dissabte, 14 d’abril de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Carme Miquel (32)



CARME MIQUEL




Estimada filla:
Sempre m'ha agradat sentir les campanades dels rellotges a mitjanit o de matinada, quan el silenci embolcalla els carrers i la quietud regna a les cases. Amb el so metàl·lic, nang, nang, des de la torre d'una església, o des d'un edifici gran d'una plaça de poble, hora a hora se'ns va comunicant lentament el pas del temps.
[...]
Mapes i guerres

Els pobles i el món sencer

He estat mirant si es podia redistribuint millor el vostre espai, el lloc de la nostra casa on la teua germana i tu quan éreu menudes teníeu les vostres coses, jugàveu, estudiàveu i us reuníeu amb altres xiquets i xiquetes. La teua germana encara fa servir aquest espai com a estudi i lloc personal d'encontre amb amics i amigues. Tu, ja el gastes poc.

He vist allí, entre els vostres papers i objectes, atles i globus terraqüis. Els he mirat i m'he adonat que molts dels mapes polítics ja no serveixen. En pocs anys la configuració de molts estats europeus ha canviat. I també la configuració política d'altres continents.

Hi feia calor i he obert una de les finestres del vostre espai, la que dóna a ponent. Un sol gran, redó i lluminós anava baixant com si fóra una taronja gran i les muntanyes de la serra Perenxixa, que es veuen llunyanes des d'aquella finestra, se l'anaven engolint fins deixar el paisatge a poc a poc gris, entre dos foscors.

Aquell moment de capvespres m'ha portat a reflexionar: aquell sol, en 24 hores havia il·luminat totes les terres del món. I el món m'ha semblat petit i molt familiar.

Els vostres atles passats de moda i el sol que s'hi ponia i feia que la terra em pareguera menuda, m'han fet pensar que hi ha un fet en el món actual que sembla contradictori però no ho és. És aquest:

L'extensió del coneixement d'altres llocs, d'altres pobles i d'altres gents provoca la internaciolització de les relacions humanes. Tu mateixa i també la teua germana, heu tingut amistats gregues, italianes, irlandeses, angleses, algerianes...

Els mitjans de transport acurten cada vegada més les distàncies i els mitjans de comunicació porten a diferents llocs del món uns mateixos paisatges, unes mateixes vivències, uns mateixos personatges protagonistes, uns mateixos productes culturals, i fins i tot uns mateixos desitjos.

Hi ha una mundialització de l'economia, hi ha uns mateixos tipus de productes que es consumeixen pràcticament a tot el món. Hi ha fet econòmics que repercuteixes en molts països alhora.
 
Hi ha una uniformització de modes i de costums.

Alhora, i mentre aquesta situació es consolida, sembla que cada dia sorgeixen amb més força nous nacionalismes i apareixen aspiracions de viure autònomament d'acord amb les pròpies idiosincràsies. Llengües i cultures que eren desconegudes i amb les quals ningú no comptava, tempten per fer-se un lloc oficial en la comunitat humana de parlants i en els organismes internacionals. Països petits i grans que vivien amagats o sotmesos dins d'altres realitat polítiques més amples, ixen amb força i proclamen el seu ser diferents. Els particularismes  culturals i ètnics de diferents grups volen ser reconeguts i respectats.

Sembla que hi haja un pugna antagònica entre allò més general,  més global i allò particular. I de fet n'hi ha, i hi ha tensió i oposició. Sembla que nacionalisme i internacionalisme siguen conceptes antagònics.

Però al meu parer no és així i no té sentit aquell plantejament d'alguns que diuen no creure en nacionalismes de cap tipus perquè són internacionalistes. Jo crec que cal conjugar els interessos i les actuacions a nivell de comunitats humanes més o menys reduïdes i els interessos i les actuacions a nivell intercomunitari i supraracional.


A cau d'orella (Cartes a Roser). Tàndem edicions, 1998.

a la xarxa... i més ...i més...

 

dijous, 12 d’abril de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Isabel Olesti; Ester Xargay (31)



ISABEL OLESTI



Mentre es col·locava bé les ulleres pensava que hauria fet millor quedant-se a casa a repassar el sonet que el tenia obcecat des de feia mesos. Havia de sortir perfecte perquè el volia presentar a un concurs de poesia eròtica, però hi havia una rima que no el deixava dormir: "pubis" amb "efluvis". Sonava bé però era massa evident, en canvi trobava que, en el context del poema, quedava rodó. Si aprofundia massa el trobava poc cadenciós, i potser abusava de comes. I, vist fredament, el tema de l'amorsado-masoquista era poc original. L'hauria de revisar, suprimir punts, retallar adjectius innecessaris, treure algun concepte massa groller. Refer algun vers, dirigir el treball a un public més ampli...Total, era depriment que tan sols ho llegissin els amics, literats que també escrivien poemes que no li tocava altre remei que llegir. Els ulls de l'Enric, de color d'ala de mosca, petits i enfonsats, intentaven volar més enllà del desert. Però no veia res, hi havia molt poca claror i, a més a més, l'aire li feia plorar els ulls. Es va treure les ulleres i se'ls va fregar. Quan els va tornar a obrir, del desert només en quedava una taca borrosa: era la seva miopia.

 [...]

Van començar a sonar les primeres notes d'un piano: sis acords forts i un seguit de fuses -com una pluja- que anaven ascendint i omplien els dos compassos que faltaven per la frase de huit temps. Després una veu greu, sense acompanyament, i se li afegia un baix, unes escombretes que just fregaven la bateria i un acord de piano molt tènue. Però la música, l'Enric, la sentia cada vegada més lluny. "Pubis": realitat, "efluvis": sensualitat, no estava gens malament... hauria d'aprofundir una mica més, perquè el problema eren les paraules que hi havia entremig, paraules que també, com una pluja, li queien i lliscaven per la ment fins a convertir-se en un garbuix. Ordenava lletres, comptava síl·labes i intentava buscar un ritme, volums sonors repetits perquè fossin com un cant. Fins que, per un moment, li va semblar sentir uns cops al darrera. Obsedit pel mateix ritme dels versos, es va imaginar que el poema se li havia escapat i li martellejava el clatell. Era una bogeria, havia de concentrar-se de nou. Però els cops no paraven i, alarmat, es va girar. Va veure un braç alçat i una mà que picava el vidre amb petits tocs intermitents. L'Enric va quedar immòbil, sense respirar; els ulls fixos al clot de l'aixella, amb la ment en blanc i el sonet desfet en mil bocins.

L'aire groc. Edicions Destino, Barcelona, 1996.



a la xarxa...




ESTER XARGAY I MELERO





SONET AMB PA SEC


Ben eixut a taula molla
s’engruna amb raons el pa
la mentida bull a l’olla
mot que amb les miquetes fa

frase feta d’oli i menta
crecs de rosecs sorollosos
l’apetit ensuma absenta
gana i fama dels mandrosos

gramàtica de la fam
rau a la cuina del ram
saber coure fa profit

si golafres i gourmets
van a bombo i platerets
són lectura del més tip



a la xarxa... i més...

dilluns, 9 d’abril de 2018

TEMPS ERA TEMPS: LES GLICINES

 
Resulta interessant comprovar com, a pesar de no haver comentaris al blog, puc conèixer en quin moment de l'any em trobe, només mirant qui passeja i que lligen els internautes  que visiten les entrades que he anat fent al llarg dels anys, les quals corresponen a moments molt concrets de cada estació. 


Ara mateix és el temps de les glicines, es troben en plena floració. De seguida que van aparèixer les primeres flors em vaig adonar que la primavera, mig descontrolada d'enguany, anava fent camí i no he pogut evitar anar fent fotografies allà per on me les he trobades. Aquestes precioses enfiladisses tenen una floració molt curta. Floreixen abans de treure les fulles, així que, per uns dies els meus passejos diaris sempre prenen el camí que passa per davant d'on elles estan per gaudir de la seua bellesa.
 

divendres, 6 d’abril de 2018

MOLT DE GUST D'HAVER-LO CONEGUT, SR CHIRBES!

 
Em sap greu confessar-ho, però vaig conèixer Rafael Chirbes el dia que vaig saber de la seua mort. D'aleshores ençà l'he anat trobant per molts llocs, principalment a les llibreries, però també en la mostra que, de la seua obra, s'hi va exposar l'any passat al poble que el va veure nàixer, Tavernes de la Valldigna. Tenia ganes de llegir alguna de les seues novel·les, tot i que no acabava de decidir-me per quina de totes començar. I mentre especulava la tria, aquesta se'm va presentar en safata, ja que fa uns dies en la llibreria Públics de Dénia es va presentar La bona lletra  en la traducció que l'amic Carles Mulet ha fet per a l'ocasió al català, gràcies a l'Editorial Lletra Impresa i a la Fundació Chirbes, a la que vaig assistir amb molta il·lusió.


De moment vaig deixar la novel·la en companyia d'altres pendents de llegir. Però aprofitant que havia d'estar un parell de dies fora de casa, i amb l'excusa que la novel·la no era massa extensa, vaig endur-me-la amb la intenció de dedicar-li tot el temps. Ja passa que de vegades em pense que vaig a llegir molt i m'enduc un grapat de llibres que l'única cosa que faig és passejar-los. Ja sé que existeixen els llibres electrònics, però a mi no m'agraden, que voleu que faça, me'n van regalar un ja fa un grapat d'anys i he acabat donant-lo.


Diuen els autors del pròleg de La metamorfosi de Kafka que la finalitat de la literatura si en té cap és la de commoure, (no agradar, ni emocionar, sinó commoure o potser fascinar). Així que vaig començar La bona lletra i ja no vaig poder parar fins que no vaig arribar a la fi. 


Anna, la veu narradora de La bona lletra de Rafael Chirbes, una dona d'extracció social baixa, conta a grans trets el que ha sigut la seua vida d'ençà de la incorporació al si de la família de Tomàs, després del festeig i el casament. Llavors va vindre la guerra, sí, la Guerra Civil, i tot va canviar. Res ja no va ser igual.


I ara després de tants anys de romandre callada, de tragar-s'ho tot, quan se n'adona que tot aquest sofriment no ha valgut per a res, comença a parlar, en veu alta, no sabem si li ho està contant al nét, o simplement està escoltant la seua pròpia veu, per què al poc de començar llegim que «voldria entendre'm jo mateixa, entendre'ls a tots ells, als que ja no hi són» tot i que sovint per treure els pocs fantasmes que porta en el seu cap de vegades se'n va a passejar per carrers, per trobar les cases i tot el que li fa rememorar aquest passat.


Però què conta, Anna, per que resulte aquest relat tan insuportable, ens diu Alfons Cervera al pròleg? Aquesta novel·la és un "dura reflexió sobre les conseqüències de la guerra civil en els vençuts". La guerra passa fora de camp, com diríem en el llenguatge de cine, S'intueix l'horror. Se senten lluny els bombardeigs. La guerra és el que ve després de la victòria. 



dimecres, 4 d’abril de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Isabel -Clara Simó (30)




ISABEL CLARA SIMÓ





Divendres, després de Matemàtiques, tragué el nas per l'aula un home pèl-roig, de nas esmussat i que semblava esverat. Estava nerviós, i respirava a ruflets curts i sonors, audibles des del fons de la classe. Venia a substituir en Méndez, l'altre professor que havia agafat una depressió nerviosa i romania, hores i hores a casa, rumiant sobre la inutilitat de l'existència.
-Em dic Coltell -anuncià-. Sóc el nou professor de gramàtica. Substituiré el senyor Méndez mentre duri la seva baixa per malaltia.
-Com ha diu que es diu? -un noiet baixet, de mirada insolent, l'examinava escrutadorament.
-Coltell. Però no tallo -somrigué, estúpidament, el nou professor de gramàtica. Ningú no li rigué la gràcia...

El professor de gramàtica dins Alcoi-Nova York. Edicions 62, 1994.
 


a la xarxa... i més...

diumenge, 1 d’abril de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Rosa Leveroni; Coloma Lleal; Mari Carmen Arnau (29)



ROSA LEVERONI



Elegies


ELEGIES DE LA REPRESA

VI

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...


 

a la xarxa... i més...



COLOMA LLEAL


Des dels sons


Hauria pogut tenir
una existència
tranquil·la
embolcallada
per uns pares amants
que cantessin pels segles dels segles
els encants
d'una filla com cal

però estimo massa
la meva petita i pobra llibertat
i em revolto
contra tota nosa
que no em deixi respirar
l'aire que em plau

hauria pogut tenir una d'aquelles existències
balbes
on no compta res més
que un vell somni
i un clar de lluna
i un sublim amor
idealitzat
però estimo massa
tots els racons del teu cos
i la tebior dels teus llavis
i el calfred de les teves mans
color de mel

i malgrat tota la comoditat
que em profetitzen
vells assenyats
sé del cert
que ara i sempre
i per tots els segles dels segles
necessitem per viure
aquesta petita lluita
sense ni crits ni plors
i aquesta espurna
de rebel·lia
a la punta de la sang.


(Dins de Dels dels sons. Badalona: Ajuntament de Badalona, 1987).


a la xarxa... i més... i més...



MARI CARMEN ARNAU



NUA


Les pupil·les em bateguen
amb el sol als ulls.
Sóc l’emoció de miratges
entre un cel de peixos i un cel d’aire.
Em veig minúscula
com una partícula de llum
centellejant en la sorra.
El vent m’arrossega els sentiments.
L’alliberament de les llàgrimes,
que em corren per la sang
endins, ben endins…
Seca i muda, reclame l’aigua.
Em trobe  cicatrius de núvols,
un camí abrupte d’encimbellades urpes.
Les pupil·les em bateguen
i em fa temor el sol.
Sóc un record esvalotat,
em veig perduda
entre multitud d’ulls.
L’estima és el desig, l’esperança…
Llum que prové de la llum
en el navegar dels braços.
[Itinerari de tendresa]

A la xarxa... i més...

dimecres, 28 de març de 2018

UNA CANÇÓ PER AQUELLS



CHANTER POUR CEUX


Celui-là passe toute la nuit
A regarder les étoiles
En pensant qu'au bout du monde
Y'a quelqu'un qui pense à lui
Et cette petite fille qui joue
Qui ne veut plus jamais sourire
Et qui voit son père partout
Qui s'est construit un empire

Où qu'ils aillent
Ils sont tristes à la fête
Où qu'ils aillent
Ils sont seuls dans leur tête
Je veux chanter pour ceux
Qui sont loin de chez eux
Et qui ont dans leurs yeux
Quelque chose qui fait mal
Qui fait mal
Je veux chanter pour ceux
Qu'on oublie peu à peu

Et qui gardent au fond d'eux
Quelque chose qui fait mal
Qui fait mal

Qui a volé leur histoire
Qui a volé leur mémoire
Qui a piétiné leur vie
Comme on marche sur un miroir
Celui-là voudra des bombes
Celui-là comptera les jours
En alignant des bâtons
Comme les barreaux d'une prison
Où qu'ils aillent
Ils sont tristes à la fête
Où qu'ils aillent
Ils sont seuls dans leur tête

Je veux chanter pour ceux
Qui sont loin de chez eux
Et qui ont dans leurs yeux
Quelque chose qui fait mal
Qui fait mal
Je veux chanter pour ceux
Qu'on oublie peu à peu
Et qui gardent au fond d'eux
Quelque chose qui fait mal
Qui fait mal  

Quand je pense à eux
Ça fait mal
Ça fait mal