diumenge, 31 de juliol del 2011

Rutes imprevistes

sorpreses a mansalva!


El diccionari d’Eugeni S. Reig (2005) Valencià en perill d’extinció. 2a edició, en l’entrada De colp a repent, pàg. 241, amb sinònims de manera sobtada, brusca, imprevista m’ha donat la idea per començar aquesta nova passejada. Vaig escriure en el meu primer post el primer dia al bloc que la meua pretensió era fer una passejada poètica per la Vall d’Albaida i comarques enllà en cercles concèntrics, però resulta difícil no sostreure’s a l’imprevist, al no previst, a la sorpresa. 
Fer el camí previst resulta fàcil, agradable per esperat i conegut, però per acomplir un imprevist cal pensar, innovar, atrevir-se, llançar-se i més coses que ara no em venen al cap.
Així el regal d’un poema o la troballa d’un altre són algunes de les propostes imprevistes que m’empenyen cap a passejades que no tenia previst i amb les quals no comptava. 

divendres, 22 de juliol del 2011

Periple ple de Salvador Jàfer

Font de l'Horta-Ràfol de Salem


«La poesia és l’argument del poema, allò que jau sota el poema, i és també l’artífex del poema. Els poetes prenen com a subjecte del seu quefer la imatge d’ells mateixos, poetitzen una experiència instantània o un seguici de flaixos instantanis. En això són com els fotògrafs quan trien el punt de mira escaient al seu ull visionari. Entre un poeta i un músic només hi ha diferencies de sonoritat.» Text teòric, signat pel juny del 83 i dedicat a «Josep-Lluís Bonet. Cavaller del silenci». [...]

Vicent Escrivà. Montcada de l’Horta, novembre-desembre 1983 «Periple ple de Salvador Jàfer». Salvador Jàfer (1984) Els caçadors salvatges. Col·lecció Poesia 3i4. pàg. 11.



dimarts, 19 de juliol del 2011

La Festa a Vicent Andrés Estellés


       El 14 de juliol de 2010 es publicava a Infomigjorn, revista virtual que dirigeix Eugeni Reig, una carta de convit adreçada a tothom, amb la proposta de celebrar la Festa Vicent Andrés Estellés (que nasqué a Burjassot el 4 de setembre de 1922). La proposta suggeria fer-la en les primers divendres o dissabtes del mes de setembre, on entrara un plat típic de la nostra gastronomia, un bon vi de la terra i la lectura de poemes de Vicent Andrés Estellés, de manera semblant a com fan els escocesos –des de fa ja més de dos-cents anys–  cada 25 de gener, per celebrar el naixement del poeta en llengua escocesa Robert Burns (1759-1796). Amb l’objecte d’instituir una celebració, de crear un nou recurs amb què cohesionar la gent progressista, promocionar la nostra autoestima i defensar la nostra cultura i llengua d’una manera festiva i popular.
El resultat va ser prou engrescador, ja que Primera Festa Estellés va celebrar-se –i no voldria deixar-me’n cap, ni de pobles ni de col·laboradors–  al llarg del mes de setembre proppassat, i en alguns pobles en octubre i fins i tot novembre, amb sopars, dinars, recitals o itineraris poètics a: Alboraia, Alaquàs, Alginet, Barcelona, Benaguasil, Benicarló, Benimaclet, Benimodo, Burjassot, Canals, Cocentaina, Cullera, Dénia, Elx, Gandia, Guardamar, la Nucia, Manuel, Montserrat dels Alcalans, Otos, Picanya, Sant Joan d’Alacant, Sueca, Teulada, Torrent, València, Vandellós,  Vilamarxant, Vic i Xàtiva.     
Van participar, en les diverses celebracions, el partit Socialista, a través dels ajuntaments de Montserrat i Picanya; el Bloc Nacionalista, a través de la Fundació Valencianista i Demòcrata Josep Lluís Blasco, a Alginet, Dénia i Sant Joan d’Alacant; la Fundació Manuel Viusà, a Vic; Espai País Valencià, a Barcelona; el Centre d’Estudis de la Vall, a Vandellós i el Centre d’Estudis del Camp de Túria, a Benaguasil. I associacions com la Pebrella, a Canals; la Bellota, a Manuel; el Tempir, a Elx; la Gola, a Guardamar; el Safranar, a Torrent; Rodonors Invictes,  a Vinaròs; Festes Majors Autogestionades, a Alboraia; la Plataforma d’Entitats Cíviques, a Benimaclet; el Grup de Teatre la Bicicleta, a Xàtiva; Acció Cultural, a València, i la Bassot, a Burjassot.
         Hi van col·laborar escriptors i poetes, a vegades com a organitzadors, presentant l’acte o com rapsodes: Francesc Arnau i Chinchilla, Núria Cadenes, Manel R. Castelló, Isidre Crespo, Ruben Luzón, Antoni Martínez Revert, Jaume Pérez Muntaner, Vicent Nàcher, Alfons Navarrete, Antoni Prats, Lluís Roda, Andreu Salou, Antoni Torrenyo i Francesc Viadel.
      També van donar-li suport i van col·laborar cantautors, com ara Miquel Pujadó i Olga Suàrez, el grup Confiteor, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Pep Botifarra, Àlvar Carpi, Rafa Xambó i Xavi Sarrià; com també músics: Antoni Lloret, oboista; Josep Devesa, percussionista, amb la marimba, i Ivan Balaguer i Marc Donate amb el violoncel.
         Hi van fer-se ressó de la Festa els diaris Levante-EMV i El País, així com el setmanari El Temps. Els internautes també es van unir a la celebració i 250 blocs –la llista va figurar al bloc Raons que rimen– van penjar un poema o un comentari el dia 4 de setembre en honor al “fill del forner que feia versos”.
         Com anècdotes podríem citar que a Xàtiva va llegir el poema Els amants una peruana, a Guardamar una escocesa, que a Benimodo va participar la filla del poeta i a Burjassot el fill.
         Festa que esperem que enguany, el 2011, se celebre en molts pobles del nostre àmbit lingüístic. A hores d’ara, i si no hi ha canvis de data, sabem, amb plena certesa, que se celebrarà a l’Alcúdia el 9 de setembre; Alginet el dia 2, i a Canals, Cullera i Manuel el dia 3.
Per tant us encoratge a que la celebreu amb els mitjans que tingueu, molts o pocs, per tal de consolidar la instauració d’un referent cultural, d’una celebració de la poesia, popular, festiva: una festa nostra. Una festa per honorar un dels nostres màxims poetes.
D’altra banda, també m’agradaria, si aneu a fer-la, que m’ho comunicareu, per tal de donar-li la més amplia difusió. Salutacions.

                                                        Josep Lozano (12-VII-2011)
                                                        jlozanolerma@gmail.com                
 

divendres, 15 de juliol del 2011

Salvador Jàfer i Sanxis



garrofer i garrofes


L'oració a la vall



Nit de bronze, espai superior, cel de contrició,
salut dels pobres, venjança dels vençuts, oblació,
instant de seda, vellut temporal, país interior,
contrada perfecta, capot hivernal, neu sobre les pestanyes,
celest és l'horitzó, el sol s'hi pon al mig.
Els colors temperats, l'aura matinera,
el riu de la son, l'hora benèvola, el record segellat,
que calma la brisa, que canta la roca, que besa el turó,
que dorm a la fosca, que beu la serena,
que trenca els lligams, que obre les venes,
que exsuda el licor, que pispa a camp lliure
taronges i préssecs, que espanta el destí,
que riu amb les llàgrimes, que torca suors,
que roba la vida, que tiba la corda,
que crema rostolls, que birba els camps erms,
que aplega l'escuma, perquè és home i l'estima,
perquè és déu i la infanta, perquè és pedra
i s'hi entesta, a fi que s'eixample, a fi que s'estire,
a fi que s'unesca al torrent del seu cor,
per tal de trobar-ho, per tal de desfer-ho,
per tal d'unificar-ho, per tal d'oblidar-se,
per tal d'humiliar-se, per tal d'exalçar-se,
tu véns i l'estens, tu véns i la mires,
tu pots i la cuides, tu saps i la toques,
tu ho dius i ella es deixa.
Només per donar-vos diamants pel seu just preu,
el silenci em conta els secrets de cada cosa,
car res no té preu en aquesta vida sinó l'instant
en què ens fem accessibles. Ser accessible vol dir
ser generós. No sé si m'entendreu, potser no
m'entendreu. A voltes torne a casa com un heroi
que no ha perdut ni ha guanyat res sinó el repòs
i també algun punt de nostàlgia. A l'hivern
les meues muntanyes s'esclarissen,
i jo les vull així, així és el seu cicle,
i així és la meua vida.
Si algun dia em perdia no caldrà que em busqueu,
que m'estaré tot sol somiant amb mi sol l'esclat
de sentir-me abandonat i lliure. Les meues mans han fet
un univers exacte on cada alenada és com cal
i potser no cal més. O potser un record em durà
l’enyorança. Llavors us buscaré i ens tornarem
a mirar les ninetes dels ulls
com fan els titellaires en acabar la funció
i beurem el timonet criat en serralades,
endolcit amb la mel de les abelles sàvies,
borratxes de romer, en ser que el sol s'enfila
per les roques rosades del meu Benicadell.
Quan ve la poca nit i el sol raspa les pedres
del meu altiu penyal, és l'hora d'allunyar-se
per fer una pregària als colors que condensa
aquest sol poderós. Ací l'home es fa lliure
sobre les fines serres que dibuixen el cercle
de la vall al ponent. Esdevé bell i únic,
com el vel de l'aurora, de solitud segura,
com els garroferars, com la intensitat dels verds
incendiats d'estiu, l'olivera, la vinya,
l'ametler groguinós, l'albercoquer, la pruna.
Així estic reconciliat amb les roques, amb els pins,
amb l'eixutesa, quan no és any plovedor, amb l'espàrec,
el mussol que recita nostàlgia, el romer, el timó,
la pebrella, els esclata-sangs de novembre, quan la tardor
fon els morts, el raïm roig d'estiu, el daurat moscatell,
la incerta neu d'hivern, les fonts perdudes pel terme
que fa tants anys que no ragen.
Aquesta vall m'encercla com un cau protector
al conill, a la llebre, a la rabosa escassa.
És un lloc virginal dedicat a la lluna.
I quan no plou i el sol bada les penyes,
i els barrancs es dissolen,
el baladre s'encabota a perdurar-hi amb el morat verinós.


Salvador Jàfer (1984). Els caçadors salvatges. Pròleg Vicent Escrivà. Col·lecció Poesia 3i4





dimecres, 6 de juliol del 2011

un altre poema de Joan Climent i Pascual

Granota valldalbaidina prenent el sol en una bassa


I
Poble
Noms:
Montixervo, mont i cérvol?
Montixelvo, ambigu?
Coromines/Alcover-Moll

POEMA ESSENCIAL

És llegenda tocada de siluetes
i el camí de l’ermita porta al cim.

Del tossal la remor de la garriga
baixa la vall oberta fins al llit
on l’aigua del barranc té nom de riu.
Rauquen al riu granotes de la infància
que trepitja corrals, riuraus, amors,
barrancs on es banyaven caderneres,
les llunes dels hiverns i dels estius,
els besos inventats per la innocència
i aquells espais on eren papallones,
la música de l’aigua permanent,
els ocells capturats per a les gàbies
de casa amb les cançons del camps.
Fonts perdudes i tu i jo i campana
de les dotze dissoltes color verd.

Ahir vaig trepitjar-te i evocar-te
Montitxervo del meu infantil cérvol
llegenda dibuixant els garrofers,
oliveres, coloms, senders, muntanyes.
Tossal i cim. A sota vall i riu.


Joan Climent (2001). Els colors de l’arc iris. Bromera Poesia.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Joan Climent i Pascual

coberta del llibre


Gabriel Garcia Frasquet (2005). Joan Climent, poeta i ciutadà. Quaderns Comarcals,núm. 13. CEIC-ALFONS EL VELL. Gandia(La Safor).

Joan Climent i Pascual (Montitxelvo, 1918 – Gandia 2004)

Autoretrat a contrallum

Sóc precís quan em sent,
alce la idea,
faig un salt triple dels mortals
i torne escèptic a asseure’m. Sóc idèntic al dia d’ahir
si gire qualsevol cantó. Puc trobar-te,
dic que et trobe si et pense.
Vull esbrinar entre la fullaraca que ha dut el vent
els quatre o cinc noms insubstituïbles,
per més que la paraula en dir-los sona
amb un altre to com remembrant un sentit de música.
Em crec lliure perquè, en obrir la porta imprecisa
amb la meua clau perplexa, conec l’estança.
Tanque la portella rere meu
cercant a fosques la certesa
que no es troba cap porta en tota la rodalia.
És, per exemple, quan et dic el nom
i escolte per primera vegada,
quan alce a l’altura dels ulls una flor mil·limètrica
i l’entenc verger,
quan respire l’espai.
Seré jo qui em pense en la figura?
Dec ser-ho des del moment que dubte.


-Notícia de murmuris (1989) poemari. Poesia 3i4
-La “Delicà” de Gandia: documental d’una llegenda (1991) novel·la
-Contraclaror (1994) poemari.
-Els colors de l’arc iris (2001) poemari (Veg. Saó núm. 294, pàg. 30).Bromera Poesia.
-Poemes a l’alegria (obra pòstuma)

Quan l’any 1989 va aparèixer el primer llibre de Joan Climent escrit en valencià, Noticia de murmuris, poeta i llibre van suposar una gratíssima sorpresa i van ser rebuts, tant per la crítica com pel públic lector, amb elogis unànimes. Aquell “jove poeta, com algú el va qualificar, que frisava la setantena, oferia un llibre madur i intel·ligent, profund però  alhora ple de melodia i de frescor renovadora, que aportava una autentica nova mirada a la poesia valenciana. Enric Sòria Amb li va dedicar este paraules “És un llibre redó, mesurat línia a línia i meditat dia a dia, durant anys, i té quintaessenciada la saviesa d’un poeta que ha traçat lentament, simulant que dibuixa, un regne de paraules”.

Poetes Valldalbaidins


Poetes de la Vall d’Albaida, poetes valldalbaidins, poetes de la terra d’albaris, de la terra blanca, tots aquests noms per enunciar el mateix: els poetes i el seu entorn.  I amb això quasi, quasi està tot dit. 

Així començaré per dir que a la Vall d’Albaida hi ha trenta-quatre pobles, la llista dels quals enumere a continuació:

Aielo de Malferit
Agullent
Albaida
Atzeneta d’Albaida
Alfarrasí
Aielo de Rugat

Benissoda
Bèlgida
Beniatjar
Benigànim
Bellús
Benicolet
Bocairent
Bufali
Benissuera

Carrícola
Castelló de Rugat

Fontanars dels Alforins

Guadasséquies

La Pobla del Duc
L’Aljorf

Llutxent

Montitxelvo
Montaverner

Ontinyent
Otos
Olleria

Palomar
Pinet

Quatretonda

Ràfol de Salem
Rugat

Salem
Sant Pere d’Albaida

Terrateig

El nombre de poetes recopilats (per ara) és de desset, que aniré editant a poc a poc, ja que com he dit en la presentació del blog, no és una llista tancada. Tot comença i res s’acaba.
En el temps que m’ha ocupat llegir i triar els poemes m’han fet ser conscient que el compilador és qui decideix el material que cal incloure en una antologia mogut per unes directrius quasi sempre parcials, desequilibrades, arbitraries. Ja ho escrivia Fuster en la introducció a la seua Antologia de la poesia valenciana (1900-1950) de «l’inútil ideal de l’objectivitat» o del fet que «triar és opinar».

En aquesta Vall d’Albaida tan gran i extensa, tot i que hi ha organismes coordinadors que l’amalgamen, molts pensen i diuen que d’una punta a l’altra és quasi impossible conèixer-nos els uns als altres. Així crec i aquest n’és un dels propòsits del blog agermanar poetes de totes bandes. Per això, en aquest cas, tot i que hi ha poetes d’altres èpoques, que aniré incloent-hi, he volgut començar per la poesia que s’escriu en aquests moments en la Vall.

No obstant i això, abans de començar vull fer algunes apreciacions que m’han semblat curioses i que vull compartir amb els (hipotètics) lectors.

Els poetes datats tenen alguns denominadors comuns:

El 1er. és que a poble més gran correspon un major nombre de poetes, en aquest cas s’endú la palma  -Ontinyent.

En 2nd. lloc la major part de poetes, sobretot a partir dels nascuts en els anys 50 han estudiat filologia catalana i exerceixen de professors.

En 3er. lloc el major nombre de poetes es dóna en els nascuts en els anys 50, amb 8 poetes.
 
El desglossament del còmput total diu que:

3 són nascuts abans dels anys 50
8 són dels anys 50
2 són dels anys 60
2 són dels anys70 i
1 és dels anys 80

També cal afegir que hi ha algun poeta que diu s’ha retirat de l’ofici, és a dir que fa temps que no escriu poemes, que no vol dir que haja deixat d’escriure, sinó que ha canviat la branca de l’ofici, de moment.

Així és que donem eixida al:

Poeta de més edat recentment desaparegut, Joan Climent i Pascual.

Els poetes que han guanyat algun premi literari en els darrers temps, entre els quals Toni Espí o Francesc Mompó.

I el nostre poeta per excel·lència Salvador Jàfer.

I més molt més.

Sense més demora comence.