola o d’un ambulatori on va a parar B. en moments diferents de l’obra, són espais (amb entitat física, o no) plens de records de vivències o de persones concretes. No de grans records, tan sols de moments discrets, perquè: “els grans records, si te’ls mires en fred i des de fora, es desinflen” (p. 266). Perquè les coses realment importants de la vida, de fet, són les petites coses.

Baixauli juga molt amb dos personatges que, físicament, apareixeran ben poc en la novel·la: Orofila (l’arquitecta d’edificis especials) i el Dr. Mogort (el dissenyador de ments, podríem dir-ne). Són, justament, però, els que tanquen l’obra, els dos joves que troba B. bevent cervesa al terrat de casa seva un dia quan torna de comprar: “per la cara que feren quan em van veure, no hi havia dubte que m’esperaven” (p. 294). Potser en aquesta espera del final hi ha el punt de partida d’una tercera entrega d’aquest procés constant de reescriptura que fa Baixauli.

Pilar Castel Soler



Baixauli, Manuel. La cinquena planta. Raval edicions SLU, Proa. Barcelona, 2014. (Proa. A tot vent)


Fotografies cedides gràcies a l'amabilitat de la Biblioteca de Banyoles que és des d'on es fan els clubs de lectura. En la primera de les fotografies es pot veure la gent que acudix, mentre que en la següent veiem a l'escriptor Manuel Baixauli, a qui suposem en plena conversa amb els participants.

dissabte, 19 de desembre del 2015

BARCELLES DE REBOTIGA (2)

Abans de res cal que faça un xicotet aclariment referent al títol: En Alcoi i pobles limítrofes dins l'àrea comarcal de l'Alcoià i el Comtat l'expressió fer barcella té una significat ben especial que comarques enllà desconeixen. En més d'una ocasió m'ha passat que els meus interlocutors s'han quedat ben estranyats quan l'he dita, és a dir que no l'han entesa.  Mercè Climent, al seu blog Els primers gestos del verd, en fa un bon comentari; també Víctor Pàmies i Riudor se'n fa ressò a  Etimologies paremiològiques.  



SEGONS EL MAPA ERA AQUÍ

Mai se sap com funcionen les coses del cor, de cop i volta lliges uns renglons per atzar en algun lloc que t'acompanyen per sempre més. Almenys això és el que vaig pensar quan, fa unes setmanes, em vaig trobar amb uns versos de Manuel Forcano, que no he pogut esbrinar si pertanyen a algun dels seus poemaris o encara és inèdit, portaven per títol Segons el mapa. El poema, per les fortes significacions que em va suggerir, em va impactar només llegir-lo; en poques paraules vaig quedar fortament captivada del sentit, o almenys del sentit que jo els vaig donar; aleshores llegia la revista el funàmbul, apareguda l'estiu del 2014, que duia per títol Perquè escrivim, un subtítol que, em va cridar poderosament l'atenció, mentre comprava el número d'aquest estiu, dedicat a l'escriptor W. G. Sebald; per això, només acabar-la, em vaig posar tot seguit a llegir-la.
 
La biografia de Manuel Forcano és força extensa, nascut a Barcelona el 1968, és doctor en Filologia semítica per la Universitat de Barcelona on des de 1996 fins a 2004, va exercir de professor. Ha traduït al català Iehuda Amikhai, Pinkhas Sadé, Ronny Someck, Amos Oz, D’Annunzio, Ibn Batuta, Marco Polo i E. M. Forster. Ha publicat set llibres de poesia i diversos assajos, entre els quals destaca A fil d’espasa: les croades vistes pels jueus (2007). Així, amb quatre línies escrites a sota del poema s'explicita el seu currículum; personalment voldria afegir que el vaig conèixer en una de les presentacions del poemari Imparables que es va fer en Gandia, després vingueren Corint i Ciència exacta. És un poeta que mai no m'ha defraudat. 
 
Aquesta fotografia la vaig fer des del carrer sant Miquel en el tram que dóna cap al marge per on discorre el riu Riquer. Ací es pot veure una miqueta de l'Eixample amb els dos edificis emblemàtics pel seu port que fan de guia.
 
Per circumstàncies familiars, he estat unes setmanes en Alcoi, quan tenia estones lliures les emprava en passejar, d'una banda per airejar-me, també per fer una miqueta d'exercici. Uns passejos que sense voler em conduïen, de primer cap als llocs més propers, no és que jo ho volguera, només que la meua tirada era més forta que el rebuig de no anar-hi i fer-ho cap a un altre lloc, amb el consegüent canvi d'itinerari; això m'ha dut a recórrer els carrers més a la vora d'on vivia: l'Eixample, i al cap d'uns quants dies me'n vaig allunyar un poc més, cap al Centre.  

Els alcoians sabem que per fer-ho només ens cal travessar el pont de sant Jordi, punt d'unió entre el vell i el nou. De fet, sense anar més lluny, a la mateixa vora del pont, s'inicia un dels barris més antics de la població: la Verge Maria, solcat de carrers i carrerons que el travessen: sant Miquel, sant Antoni, la Verge Maria, Mossén Rafel de l'Ave Maria antigament santa Bàrbara, el Carme, el carrer Major, juntament amb la placeta del Carbó, o de la Mare de Déu dels Desemparats. I sense proposar-m'ho he retornat pels racons que em són familiars. El resultat del passeig m'ha defraudat molt, per no dir que no m'ha agradat gens, m'he trobat amb un barri desconegut, estrany, aliè, un tant inhòspit. Mire al meu voltant, amb les emocions a flor de pell, només puc dir que el barri em sembla una ruïna: solars i només que solars; que en pensaven fer quan el van assolar? Hi havia previst algun projecte de reconstrucció? Imagine que si, hi ha l'exemple al carrer sant Blai, o al de sant Antoni, tot i que sense continuisme en l'estil arquitectònic del barri, que desmereix en gran manera la seua pretesa rehabilitació. Em fa l'efecte que de primeres era simplement un enderroc total, per vell i insalubre. La barriada acumula en el seu traçat una llarga història que comença en l'època medieval, degradat fins l'extenuació, on s'hi van anar instal·lant tot de gent obrera, molt especialment a partir de la revolució industrial, va accentuar la degeneració total del barri. Per mi ha sigut un enderrocament molt bèstia que no ha deixat estaca en paret. I a partir de l'enderrocament, on la recuperació? Ja ho he vist, res és poc. Envege els pobles i la gent que té en compte i preserva el seu patrimoni històric i estètic.


Placeta del Carbó i el Museu arqueològic Camil Visedo



No és una foto bonica, però és l'únic retol del nom del carrer que vaig trobar per fotografiar amb el telèfon. I ja se sap que els telèfons si no són molt bons no fan molt bones fotografies. Aquesta és una de les cases que s'han salvat de l'enderroc. 


Actualment, només hi queden alguns edificis que han merescut viure: uns per haver estat construïts amb materials més nobles, just al començament del carrer, a tocar de pont de sant Jordi, altres per ser considerats edificis amb història; així, a la placeta del Carbó, el Museu Arqueològic Camil Visedo; un poc més endavant, el museu de les Festes; finalment a la placeta de la Mare de Déu, l'església que porta el mateix nom, actualment dessacralitzada, i d'enfront, l'antic edifici de l'hospital que ha passat per moltes funcions; la resta fa mal a la vista. Pel que fa al barri, es pot dir que la part d'història l'han mig preservada, però de l'estètica, millor no parlar-ne, el trobe nul. He de confessar que durant uns dies, després d'una primera visita, em vaig capficar en seguir aquest itinerari, vaig repetir el mateix trajecte, una vegada i una altra; les meues passes em conduïen cap al mateix lloc, sí, al mateix lloc, molt especialment cap al carrer sant Miquel, que com una columna vertebral recorre bona part del barri de la Verge Maria i un dels punts més trafegats tan per mi com pels veïns d'aleshores.

