dimecres, 20 de febrer del 2013

L'ametller de Maragall


Ametller en flor a casa meua:Mercè Lloret
 

Em retirava vora migdia, dissabte passat, després de passejar pels carrers de Xaló, de veure el mercat de vell, el rastro que ens van dir unes veïnes a qui vam preguntar, de visitar la cooperativa del vi per comprar panses. En arribar al cotxe algú ens havia deixat un fullet de propaganda enganxat al parabrisa, el vaig retirar i el vaig llegir per saber de que tractava. Publicitat, per si no sabia on anar a dinar. Per una banda un plànol dels carrers del poble de Xaló que m'indicava on trobar el restaurant per l'altre un escrit que deia

Ametllers en flor de la Vall de Xaló

En el mes de febrer, amb la floració d'ametllers, la vall del Pop assoleix la seua personalitat amb un gran atractiu paisatgístic. Els ametllers en flor han interessat artistes, pintors, fotògrafs i fins escriptors i poetes. Per als amants de la natura és a més un oportunitat per passejar per un camp acolorit de blancs en un moment en què s'anuncia l'arribada de la primavera.


A mig camí de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard, bandera blanca
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre el sol, núvols i vents...
no ets encara el millor temps
però en tens tota l'alegria.

Joan Maragall i Gorina (Barcelona 1860-1911)

La veritat és, que només per haver triat aquestos versos tan bonics de Joan Maragall i haver-los llegit en aquest precís moment de màxima floració, encara que allí el verd és més present que el blanc de les flors i les ametlletes són ja de la mida d'una oliva, haguera triat anar a dinar al restaurant, però teníem dinar de família a Senija i estava ja a punt. Em guardaré aquest fullet per a una altra ocasió que potser no serà molt llunyana. 
   

2 comentaris:

  1. Un racó de món ben bonic, aquell del secà als peus de la Bèrnia. El poema és una delícia innocent, i als últims dos versos no els cap més encant. Amb un senyal així al parabrisa, jo hauria optat per fer un bon pícnic als peus d'un ametler, encara que ja entenc que la família mana...

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per la deferència de llegir el que escric sobre poetes i poemes. La veritat és que no és cap sacrifici anar a veure la família per què el dinar mateix és una delicia, en un riu-rau, enmig del camp, del camp entre Senija i Xaló, enmig d'ametllers, tarongers i llimeres. I allí el camp és ple de pedra, tant als marges com al mateix bancal, tot pedra. Pedra per a tot. I no vull quedar-me sense fer una excursió pels paisatges de pedra seca.

    ResponElimina