 |
| Joan Vinyoli. Una fotografia estreta de la xarxa. |
S'acaba
l'any i també s'acaba l'any dedicat a la figura del poeta Joan
Vinyoli. No vol dir que finalitzat aquest període de dotze mesos s'haja d'acabar també la
lectura de la seua poesia, sinó que aquest any ha estat per
recordar-lo i conèixer-lo un poc més a través dels seus versos.
Me'l va presentar Manuel Forcano per mitjà del poemari Corint,
molt especialment els versos que Forcano
va triar de Vinyoli,
He
menjat amb delit els dàtils de Palmira,
les
panses de Corint, el be rostit de Pasqua,
però
tot res, sols queda la fiblada
de
la pua clavada
molt
endins de la carn:
sóc home sol.
una referència per
resseguir el poemari, que
dit de passada va rebre el
premi dels
Jocs Florals de Barcelona l'any
2000.
Hui, casualment, he anat a buscar l'antologia que tinc de
Vinyoli per fer l'entrada del bloc i se m'ha obert per aquestos
versos. L'atzar ho ha volgut, com la loteria. Veus, m'he dit, només
en un bitllet en tens prou per que et toque. Heus ací aquestos
versos tant magnífics per anar llegint
SÓC
HOME SOL
He
menjat amb delit els dàtils de Palmira,
les
panses de Corint, el be rostit de Pasqua,
galls
fets entre rajoles pels hindús,
l'oca
de Tebes.
He begut moltes grapes,
schnaps
i filtres, herbes de poc seny,
m'he
embriagat amb vins de Falern o de Quios.
Però
tot res, sols queda la fiblada
de
la pua clavada
molt
endins de la carn.
Sóc home sol.
No
sé d'on vinc, per què m'afanyo,
no
crec en opis ni licors.
No
sé què sóc ni perquè m'ho pregunto.
Segrego
a vegades poesia,
o
bé, de tant en tant, m'agrada,
posant
els ulls en blanc, polsar les tecles
del
meu rònec piano,
traient-me
els tèrbols sucs de moltes nafres
amb
la xeringa neta de l'oblit.
Però
tot res, sols queda la fiblada
de
la pua clavada
molt
endins de la carn.
Sóc home sol.
