 |
| Els carrers de Bèlgida |
Dissabte
passat, dotze d'abril, el darrer amfitrió, Bèlgida, posava punt i
final a la Trobada d'Escoles en Valencià de la Vall d'Albaida, que
enguany ha tingut com a organitzadors, com ja sabeu per les darreres
entrades que he fet, el CRA Castell de Carbonera. Han sigut tres caps
de setmana en què ens hem trobat pares i xiquets en els diferents
pobles de Beniatjar, Otos i Bèlgida i hem pogut tornar a intercanviar
impressions i continuar coneixent-nos un poc més, amb uns vincles
que ja duren vint-i-set anys, i això, permeteu-me dir-ho, confereix
a les coneixences un lligam d'amistat que ja no es desfà mai de la
vida. Amb tot, també és veritat que aquestos vincles s'accentuen i
es reforcen molt més cada vegada que per altres motius ens
tornem a trobar en altres pobles, la música, les festes o
simplement anar de compres o a passejar.
 |
.jpg) | |
|
Com
diu una de les estrofes de la cançó que van tornar a cantar els
xiquets de les escoles organitzadores,
 |
| Molt emocionant escoltar novament la cançó que ja comença a ser coneguda. |
Beniatjar
obri la porta
i
Otos vos diu que passeu.
Bèlgida
posa la casa,
i
tots junts vos convidem.
Ja
ho crec que la convidà va ser bona. Bona és poc, ha sigut
meravellosa, extraordinària, fantàstica, genial, tots els sinònims
del repertori són pocs per enumerar-los. Però, però, sobretot, hi ha
un detall que m'ha emocionat profundament, i m'ha deixat un sabor de
boca dolç. El conte que ens han contat els nens de l'escola,
 |
| Un conte preciós. |
Conten
que en un poble poblàs on ningú tenia nas, vivien dos germans
anomenats Clara i Ferran, eren dos beniatgins que tenien onze i cinc
anys. Tenien quatre amics que també vivien a la falda del Benicadell
amb qui compartien escola i afició.
Marc
i Blanca vivien a Bèlgida, tenien deu i huit anys i tocaven el
clarinet. D'Otos eren Josep i Mar, que també formaven part d'aquesta
colla d'amics i tenien nou anys.
Josep
i Clara tocaven la trompeta i el trombó de vares respectivament i
sovint els feien tocar junts a les Maratons Musicals de la Vall. Tan
sols Mar, com que tocava el violoncel, havia de fer sempre un solo a
les audicions i, tenia moltes ganes que a Ferran li donaren un
instrument que l'acompanyara bé.
Els
sis amics, tot i viure en pobles diferents, feien moltes coses junts,
doncs es trobaven a les excursions, a l'escola de música i, a més,
els seus pares eren amics.
continua...
 |
| Mireu quin dibuix més bonic |
El
conte no s'acaba ací, sinó que ben bé acaba de començar. Aquestes
ratlles només són un tast.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada