Lectures
imprevistes
No sé si us passa a vosaltres, però jo
tinc sempre una pila considerable de llibres (novel·les, assajos, poesia,
filosofia...) en llista d’espera per ser llegits, relacionats o no amb clubs de
lectura. Molts els he comprat (aquests són els que poden endarrerir-se més),
d’altres són de la biblioteca (en aquests casos tinc només dues opcions:
lectura ràpida, o retorn sense entretenir-m’hi gaire).
Si a tot aquest panorama, hi afegim
alguna visita a una amiga (també lectora voraç) que et diu: “aquesta novel·la
no te la perdis. Emporta-te-la, llegeix-la i ja me la tornaràs”, l’acumulació
de llibres queda en un segon terme i l’obra que, inesperadament, t’ha arribat a
les mans passa per davant de tot. Ens trobem davant d’una lectura imprevista,
fora del circuit de gustos i costums habituals.
He viscut aquest fet fa pocs dies. La
novel·la en qüestió porta el títol: Aquest deu ser el lloc i és d’una escriptora irlandesa del nord, però resident a
Edimburg: Maggie O’Farrell, considerada una de les millors de la seva generació
a la Gran Bretanya (segons la solapa de portada del llibre), però una absoluta
desconeguda per a mi.
Si us engresqueu en aquesta lectura, hi
trobareu sobretot la història de Daniel Sullivan –un lingüista que fa recerca
en l’evolució de les llengües– i de la seva relació amb Claudette Wells–una
excèntrica i famosa actriu que ha decidit amagar-se del món i que es converteix
en “la constant inevitable d’en Daniel”–. Podreu conèixer, de fet, la vida
passada i present de tots dos, i de les seves respectives –i complicades–
famílies i relacions, també passades i presents.
I em direu: una altra història de
conflictes de parella! I us respondré: sí, però no. O’Farrell ens hi va
explicant l’evolució de la parella Daniel-Claudette d’una forma molt especial i
original. Estructura l’obra, de prop de cinc-centes pàgines, en vint-i-set
capítols. Cadascun du un títol representatiu i sintètic del seu contingut i un
subtítol en cursiva amb el nom d’un personatge (alguns apareixen un sol cop i
d’altres es repeteixen diverses vegades), un lloc i un any. Amb aquestes tres
dades: nom, lloc i any, l’autora anirà bastint, capítol a capítol i amb salts
temporals, les situacions familiars o de relacions passades de la parella
protagonista que els han marcat o condicionat la vida. I nosaltres podrem
anar-los coneixent, i entenent les seves accions i reaccions, i també els seus
dubtes i remordiments.
En el primer d’aquest capítol, el
subtítol és: Daniel, Donegal, 2010. Ell ens farà la introducció i també tancarà
la novel·la: Daniel, Donegal, 2016. Però el desenvolupament de l’obra no haurà
estat planer, no haurem passat només sis anys sense moure’ns de lloc, haurem
pogut acompanyar una bona quantitat de personatges –tots relacionats d’una
manera o altra amb Daniel o Claudette, o amb tots dos– i haurem fet viatges
entre continents i entre anys diferents, sense cap ordre, però amb tot
perfectament travat. Haurem pogut observar, també, que sempre que parla en
Daniel ens fa la narració en primera persona i que quan el titular del capítol
no és ell, tenim un narrador en tercera persona, situat fora de la història i
que ens va explicant què hi va passant.
Habitualment, tinc per costum prendre
notes mentre llegeixo una novel·la i m’agrada fer-me’n resums posteriors,
sobretot de característiques dels personatges que hi apareixen. Aquest cop no
he seguit el mateix procediment, per això no us faré més detalls d’aquestes
vides fictícies que trobareu en l’obra: ja les anireu descobrint vosaltres quan
la llegireu. Només, sí, us vull dir que em quedo amb un personatge molt
secundari, però alhora molt decisiu per al desenllaç de la història entre en
Daniel i la Claudette. Me’n vaig a un capítol gairebé al final de la novel·la, subtitulat:
Rosalind, Bolívia, 2015. Aquesta dona només apareixerà en aquest espai de
l’obra, i no està relacionada amb res que hi hagi sortit
anteriorment. L’autora ens resumirà els motius pels quals es troba en aquell
lloc aquell any, però ens deixarà el seu cas per acabar de resoldre en un altre
moment, perquè és una altra història. Això sí, havent-nos escrit un bon
fragment en forma de teoria que Rosalind exposa a Daniel, una mena de consell
encobert: “els matrimonis s’acaben no pas per culpa d’una cosa dita sinó per
culpa d’una de no dita. L´únic que ha de fer ara és descobrir quina cosa és”. I
ell, com a bon lingüista, sabrà interpretar les seves paraules i farà ús
d’aquesta teoria.
Benvingudes les lectures imprevistes!
Pilar Castel Soler
O’Farrell,
Maggie. Aquest deu ser el lloc. L’altra editorial. Barcelona, 2017.
Traducció de Marc Rubió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada