Acabe
de tornar d'uns dies de vacances, d'una setmana, per ser més
exactes. Durant els quals he recorregut llocs propers, considerats
tal vegada per molts llocs remots, però reconec que la dèria de
buscar el més llunyà i peculiar no està barallat amb la
proximitat.
Vaig
eixir de casa estant trepitjant carreteres nacionals i autopistes,
però les vacances pròpiament vam començar en el moment que ens
vam desviar del trajecte suposadament establert, camí d'Artana. Ha
estat aquest un recorregut que ha inclòs comarques d'alçada entre
les quals, l'Alt Palància, l'Alt Millars, l'Alt Maestrat, per,
finalment, anar a parar a l'Alt Urgell. Ai! amb cistell boletaire per
si de cas.
No n'estic segura, però els entesos dieuen que són ou de reig.
Primera
parada a dinar, la població d'Eslida i des d'allí un no parar en
sentit circular, voltes i més voltes. Natura i gent; gent,
natura i algun que altre bolet, comestible.
Les vacances donen per a moltes coses, fins i tot per a manualitats.
En
realitat el motiu principal del viatge vacacional ha estat el Parc Natural de la Serra d'Espadà, el meu gran desconegut, que m'estava
esperant feia temps. El bosc de setembre encara no ha pres el
color de tardor, però es veu acolorit per la quantitat de fruits
silvestres que està madurant com les mores, les cireretes de pastor,
o els gavarrons també anomenats grataculs o rosers silvestres.
Passege
per multitud carrers d'un grapat de pobles. Allò que més m'ha
sobtat és el silenci i la tranquil·litat que s'hi respira, en
contraposició a les moltes portes de ferro que m'he anat trobant,
ací i allà, que indiquen el tarannà de les seues festes, bous al
carrer, en la majoria d'ells acabades de passar. Ara, però els
carrers són buits, agranats i nets com si res haguera passat amb tot
de plantes a banda i banda, falgueres, aspidistres i altres que ara
no em venen al cap, que semblen donar la benvinguda al passejant,
perquè de gent n'he vist ben poca.
He
de dir que vist el poble de torn, sense importar la comarca, el
passeig sempre acaba als afores, recorrent els minúsculs horts,
delicioses composicions on s'encabeixen totes les plantes imaginables
que omplen la cistella diària de cada casa amb un alt valor
nutricional que els habitants
dels pobles han sabut perpetuar amb el seu conreu. I així després
d'un sucós passeig pel poble d'Aín m'he trobat un cartell a
l'entrada en el qual hi ha un sonet escrit en homenatge a l'hort que m'ha semblat
meravellós per deixar-ne constància com a record d'unes vacances impagables.
 |
Aquest cartell està ubicat a l'entrada del poble d'Aín
Soneto a la huerta
Quiero
plantar verduras en la huerta,
De
esta plantación pende mi sustento:
Patatas,
ajos, col, puerro y pimiento
Que
un dia los veré cruzar mi puerta.
Buena
oportunidad tienen, y cierto,
Los
tomates y el cardo suculento
Que
acude a los garbanzos, muy contento,
En
la olla que a la lumbre tengo abierta.
Plantaré
esto y mas cosas con ternura,
Que
la tierra con abono hará el resto
Si
el sol les quiere dar temperatura.
Escardaré
las malas hierbas presto;
Tanto
andará la acequia el agua pura
Que
un dia acudiran gordas al cesto.
Zaca.
Un hort de plena tardor: cols, bledes, porros i roses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada