VEÏNS SINGULARS, PERSONATGES PARTICULARS

Als meus veïns: Ígor, Natasha i Yulia

Aquestos dies he estat rellegint un dels darrers exemplars de la revista de llibres Caràcters, es tracta del número 59, fa cinc temporades que es va editar, sempre coincidint amb les estacions de l'any, aquesta és la de la primavera de 2012. L’havia llegida, però la tenia apartada i oberta per la pàgina que m’interessava, tot pendent de redactar un escrit. És una revista que m’agrada llegir a les nits, el moment del dia que més a gust trobe la lectura, quan la casa i el que m'envolta s'ha aquietat, a més els articles permeten llegir-se separadament, i anar-se'n a dormir tranquil·lament sense calfaments de cap. Tot i que, se'm va quedar gravat el suggeriment que fa un temps comentaven en un canal de televisió, que he oblidat a hores d’ara. Aconsellaven no fer servir aparells electrònics com ipads, tauletes, ordinadors i altres, abans d'anar a dormir, ni per suposat fer-ho en el dormitori perquè els pampallugueigs que emeten els dispositius poden causar depressions, estrès o insomni. Argumentaven la noticia amb proves fefaents, tot preguntant a alguns transeünts del carrer pels costums habituals, i, on les opinions s'allunyaven respecte de la informació que s'estava donant. Bé, això és com la polèmica que es va fer servir fa uns anys referent als mòbils. Hi haurà qui farà cas, però la immensa majoria passa d'aquestes enquestes, i així ho volen les empreses del sector. Cadascú farà el que voldrà, jo, per la meua part haig de dir que allò que més m'agrada abans d'anar-me'n a dormir és repassar fulls, més que virtuals, presencials, o siga tocar, palpar, sentir l'olor de paper i tot el que envolta l'acte sensitiu. Així, com una boja, diria que possessa, fullege, amunt i avall, en el que sembla que vagen a ser els darrers vestigis de revistes en paper. No tindré problemes d'emmagatzematge a casa, tot i que els problemes em vindran per altre costat, que serà com guardar tota la virtualitat digital de què ara gaudisc.

Un dels apartats que més m'agraden, i, per on comence a llegir, és la darrera pàgina, un poeta tria un altre, el qual diu que és el que li ha agrada't i perquè, i tot seguit es pot llegir el poema en qüestió. En aquesta ocasió el poema i el poeta d'aquesta estació primaverenca, li diuen Maximilian Voloixin, poeta rus ( Kíev, 1887- Koktebel, 1932) i Laia Martínez ha estat qui l’ha triat. Que dir d’aquest poeta?, per mi ha sigut un descobriment. Com molt bé escriu Laia 

 

Se’m mira des de l’escriptori mentre provo de traduir-lo i em fa un gest – s’enretira un floc espès de cabells grisos del front, com dient que obri la finestra. Sense pensar-m’ho, l’esbatano i caic de la cadira, d’un empatx cromàtic. Aleshores ell relaxa les celles, se li enrojolen un pèl les vores dels temples, i assenteix. El buit davant meu s’omple de blaus, l’aritjol del demati és groc fluorescent, hi ha veus vermelles i una piuladissa rosa, i els geranis tornen més verds. El simbolisme rus m’ha entrat a casa.

Però allò que em va cridar l'atenció va ser veure escrit el poema en la doble versió, l'original escrit en rus i la catalana. La veritat és que se'm van anar els ulls darrere d'aquestes lletres estranyes que, haig de confessar, vaig tenir l'ocasió d'aprendre un poc, escrites en l'alfabet ciríl·lic, però he de dir que la necessitat fa fer, més que no el simple interès, que en definitiva és el que a mi m’ha impel·lit d'aprendre el seu alfabet i unes poques paraules. Els immigrants que han vingut ací, han hagut d'aprendre una llengua nova, tant si vols com si no vols, jo no en tenia la necessitat. Però, aquest interès prové de la relació de veïnatge amb els meus veïns, ucraïnesos, que des de fa uns anys s'han instal·lat al costat de ma casa, van vindre a buscar feina i una vida millor. De les converses que tenim de tant en tant, sé que a Igor li agrada la lectura i en especial la poesia, se li enllumena el semblant quan em diu noms de la literatura russa i ucraïnesa que jo desconec i em parla de les seues obres. Una vegada li vaig deixar uns llibres de poesia, però no en va poder entendre el sentit. Amb tot, és un assidu visitant de les biblioteques, i de vegades es queixa que troba poques traduccions d'autors en rus o llengües emparentades, com el seu ucraïnès, perquè amb el viatge cap ací, es va deixar moltes coses que no podia carregar. M’imagine que les biblioteques dels pobles xicotets tenen el que tenen, i quan vols alguna cosa especial, o ho has de demanar o has d'anar a una biblioteca més gran. Igor busca la seua literatura que coneix millor que la nostra. Per això quan vaig veure escrit aquest poema vaig pensar en ell i li la vaig ensenyar. Se’m fa difícil explicar la cara que li vaig veure, i com li brillaven els ulls d'emoció mentre la llegia. Tot seguit me la va llegir en veu alta per comprovar com sonava la traducció nostra. Perquè està clar que les traduccions, són això, traduccions. Quan no queda més remei es lligen, però quan es pot llegir en la llengua en què va ser escrita, això és un goig immens i un plaer com no n'hi ha altre.

De fet, des d'aleshores procure buscar-li traduccions perquè se senta més acompanyat a casa nostra, i trobe a faltar menys sa casa i els seus paisatges.

Максимилиан Волошин

Портрет

Я вся — тона жемчужной акварели,

Я бледный стебель ландыша лесного,

Я легкость стройная обвисшей мягкой ели,

Я изморозь зари, мерцанье дна морского.

Там, где фиалки и бледное золото

Скованы в зори ударами молота,

В старых церквах, где полет тишины

Полон сухим ароматом сосны, —

Я жидкий блеск икон в дрожащих струйках дыма,

Я шелест старины, скользящей мимо,

Я струйки белые угаснувшей метели,

Я бледные тона жемчужной акварели.

Retrat

Jo – tots els tons perla de les aquarel·les,

jo sóc el pàl·lid brot d'un lliri salvatge.

Jo, les restes de gebre, de l'alba miratge.

Jo, dins la boira, un mar diürn d'esteles.

Allà, on el martell de l'alba ha encadenades

baules d'or lívides i morades,

en velles esglésies, on el silenci s'envola,

vessant de pinassa seca l'aroma.-

Jo, xiuxiueig d'allò antic, lliscant-nos davant,

Jo, el rierol que mor en un torb blanc,

Jo, lluor líquid d'icones entre fumarel·les,

Jo, tots els tons perla de la aquarel·les.

(Inèdit) Altres poemes de Max Voloixin a Dels troncs d'oliveres velles. Lleonard Muntaner Editor. Mallorca: 2011. traducció de Gerard Adrover i Laia Martínez i López. 

 

PS: Per diferents motius aquesta entrada he tardat molt a publicar-la. Era una sorpresa que tenia reservada, però la qüestió és que Igor, Natasha i Yulia se n’han hagut d’anar, temporalment, lluny de casa. Esperem veure’ls aviat i tornar a compartir conversa i amistat.

El títol amb què encapçale l’entrada va donar nom a uns quants escrits meus editats en el llibre de festes de Ràfol de Salem entre els anys 2006/2010, que per motius aliens he deixat de publicar des de llavors.

L'AIGUA ÉS VIDA

Ja veus, ací davant davant de l'ordinador, mirant d'escriure el que fa dies porte al cap. Els colzes refermats al borde de la taula. En origen la taula era de dibuix, però disposava dels requisits indispensables per convertir-la en una taula d'estudi, en vam comprar una per a cadascuna de les habitacions dels fills. La superfície del tauler donava sensació d'espai i llibertat per al material escolar, posats com estaven als escriptoris infantils de taula estreta i menuda, també pujava i baixava a voluntat, que amb el temps va vindre bé, i s'inclinava segons les necessitats, encara que aquesta opció mai no la vam utilitzar, així que em vam col·locar una en cadascuna de les habitacions dels fills, fins que la informàtica ho va envair tot, i a més de contenir llibres, llibretes, folis i tota mena d'estris d'escriure, va haver de compartir espai amb un ordinador de sobretaula, fins que finalment la tecnologia la va deixar reduïda a la mida d'un llibre qualsevol. Mentre pense això alce el cap fins al sostre, davant meu s'arrengleren els prestatges de la llibreria d'una de les habitacions. Per una temporada m'he instal·lat en una d'elles i l'he convertida en l'habitació d'estudi. També és veritat que la casa en aquest moments és tota per a mi. A dalt de tot hi ha el llibre que m'agradaria fullejar, Seduccions de Marràqueix de Josep Piera, en un altre moment el fet de pujar en una escala i treure el llibre no m'hauria suposat cap problema, ni el sol pensament que aquesta acció costara tant de dur a terme. Ara mateix, això és plantejat des de molts angles, sé que és passatger, però et fa reflexionar sobre les impedimentes que molta gent es troba davant de la vida, que no poden fer les coses que volen, ni anar per on voldrien. Això mateix, apartar la taula cap a un costat, treure l'escala que tinc per a pujar als prestatges alts, obrir-la, pujar, treure el llibre, tornar a baixar i tornar a deixar-ho tot altra vegada al seu lloc. Després de molt cavil·lar, desistisc, millor no ho faig, em conformaré amb aquest altre llibre que he trobat en un altre armari a la meua alçada, La dolçor de les mares dels dimarts, formava part del lot de llibres que vaig rebre com a regal fa un parell d'anys o tres dins del premi de minipoesia de Rafelcofer. En principi buscava unes receptes de cuina que vaig trobar un dia que el fullejava, i en concret la coca de taronja que em va semblar que devia estar molt bona. L'he de fer un dia em vaig dir, i aquest dia ja és arribat.

La coca de taronja. No sabeu lo bona que està.

però mentre anote els ingredients, fulles més amunt ensopegue amb un poema de Josep Piera que tanca el contingut dedicat a un dels dimarts que d'això és del que tracta el volum d'aquestes dolces mares dels dimarts, la reunió que cada quinze dies fan unes mares per posar punts en comú en relació als seus fills, i ho fan al voltant d'una taula en què hi ha un pastis, un canvi d'opinions i un poema de regal. El poema es titula L'aigua i mentre llig els versos m'ha semblat que tot es posava en moviment i crec estar escoltant el mormoleig de l'aigua baixar per la llera.

L'aigua

L'aigua és vida,

diu la lluent rialla del riu.

L'aigua és vida,

remoregen les copes dels àlbers de la ribera.

L'aigua és vida,

canta neta i transparent la sèquia.

L'aigua és vida,

somia l'ombra amable que m'acompanya.

l'aigua és vida.

M'hi assec. Escolte:

l'aigua és vida,

l'aigua és vida...

i sent als llavis la lluna

que m'ofereix tèbia i dolça

l'olor gustosa de l'herba-sana.

Una veu fresca de dins em diu:

l'aigua és vida.

Josep Piera. (1996) Seduccions de Marràqueix. Ed. 62.

Josep Piera des de Saforissims

Però l'aigua que escolte ve de ben a prop, diria que la tinc en casa, de fet acabe de recordar unes línies que vaig escriure fa un temps, apesarada com estava perquè la bomba del bassalet del jardí havia deixat de funcionar, i el que més em dolia era que m'havia quedat sense el soroll de l'aigua

Vam estar una temporada sense soroll d'aigua, fins que no em vam comprar una altra. La bomba s'havia trencat. Enyorava  escoltar el soroll de l'aigua.

15 d'agost de 2010

El sortidor del bassalet que hi ha al bell mig del jardí ha deixat de brollar l'aigua. M'havia acostumat al soroll ininterromput d'aigua rajant a cor que vols. Nit i dia, vint quatre sur vint quatre heures.

Ara, sembla que una part del jardí s'haja endormiscat.

Com es van adormir un bon dia el cirerer amb les cireres a sobre.

I també l'immens cedre del Líban que donava la benvinguda a la casa, i espantava, els intrusos per les nits, amb les seues grandíssimes urpes.

El til·ler fa uixos, abaltit, no sé com espavilar-lo, no s'endormisque i no es desperte com els altres, sembla que els canvis de temps, d'enguany, no li han fet bé. Sort que el ocellets menuts: caderneres, passerells, teuladins venen a beure i alegren de piuladissa aquest racó, també les tórtores venen a engronsar-se al caire del brancam del codonyer, tot bequetejant, sense preocupar-se de res més, i els estornells de plomatge enxarolat s'empolainen per torns amb les descarades merles, capbussant-se dins les aigues en les hores de més insolació. Aquest racó continuarà així, mentre es mantinga la netedat de l'aigua i no s'emplene de larves de mosquits i brutícia, cal que trobem una solució ràpida, sinó l'haurem de buidar per un temps. Enguany els mosquits abunden. Les pluges inusuals i benvingudes, en aquesta terra de secà, abrusada, aspra i dura sempre són així.

ANIVERSARI MULTIPLICAT

El meu pastís de dos anys enrere. És el pastís de la tia Trini.

Encara no fa un mes que celebrava el meu aniversari i em regalava uns versos com faig molts anys,

Aniversari

Els dies avancen sens treva,

Els mesos veloços s'escurcen.

Un, dos, tres, quatre, cinc i juny.

D'ací a no res compliré anys,

com cada any, des que ho recorde.

I enguany, és especial.

Com ho és d'especial cada any,

perquè cada any tinc

un any més, de saviesa,

que l'any anterior no tenia.

Com en les curses de relleu,

el testimoni passa de mans.

Ai, cèl·lules sabudes!.

Hui, m'ha vingut al cap que ja fa dos anys d'aquest blog. 

 

Tots els anys m'he fet un pastis. Enguany, per circumstàncies el vaig posposar, vaig pensar que el faria la setmana següent que era l'aniversari del meu fill, Diego, però les circumstàncies continuaven tortes, i tampoc el vaig poder fer. El meu nét també va fer els tres mesos, i no en va tindre, llàstima, encara no menja aquestes llepolies, pot ser l'any vinent. 

 

Hui he pensat que, encara que no hi haja pastís, almenys hi ha hagut uns versos i una alegria de complir-los, així que ajunte tots els aniversaris que darrerament acaben de passar en un de sol i els celebraré. 
 

Un ramellet d'espigol acabat de collir del jardí i preparat per posar en un gerro.

ESPRIU, ESPRIU

 SALVADOR ESPRIU I CASTELLÓ

 
INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE


                    A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
                              Homenatge a Salvat-Papasseit.


Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»


B., 1965.

Salvador ESPRIU, Obres completes, 1. Poesia, 2a ed., Edicions 62, Barcelona, 1973.

CUGULES QUE JA HAN ESPOLSAT EL GRA.

AMOR A PRIMERA VISTA

Mireu quina casa més bonica!

I el passeig m'ha portat, instintivament, cap a l'avinguda Alacant, en concret cap a l'aparador de la llibreria Ambra, i és que m'agrada molt mirar el títols i les cobertes dels llibres, tant o més que mirar aparadors de roba que no m'interessa, en especial si no és del meu gust, estil i mida. De sobte, l'he vist, allí, la portada del volum em cridava. Pot ser m'esperava?. he entrat, l'he pres dolçament, l'he obert a l'atzar i he llegit el poema per on el llibre s'ha volgut obrir 

 

Deien que al nord hi havia gent més feliç, més lliure;

jo, covard, vaig triar quedar-me a la taverna,

com sargantana al sol, acompanyat per llibres

que em veu baixa em parlaven a l'hort per les vesprades.

Hi era el record de l'avi que m'ensenyà a llegir,

els bancals i les palmes que els meus van conrear,

llagostins entre l'herba, caragols que pujaven

per branquetes i canyes sota la pluja escassa.

Estimava la terra i vaig restar fidel

al seu pregon missatge, al seu immens cabal,

tradició i llegenda, un parlar viu encara.

On havia de viure i morir sinó aquí,

entre els meus, rodejat d'aquells que m'estimaven,

sota la llum, a l'aire del cel que vaig conèixer,

on sinó?

L'he clos i me l'he endut cap a casa per continuar la lectura. Si de cas, més endavant ja faré cinc cèntims. Però he de dir que la portada és... és preciosa. Un dibuix de formes primàries, triangles, quadrats, cercles, ovals. Una casa traçada com pot ser ho faria un nen. Em sembla que més aïna és el nen que porta a dintre Gaspar que pretén que ens hi fixem en aquest senzill dibuix. Una casa, la seua, on ha anat guardant tots els records viscuts al llarg d'un període concret de la vida. I que dir de la composició cromàtica amb què l'envolta, tot un suggeriment per endinsar-nos en els secrets més íntims. En definitiva, senzilla i seductora alhora, que t'atrapa. Això és el que, a mi, m'ha passat.