LES DARRERES ALENADES POÈTIQUES DE L'ANY: JOAN VINYOLI

 

Joan Vinyoli. Una fotografia estreta de la xarxa.

S'acaba l'any i també s'acaba l'any dedicat a la figura del poeta Joan Vinyoli. No vol dir que finalitzat aquest període de dotze mesos s'haja d'acabar també la lectura de la seua poesia, sinó que aquest any ha estat per recordar-lo i conèixer-lo un poc més a través dels seus versos. Me'l va presentar Manuel Forcano per mitjà del poemari Corint, molt especialment els versos que Forcano va triar de Vinyoli, 

 

He menjat amb delit els dàtils de Palmira,

les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,

però tot res, sols queda la fiblada

de la pua clavada

molt endins de la carn:

sóc home sol.

 

una referència per resseguir el poemari, que dit de passada va rebre el premi dels Jocs Florals de Barcelona l'any 2000. Hui, casualment, he anat a buscar l'antologia que tinc de Vinyoli per fer l'entrada del bloc i se m'ha obert per aquestos versos. L'atzar ho ha volgut, com la loteria. Veus, m'he dit, només en un bitllet en tens prou per que et toque. Heus ací aquestos versos tant magnífics per anar llegint

SÓC HOME SOL

He menjat amb delit els dàtils de Palmira,

les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,

galls fets entre rajoles pels hindús,

l'oca de Tebes.

He begut moltes grapes,

schnaps i filtres, herbes de poc seny,

m'he embriagat amb vins de Falern o de Quios.

Però tot res, sols queda la fiblada

de la pua clavada

molt endins de la carn.

Sóc home sol.

No sé d'on vinc, per què m'afanyo,

no crec en opis ni licors.

No sé què sóc ni perquè m'ho pregunto.

Segrego a vegades poesia,

o bé, de tant en tant, m'agrada,

posant els ulls en blanc, polsar les tecles

del meu rònec piano,

traient-me els tèrbols sucs de moltes nafres

amb la xeringa neta de l'oblit.

Però tot res, sols queda la fiblada

de la pua clavada

molt endins de la carn.

Sóc home sol.

ESGUINALDO/ASGUINALDO

La portada de la nova reedició

 

PASTORETS I PASTORETES

Ontinyent (València)

Pastorets i pastoretes

ja podeu aparellar

sabatetes i calcetes

qu’al Jesús, qu’al Jesús

ham de acurtar.

Enguany he triat una cançó que porta per títol Pastorets i pastoretes  que he trobat al llibre de Cançons populars valencianes. Ontinyent i Bèlgida on s’explica que els nens d’Ontinyent la canten els dies de Nadal pels carrers mentre demanen l’Aguinaldo. Llibre que  darrerament s'ha reeditat gràcies a l’Associació de Veïns el LLombo d’Ontinyent amb el suport de la Institució Alfons el Magnànim, de l’historiador Antonio Calzado, del Conservatori Professional de Música Josep Melcior Gomis i de La Taska.

BONES FESTES A TOTS.

LA JOIA ESTRÒFICA DEL HAIKU

Aquest matí m'he trobat aquesta  magrana en la gespa. S'ha obert per permetre que els ocells: teuladins, pits roigs, cueretes vinguen a menjar-se els grans.

No vull acabar l'any sense dir res sobre el darrer poemari d'un dels nostres poetes més a la vora de casa, es tracta de l'amic Francesc Mompó, valencià de l'Olleria (la vall d'Albaida) com es llig a la contraportada de Suc de magrana. Tot i que diuen que es llegeix poc, i poesia encara menys, em fa l'efecte que darrerament els versos bullen com la cassola en forn del poema d'Ausiàs March, tant a la nostra Vall blanca, com a les comarques veïnes de la Safor, la Costera o l'Alcoià-Comtat, per no allargar-me més, amb exemples propers.

 HAIKU FULLAT

Serp que pelmuda

en l'estiu de les cuixes;

blanc epitafi.

EL HAIKU AL PANY

Sóc alfabet

de fulles hivernals;

només omega.

Francesc Mompó (2014). Suc de magrana. Germania. 

I aquesta altra em sembla que no li ha vingut molt bé caure al terra. Sembla una miqueta enfadada.

 

UN NOU POETA A LA VALL D'ALBAIDA-MOISÈS LLOPIS I ALARCON

Fa poc més d'un mes, per ser més exactes, el 17 d'octubre vaig assistir a la presentació del poemari Vidre d'estam de Moisès Llopis i Alarcon, jove poeta ontinyentí, que Ari Garrido acompanyava en la Biblioteca Pública Municipal de Canals. 

Allà que ens vam asseure per escoltar tant el que Ari com Moisès volien dir-nos. Reconec que va ser una estona deliciosa. Com dic, això va ser fa unes setmanes i durant aquest temps he tingut ocasió d'anar llegint els poemes. Això ve a col·lació per dir que aquest cap de setmana, l'incansable Moisès, que no para, s'allarga fins a Gandia. I allí tindré el plaer de llegir alguns dels versos de Vidre d'estam. No cal dir que esteu tots convidats, en nom meu, de Moisès Llopis i Alarcon, de Maria Josep Escrivà, de Saforissims i de tots els qui d'una manera o altra han tingut una part de culpa en què la presentació siga una realitat.

Un tast de versos. Gaudiu-los!

TAN TÈNUE

M'he trobat, de nou, al bell mig d'un vol d'ocells,

emmirallats dins d'un cel que no ha estat mai el nostre.

Nit de Sant Joan. La palla, replegada, a la vora dels camps.

El castell, potser, massa fosc aleshores. No sé res de tu.

Miraves, potser, el que perdíem, cada cop més prop de casa,

d'una i de l'altra, sense saber què fer. Torres coronades d'agulles

de cap. recórrer l'infinit no havia de ser gaires difícil. Trontollaven

paraules, i records, i malfiances. Encara no has dit el que volies dir.

Ens heu deixat caure el niu. Les orenetes hui no dormiran tranquil·les.

Passejàvem amb cotxe els carrers desganats. Semblava la ciutat arraulida

de dijous sant.

Han cremat el capvespre.

I guarit de fel, rogenc i de sofre, espere.

 

aquesta foto l'he presa de la pàgina web de Saforíssims,S.L.

VERSOS TARDORENCS DE JOAN CLIMENT

la meua vista de cada matí quan òbric la finestra

Aquest setmana passada, en els actes organitzats dins la Setmana Literària de Gandia, he anat per dues vegades a la presentació del llibre que Ignasi Mora ha escrit sobre Joan Climent. La primera, a Gandia, en el sala d'actes de la Biblioteca Central que, tot siga dit, no cabia una agulla, com a fill adoptiu d'aquest poble de la Safor. La segona, a Montitxelvo poble natal de Joan Climent. Per això a banda de la biografia que Ignasi Mora acaba de publicar que encara no he pogut llegir, només fullejat, m'ha fet goig rellegir alguns versos del poeta que, com va dir l'Ignasi Mora, va esclatar a partir del moment que es va jubilar i va poder dedicar més temps a escriure. Casualment m'he trobat aquest poema tan bonic que reflecteix aquest moment de tardor esclatant. 

 

pruneres tardorals en el terme d'Otos

NOVEMBRE

Novembre és un espai

on invisibles punts es mouen

entre un silenci i altre.

Novembre és la tardor

en plena efervescència.

caquier a punt de perdre les darreres fulles.

TOTS SANTS: FOGASSES, CRISANTEMS I VERSOS

Heus ací el crisantem, el principal protagonista de la meua afició jardinera.

I com cada any, hui, 1 de novembre, Tots Sants, una de les festes populars del calendari cristià per commemorar que, segons s'explica a l'Enciclopèdia Catalana, tots els justs, canonitzats o no, es troben al cel.

Ahir, passava per Canals i vaig entrar en una panadería a comprar pa quan vaig veure al mostrador una fogassa, que només mirar-la, convidava a berenar, però no, segons va explicar la dependenta als que ens trobàvem allí en aquell moment, antigament hi havia el costum d'esmorzar aquest dolç a la porta del cementeri abans d'entrar a visitar els familiars finats. Ara que, no sols ho deia la panadera, sinó que aquesta és una de les receptes que es poden llegir en el llibre primer de Menjar i gaudir a la Vall d'Albaida d'Agueda Ureña i Isabel Guerrero que pels vols del 1997 es va editar gràcies a l'Obra Social de la Caixa d'Estalvis d'Ontinyent. 

No direu que la fogassa no fa bona pinta. esta dient "Mengeu-me"

Tampoc podia faltar en aquests dies una de les flors més preuades de la tardor: el crisantem. Vist l'èxit obtingut en la meua primera experiència de cultiu pel que fa a aquesta planta, enguany en tinc de més varietats, és a dir de més colors i mides de les flors i fulles, n'hi ha tants que pots tornar-te boja en els vivers com m'ha passat a mi.

Podeu veure quants colors de flors, unes estan completament obertes, altres van un poc més endarrerides. La veritat és que és un goig eixir al jardí a contemplar-les. Això mentre el temps ho permeta.  

Fa temps vaig llegir uns versos, preciosos, d'Antoni Xumet Rosselló que vaig guardar per a l'ocasió,

El teu nom

com un bell crisantem

al cel de la boca.

Amb Estígia, va guanyar el 33é. Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó. 

L'extrema sequera d'enguany no m'han permès aconseguir una planta exuberant com hauria desitjat, però val més això que no res. 

 

Reconec que hi ha més activitats que temps per arribar a tot. I que diumenge, 26 d'octubre, hi havia una cita ineludible a la qual no vaig poder anar. És tractava de la marxa que va recórrer, un tram de la CV-60, des de la rotonda d'Otos fins on diuen que volen instal·lar la planta incineradora d'animals, al terme de la Pobla del Duc.

La veritat és que se m'ha ocorregut tard o siga que se m'acaba d'ocórrer, que una manera de recolzar les accions que es porten a cap és penjar el manifest que s'ha publicat, que ha escrit per a l'ocasió l'escriptor Joan Olivares. Voldria així disculpar la meua absència i que les activitats que es fan per combatre-les arriben un poc més lluny del que hagen arribat fins ara. També donar compte de les peripècies a què es veuen sotmesos els llauradors quan veuen amenaçada la seua terra i el poc cas que se'ls fa.

 

Aquesta fotografia i la següent les he pres del portal de VilaWeb i porten la firma de Rosa Pascual. També el manifest l'he tret del mateix portal d'informació.

No a la planta

 

Manifest a llegir en la marxa als terrenys on es preveu construir la planta de tractament de residus animals, a la Pobla del Duc

Fa uns quants anys ja es va voler instal·lar una planta de tractament de fems entre els térmens de Bèlgida i Otos. Per aquella època, tots havíem experimentat els efectes odorífers de l’abocador d’Ador. I no podíem evitar d’ associar els noms dels pobles d’aquella rodalia amb la pestilència i la insalubritat. Fins els mateixos veïns del rotgle feien burla els uns dels altres. Els de Palma deien “En Ador fa pudor”. I els d’Ador contestaven “i en Palma senten l’olor”. Davant esta perspectiva la gent de la Vall rebutjàrem de manera contundent i unànime la instal·lació d’aquell monstre que amenaçava de lligar el nom de la nostra comarca amb la mala olor i la brutícia. Imagineu tota la fila dominguera de madrilenys cap al seu Gandia Shore, tapant-se el nas amb gest de fàstic alhora que llegien l’Olleria, Montaverner, Bèlgida, Otos, Beniatjar, la Pobla, Castelló en els indicadors de la carretera.

Això no ho podíem consentir. I no ho vam consentir.

Poc de temps després, els nostres estimats representants, encabotats a fer-nos passar per l’adreçador d’uns interessos que no eren els nostres, ho tornaven a intentar. Ara en el terme de Beniatjar. Amb la casualitat afegida que una part dels terrenys eren de l’alcalde. La resposta del poble de nou va ser exemplar. I bíblica: “per trenta monedes cagades Judes vengué a Jesús, i per trenta fanecades, vol vendre Beniatjar Pallús”.

No ho podíem consentir, i no ho vam consentir.

Però sí algú es pensava que ja s’havia acabat... doncs no. En quedava una, i de ben grossa: la planta de la Pobla... La història ens ensenya que l’especulació, la corrupció i la lladreria no s’acaben mai. I tampoc, per tant, no es pot acabar la lluita contra els especuladors, els corruptes i els lladres. No contra els polítics. Ni contra la política. La política és això que fem nosaltres, ara i ací, defensant els nostres drets contra els interessos dels especuladors i els corruptes. Durant molts anys ens han volgut fer creure que la política és cosa d’uns professionals i que no ens hi havíem de ficar. I molts els han fet cas: robeu... robeu tranquils ‒sentíem dir‒... mentre n’hi haja per a tots... La misèria i l’atur són els fruits que hem collit per no haver llaurat prou bé quan calia.

Però tornem a la planta de la Pobla. Resulta que de residus animals també n’estem ben informats. Qui no ha sentit aquella fortor insuportable de l’entrada de la pista de Silla? Ara sabem que prové d’una planta de transformació de productes d’origen animal relacionada amb la que es vol instal·lar ací. Diuen, els promotors, que que crearà molts llocs de treball i que no produirà cap mena de perjudici ambiental (olors, contaminacions, infeccions, etc.) Deuen pensar que, com que som de poble, ens moquen amb la mànega. D’una altra manera no s’entén que una vegada i un altra s’encaboten a fer-nos creure que els burros volen.

Qui compraria productes ecològics criats a la vora d’un femer infecte? Qui se’n vindria a passar un cap de setmana, a passejar per barrancs i camins pestilents? La construcció d’esta planta acabaria amb les expectatives de molts valldalbaidins de construir una comarca vital, habitable i ecològica... Volem viure de l’agricultura i de les indústries respectuoses amb el medi. Volem que la gent ens visite, que gaudisca d’alenar el nostre aire, que puga beure les nostres fonts i que es meravelle amb el nostre paisatge.

Els defensors de la planta diuen que esta indústria serà neta i crearà riquesa en la comarca. Però sabem de sobres que si una indústria genera beneficis econòmics al territori i no produeix contaminació, s’acaba fent en un polígon industrial d’una gran ciutat. Per dues raons: la primera perquè els governants de les grans ciutats tenen poder suficient per a quedar-se les gangues, i se les queden. La segona perquè en una zona industrialitzada hi ha totes les infraestructures necessàries que faciliten i fan rendible la instal·lació: llum, gas, aigua, transport, etc. Si la volen posar ací i no allí, per què deu ser? Perquè fa pudor. Perquè contamina.

I si no, per què es va mantenir amagat el projecte durant tant de temps? Per què se salten els informes ambientals negatius? Per què es fan interessades declaracions d’interés comunitari en contra de les seues pròpies lleis? Per què s’ignoren les mobilitzacions populars amb el suport de la quasi totalitat de representats de la comarca? Per què no es molesten a contestar els milers i milers d’al·legacions que han presentat els veïns de les zones afectades? Doncs perquè hi ha grans interessos econòmics i perquè els hem donat massa poder. Esta mateixa setmana el Partit en el poder ha tornat a imposar la seua majoria en la comissió de Medi Ambient de les Corts per a rebutjar la suspensió de les autoritzacions a la planta.

Ens governen persones capaces de dir blanc i fer negre sense immutar-se. Persones que asseguren que es preocupen pel medi ambient, i no tenen el més mínim escrúpol de contaminar. Persones que diuen que es preocupen per la salut i lleven metges. Que es preocupen per l’educació i lleven mestres. Que es neguen a escoltar la veu d’una comarca, i que són capaços de fer referèndums tendenciosos amb l’única intenció d’eliminar el valencià de les escoles.

En la reunió de la Comissió de Medi Ambient, preguntava un diputat què havia de fer la gent d’una comarca perquè l’escoltaren els seus representants. Ell ho sabia, i nosaltres també ho sabem: no donar-nos per vençuts. Continuar la mobilització. Alçar més i més la nostra veu per denunciar aquesta gran injustícia.

Durant molts anys, els governants valencians, han fet i desfet com si el país fóra un melonar i ells els únics amos i senyors. Però bufen vents de canvi. I en els nous temps que s’acosten els ciutadans demanen participació, transparència democràtica i vergonya, cavallers, vergonya!

No a la planta. 

 

TEMPS DE TARDOR. FRUITA SABOROSA

Enguany es pot considerar que ha estat, almenys en la Vall d'Albaida,  de sequera austera. En canvi  molts dels arbres fruiters han donat més fruita que altres anys, misteris de la natura. Així que si algú vol fer-se codonyat, ja sap on n'hi ha, de codonys.

A cau d'orella,

a frec de canyar

Me'n recorde de la senda de l'Ametla,

de l'horta a la Canal i els codonys,

de l'ombra als caquiers, d'aquella frescor natural,

del capvespre i els núvols llargs,

de les pomes agres i del melonar.

[...]

Josep Sanchis Carbonell. Amaeratge. Novembre del 2000. Ontinyent (la Vall d'Albaida)

He perdut el compte les vegades que hem anat a aclarir els caquis. N'hi ha per a donar i vendre. Van madurant a poc a poc, escalonats. Cada setmana en cull un plat, només són per a mi. Torne a dir el mateix que abans, si algú en vol li done permís per anar a collir-ne.

Aquesta fotografia i la següent pretenen mostrar com es menja un caqui. Dels d'abans, que es pelaven i amb cullera o xuclant se'ls menjàvem. Mmmnnnnn, boníssims. Reivindique aquesta menja tan suculenta i saborosa. Per als qui ens agrada aquesta fruita!. 

 

Després d'uns dies de pluja, o si més no de no veure el sol, amb dies ombrívols i grisos que pressuposaven que, d'un dia per l'altre, ja se'ns havia instal·lat la tardor, aquests dies tornem a tenir un cel ben lluminós i un sol ben brillant al bell mig de la volta celeste. Mentrestant, les fulles d'alguns arbres comencen a donar senyals de falta de llum, en canvi altres els costa més fer-se a la idea que tard o d'hora hauran de quedar les seues branques despullades. I així, a poc a poc, alguns deixen al descobert els fruits que han anat creixen i madurant, embolcallats per fullam que els protegia de mirades inoportunes. 

 

Per a mi, antic que em sent,

setembre és el mes més dolç de l'any,

el temps d'or del raïm, quan daura

el cor

dels melons i les figues

insinuen una gota assolellada de mel;

quan s'acotonen de groc

olorós els codonys

i les magranes, ai, les magranes

pengen de l'arbre

com cofres de goig.

[...]

Setembre

Josep Piera. El temps trobat. Premi Alfons el Magnànim València de Poesia 2013. Ed. Bromera.

Com cofres de goig que diu Josep Piera en els seus versos. Ara comença l'època d'aquesta fruita. Jo ja he començat ha obrir els cofres. Verdaderament són un goig.