Tan bon punt s'acaba el pont de sant Jordi, abans de mamprendre carrer amunt dit sant Tomàs, trenque cap a l'esquerra, dos esglaons, i, enfile carrer avall; mentre el recórrec em venen al cap alguns dels seus veïns, tot i que després de tants anys se'm fa difícil recordar noms i rostres en no haver un lloc material en què sustentar la meua memòria. La memòria? Em fa l'efecte d'haver-ne perdut un bon tros, encara que al cap d'uns quants dies de passejar-m'hi em sembla albirar alguna espurna. És l'impasse entre la dècada dels cinquanta-seixanta: botigues i botiguers, oficis i professions, un batibull de veïns s'acumulen en bona part per aquest carrer. Pel cap baix, un repàs somer amb l'amic Ramon Molina Ferrero, i l'Enrique Frasés, qui, per qüestions de feina, va trepitjar el barri un bon grapat d'anys, n'hem comptabilitzat vora huitanta activitats diverses, tot i que aquest carrer és el que probablement n'acumula més quantitat que la resta. 
 
I així, cada dia el mateix camí, havent passat el pont de sant Jordi gire cap a l'esquerra, baixe els dos esglaons, i cap avall. Què busque en aquesta passejada?. En concret busque un solar, el meu, la llar dels meus avis, exactament el número 50 del carrer sant Miquel. Un retall xicotet, menut, ínfim, del que va ser la casa, la nostra, la nostra memòria, que és la seua historia i la de les vides que va albergar. Actualment no existeix aquesta casa, és un solar com altres, però en tinc constància que en el 1890 ja n'hi ha transaccions de compra-venda. Mentrestant els primers versos de Forcano se m'insinuen amb regularitat  Segons el mapa era aquí./ O potser un o dos carrers més enllà./ Era aquesta porta, o bé aquesta altra?... Em va costar trobar el lloc exacte. Finalment, després de mesurar distàncies amb uns hipotètics veïns que ja no existeixen, crec haver-lo trobat. La majoria de solars corresponen a la seua antiga casa, en tant que poden haver retrocedit un poc en la nova parcel·lació, però, pel que sembla, el meu tros no existeix, ha quedat enmig del carrer. Enmig del no-res. Si algun antic veí tinguera intenció d'anar a veure on ha viscut, segurament, no tindria problema en ubicar l'antic habitatge, en canvi a la meua família, ens han tret al carrer i ens han deixat a fora. Amb tot, quan vaig creure haver trobat el punt exacte de l'antiga casa familiar vaig tancar els ulls, va ser aleshores que els versos de Forcano se'm feien més insistents, tot repetint-me a cau d'orella «Segons el mapa era aquí», «Segons el mapa era aquí», «Segons el mapa era aquí». No sé com va ser que en un moment donat els records es van posar a treballar, en un exercici de flashback, flaixos d'una memòria que havia quedat una mica endormiscada, ara brollava a rampellades. De sobte, un grapat de veïns van aparèixer sol·lícits: Luís, el carboner; Jesús, el barber; Basília, la llibretera; el senyo Vicent, el del museu; la cosina Ernestina i l'oncle Cornelio; el senyo Emilio, el panader; la sinyo Maria de l'aiguallimó; Rosita la venedora de cupons; la senyo Isabel, Isabelet; mossén Enrique i un grapat més de veïns amb els quals ens creuàvem pel carrer.


Segons el mapa


Quants pous són buits!
L’ALCORÀ 22,45




Segons el mapa era aquí.
O potser un o dos carrers més enllà.
Era aquesta porta, o bé
aquesta altra?...
En la memòria del goig
queden consignats altres detalls.


Aquelles nits, a altes hores,
a la teva cambra:
la llum d’una única bombeta
dibuixava les nostres ombres
sobre els pocs mobles,
fruita en un plat,
la roba descordada.


Segons el mapa era aquí.
Però ara, a la llum del dia,
al cap dels anys,
no reconec la casa, i contemplo les façanes
com qui escruta un cel de nit
i no hi sap reconèixer
cap estrella.

 El passat és un pou begut. 

Una vista d'Alcoi des del barri de sant Mauro, on es pot veure el carrer sant Miquel 
en sentit contrari, és a dir des del riu cap amunt.

dilluns, 30 de novembre del 2015

ALGUNES COSES QUE EM PASSEN PEL CAP

Sense intenció d'espaiar-me sobre les bondats del curs de literatura que l'Enric Iborra imparteix al Centre Octubre, cadascú dels assistents sabrà valorar-lo a la seua manera i treure-li'n un profit personal; per això només un breu apunt, ací al bloc, per deixar constància d'algunes coses que em passen pel cap.


La primera de totes el plaer i el goig d'escoltar l'Enric cada setmana, motiu pel qual no em prenc la molèstia de prendre notes, si de cas algun apunt escadusser, en especial dels llibres que va anomenant mentre parla, que en són molts, també alguna data interessant que em cride l'atenció per indagar pel meu compte de seguida que puc; i això perquè sé que al cap d'uns pocs dies l'Enric fa un comentari exhaustiu a la serp blanca sense deixar-se cap detall de tot el que ha esdevingut en cadascuna de les sessions. He de dir que, de moment, el que més goig em fa és comprovar que quasi tots els llibres que anomena els conec, i algun fins i tot l'he llegit, cosa que em procura un plaer indescriptible. 
 
Fa un parell de setmanes després de llegir i comentar Macbeth de Shakespeare ens va dir que en les dues setmanes següents parlaríem sobre Rabelais i a continuació de Montaigne. Tot i que de Montaigne tinc els Assaigs que Vicent Alonso ha traduït. He de confessar que no m'he llegit l'obra completa, sinó que només de tant en tant em llig algun dels capítols, ja que com que no és una novel·la es pot deixar sense perill de perdre's en l'argument. Ara bé, en sentir el nom de Montaigne, de seguida se'm va encendre un llum, i vaig creure que era el moment per una lectura que tenia pendent es tractava de l'escrit «La servitud voluntària» d'Étienne de La Boétie, que Montaigne, com amic seu, va editar després de la mort d'aquest. Un text que ha vist la llum juntament amb la «Carta sobre la mort de La Boétie» i «L'amistat» tots dos escrits per Michel de Montaigne. Fa anys que vaig comprar aquest llibre, quan Quaderns Crema el va editar l'any 2001. Ja sé que han passat molts anys, però confesse que de vegades compre algun llibre que se'm passa de llegir, i no és fins que trobe l'ocasió com ara de mamprendre'l. Doncs i perquè el vaig comprar aquest llibre?

Enguany, hem estat uns dies pel departament d'Òlt , hem pogut revisitar algunes poblacions i els seus voltants. Fa uns anys vam anar-hi per conèixer de primera mà alguns racons interessants, com per exemple la Dordonya després d'haver vist una mini sèrie a la televisió francesa per practicar la llengua, en què el protagonisme se l'enduia aquest riu tan cabalós situat al centre-sud de França, al Migdia-Pirineus. En aquella ocasió el mateix viatge va aprofitar per visitar Clarmont d'Alvèrnia, població protagonista en la majoria de les novel·les d'Anne Courtillé, i la seua catedral construïda amb pedra volcànica dels voltants. Més enllà del que nosaltres coneixíem i anàvem a veure, sempre resulta interessant descobrir novetats, i és així com ens vam trobar visitant la població de Sarlat, i al cap de poc d'haver-hi estat assabentar-me de la traducció que se'n va fer de l'escrit de La Boétie. 

Per això, enguany hem anat a cosa feta a visitar Sarlat. Passejant pels seus carrers amb la gentada que hi havia, per un moment vaig pensar que em trobaria per un cantó amb el protagonista, i qui sap també amb el senyor Montaigne. La veritat és que els nostres viatges vacacionals a més de passar-ho bé, també volen ser il·lustratius. I de fet, una altra visita que no podíem eludir era tornar a Ròcamador i pujar les escales que fa set-cents anys va pujar el nostre estimat Ramon Llull quan va anar a pelegrinar al santuari de la Verge Negra.


 
a mitjan escalinata es pot llegir aquesta inscripció

dijous, 12 de novembre del 2015

PEL NOVEMBRE, CRISANTEMS

Mireu quin color més delicat.

 Aquestos dies, tot i no haver escrit ninguna entrada al bloc, he anat mirant que la majoria de les visites anaven adreçades a les entrades que tenien a veure amb la flor del crisantem. Enguany, el meus crisantems han patit alguns contratemps: el primer de tots, aquella calorada de primers d'abril que els va agafar tendres com l'aigua després d'un març fresquet que no els va deixar acabar de brotar amb el vigor que calia, i me'ls va assecar. De seguida que vaig poder els vaig reposar, però, no van acabar ací les calamitats, si se'n pot dir així per a referir-se a les plantes i no a les persones. A mitjans de juliol una pedregada va fer alguns estralls, les pedres no van ser molt espesses, però el suficient perquè fes bastant mal allà on tocaven, semblaven ous estrellats, ni que dir del cotxe que estava al carrer, cada cudol quedarà en el record fins que dure la vida del vehicle; però no acaben ací tots els infortunis dels crisantems: ara i adés ha hagut aiguats i ventades furioses que han deixat aigua en uns llocs més que en altres. De fet quan fa unes setmanes mirava per la finestra des del Ràfol vaig clissar cap al ponent uns núvols esgarrifosos que no presagiaven res de bo allà per on passaren, no vaig tardar en saber que una d'aquelles masses nuvoloses m'havien de tocar ben a prop, en arribar, ja fosc, a la casa d'Aiora, ens va sorprendre una estranya blancor que ens rebia enlluernadora, vam dirigir els llums del cotxe juntament amb els de la casa per enllumenar tota la parcel·la, arrambats pels racons hi havia vora quatre dits de granissol de la mida d'un cigró com si haguera nevat – el pluviòmetre va mesurar huitanta litres-. 




La primera pedregada del juliol i la segona granissada del setembre

Però clar, no va ser fins el dia següent que vaig comprovar l'abast de la granissada: això és, de la banda de ponent girant cap a mestral, tot picat, els arbres sense fulla, els perellons, les olives més en terra que a dalt i les que s'havien salvat, ben picades com les plantes crasses, trabucades amb mil forats, i els meus estimats crisantems, que havien iniciat la singladura de la flor amb multitud d'incipients botons, fets miques. Però, no tot ha sigut catastròfic com he anat explicant. Després d'algunes setmanes absent de casa per motius familiars, he de confessar que m'ha fet molt de goig veure com són d'agraïdes les plantes, en aquest cas els crisantems, tant malmesos com havien quedat, encara han tingut esma de fer una floració ben abundant, que gràcies al bon temps de què gaudim darrerament tindrem flors per gaudir-ne fins que es marcisquen; i quan dic bon temps significa que les nits són prou fresques i humides i els dies, tot i ser assolellats, no deixen pujar massa el termòmetre, que no passa dels 22 o 23 graus. 




N'hi ha de tants colors que no saps on triar

Però mentrestant els meus crisantems seguien el seu cicle vital en Aiora, jo em passejava pels carrers de l'Alcoi actual que aquestos dies inundava el mercat floral en vistes als cementeris. Potser va ser la recança de no veure la transformació que anaven tenint els meus crisantems que em va dur a explorar les possibilitats del mot en Internet en un munt d'entrades; i així vaig trobar un preciós article de Gabriel Janer Manila escrit fa un parell d'anys, que posa en relació l'exquisidesa i la cura que un home tenia en el cultiu d'aquesta planta amb un exemple molt senzill que permet fins i tot aprendre el seu conreu com si es tractara d'una classe de jardineria que Janer relaciona amb els records d'infantesa, units, com no, a les dates en què la nostra cultura relaciona aquesta planta amb la mort. Com sempre Internet és un pou de coneixements i en aquests cas a mi m'ha servit per aprendre un poc més d'aquesta planta que com els violers dels quals ja n'he parlat anteriorment em tenen il·lusionada. Però, hi ha un punt que m'ha deixat bocabadada de l'autor de l'article, qui havent llegit els versos que poetes com Ibn Khafaja, bellament traduïts per Josep Piera, o Pau Riba han dedicat a aquesta flor, s'atrevisc a plantejar un altre supòsit


«Però quin és el secret tan amagat?» diu Janer


Sí, potser el crisantem és una estranya flor en boca de Ibn Khafaja, o la cançó de Pau Riba, que parla d'un secret al voltant del crisantem guardat per dues fileres de guerrers. El cantant es dirigeix a la flor només per dir-li: "Fes-me llarg el temps / de la infantesa..."


El crisantem de Pau Riba


perseguint el cor astral -centre del buit-
per l'espai inviolat del cel anterior
vaig travessar la gorja obscura
fins a la terra dels difunts progenitors

allí vaig veure un castell groc -tot nu-
alçar el seu port majestuós
damunt set-centes cúpules purpúries
d'una màgica ciutat de jade lluminós

i allí em fou dat -per ser narcís- donar un cop d'ull
dins el sagrari d'una subterrània seu
on dues files dels guerrers més invençuts
són els custodis del secret del crisantem

la clau del qual -segons m'han dit- té la virtut
de fer que l'home ja envellit torni a ser un nen
si l'esperit sap fer renéixer -net i pur-
de la matèria etèria del seu cos etern

oh, crisantem, crisantem
flor de l'or i la puresa-
fes-me llarg el temps
de la infantesa
(que és un temps d'auge físic i de plena salut)

ah, crisantem, crisantem
flor de l'àuria perfecció-
fes-me curt l'espai
de roma a amor
(que és un tret d'aires místics i d'alades virtuts)

oh, crisantem, crisantem
-flor de l'or i la puresa-
fes-me llarg el temps
de la infantesa
(que és un temps d'auge físic i de plena salut)

ah, crisantem, crisantem
-flor de l'àuria perfecció-
fes-me curt l'espai
de roma a amor
(que de tu les abelles i els sants en fan mel
d'eternal joventut)


Però, continua Janer «Sovint, emperò, assimilam els crisantems a l'experiència de la mort. Som a novembre i els cementiris se n'omplen. Hi ha qui parla de la bellesa freda dels crisantems. Hi ha qui diu que fan olor de tomba. Però és el sol que es concreta en cada flor oberta. Un pessic de sol damunt cada pètal»


No direu que no trobeu preciosa la idea que exposa Janer quan ens diu que és el sol que es concreta en cada flor oberta la que li dóna aquesta bellesa a la flor, des de llavors que me les mire les flors amb altres ulls. Finalment acaba reblant el clau, espolsa per sobre aquest «pessic de sol damunt cada pètal». He quedat estranyament encaterinada.

dimarts, 13 d’octubre del 2015

LA PARELLA PERFECTA: TRETZE I DIMARTS

Hui, és dimarts i tretze. Ja vaig dir en una altra entrada, que per mi els tretze han tingut i tenen molt de pes, de fet, aquest tretze d'octubre a més de l'aniversari, celebrem que ja hem entrat en la quarantena d'anys que Joan Enric i jo anem junts, i encara que, en la distància, hui ho haurem de celebrar d'alguna manera. Aquestos dies festius he aprofitat per posar ordre en els prestatges on tinc els llibres de poesia, en quedaven pocs al seu lloc, havia anat treien-los a poc a poc per diversos motius, amuntegant-los ací i allà, deixats per tots els llocs, finalment, tot o quasi tot ha quedat ordenat, fins la pròxima vegada. De resultes d'aquest ordenament he anat obrint algun poemari i rellegint algun poema com aquest de Miquel Martí i Pol, extret d'Estimada Marta



Passen els anys i tota flor es marceix.
Passen els anys i escataran l'estuc
apegalós amb què els anys han cobert
la claredat diàfana del mur.
Des de molt lluny em miro tants d'estius
desmesurats. No em demanéssiu pas
que corregeixi res d'allò que he escrit.
Allò que he escrit no és, potser, exemplar
però ho estimo amb un profund amor,
amb un amor – ho puc ben dir – exemplar.


O aquest altre que Delfina Dauder ha deixat escrit en la segona part del poemari Tulipa vermella que porta per nom: El desig,



Seguirem estimant-nos
encara que no siguem bojos d'amor.
Seguirem acaronant-nos el record
perdurant en la memòria
fins l'últim estramp,
i en nosaltres restarà la petjada
encara que el camí siga molt llarg.



dilluns, 12 d’octubre del 2015

OVIDIEJANT (9)

Serà un dia que durara anys.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Apreta fort les dents
Apreta fort els punys
Infla't d'aire els pulmons
Obre bé els ulls
Fes treballar el cap
controla el cor
No tanques mai la boca
Crida ben fort
Deixa't anar
Dóna't tot tu.

Serà blava i tranquil·la la mar.
Serà espessa i verda la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran mar i prats i rius i boscos.
Tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.

Apreta fort les dents
Apreta fort els punys
Infla't d'aire els pulmons
Obre bé els ulls
Fes treballar el cap
controla el cor
No tanques mai la boca
Crida ben fort
Deixa't anar
Dóna't tot tu. 


Del disc: De manars i garrotades



Aquesta làmina pertany a un dels gravats de la col·lecció que Jordi Albinyana exposa actualment que porta per títol El pas del temps farà de nosaltres colors, Ovidi, 20 anys de vacances.

dimecres, 23 de setembre del 2015

ALGUNS ACLARIMENTS I AIXÒ

Dues consideracions:


Faig constància que finalment he rectificat un dels versos del poema d'Estellés que vaig penjar el 4 de setembre, aniversari de Vicent Andrés Estellés, es tracta del poema ROSA DE NIT. A dos versos d'acabar-se el poema vaig escriure «unes oques paraules elementals i clares/un amor un camí una rosa un destí». Quan vaig escriure «oques» em vaig quedar pensant que aquest mot resultava estrany, però el vaig escriure tal i com ve reflectit al volum que jo tinc. Al cap d'uns dies Maria Josep Escrivà em va fer notar que hi havia una errada d'escriptura de part meua, i així m'ho va recordar en el comentari que em va fer a l'entrada del poema. Vaig tornar a reprendre el volum per tornar a rellegir no fora que no ho haguera vist bé, ja se sap que de vegades podem tindre algun lapsus, però no, no hi havia cap lapsus. Aleshores li ho vaig dir per correu personal, i em va contestar que ho miraria en el seu volum, i, si no ho aclaria, li ho preguntaria a una de les persones que té accés als manuscrits del poeta, Jordi Oviedo. Doncs bé, finalment ha quedat clar que, és un error d'impremta, pel que fa al picat, així que la paraula correcta és «poques» i el vers quedaria «unes poques paraules elementals i clares/un amor un camí una rosa un destí». 
 

Amb la segona consideració vull justificar la tria que he fet de la nova fotografia que encapçala el blog. Es tracta d'una de les composicions que es poden contemplar en el recorregut a l'aire lliure que els veïns de Carrícola han impulsat amb el nom de Biodivers des de fa uns anys -no és la primera vegada que anem i fem el recorregut, o part d'ell, com el diumenge passat que se celebrava el 5è. Aplec Ecologista del País Valencià-, l'obra porta per títol «Plenitud de la tardor», firmat per Adela i Rosario, dues veïnes de Carrícola. Una «plenitud» representada per una gran fulla que ocupa bona part de la façana de la casa que enfronta a la piscina municipal. Aquesta fulla, multicolor, formada per moltes altres fulles que en el sentit metafòric representen els anys, la vida, l'etapa de maduresa dels humans, però també significa la tardor que comencem hui, i per això m'ha fet il·lusió penjar-la, perquè sincerament cada vegada que vaig a Carrícola no puc estar de passar per aquest racó on hi ha aquesta immensa fulla.