dimecres, 12 de juliol de 2017

I UNA PLOMA, TOT FENT GIRANGONSES, CAIGUÈ DEL CEL



I qui et diu a tu que és una ploma de gavina, i no d'algun àngel que s'ha assegut a descansar a l'ombra fresca?

Àngels de nata. Maria Josep Escrivà



L'atzar és imprevisible i quan es confabula no s'hi pot fer res. Això és que...un diumenge de maig, d'un sol que ja apuntava agressiu, a l'entrada de la Carroja, la Vall de Gallinera, em vaig trobar l'amic  Ramon Molina "Molineta" com l'anomenaven amicalment els de la colla del GER. Feia temps que no ens veiem. Així que ens vam saludar, es va quedar mirant-me i em va dir que, casualment, aquella mateixa setmana algú li havia parlat de mi. M'imagine que coneixes Delfi, no? En porta una entre mans, que ja t'avisarà, es farà en Alcoi i serà el mes que ve, i voldria que anares. 



I fa dues o tres setmanes vaig rebre una notificació en la qual s'informava de la presentació del darrer poemari de Delfina Dauder Espí, Irremeiable i Definitiva, Vida, que incloïa el programa de l'acte. La cita era pel dijous, 30 de juny, a les 7 de la vesprada, al saló d'actes de l'Escola Industrial (Passeig Ovidi Montllor,1). Organitzat per ASEPSA de la UPV, Campus d'Alcoi amb la col·laboració de "Little Black" Alcoi Lindy Hop & Autentic Jazz, a més segons resava la missiva es presentava l'Associació temps.




Amb tota la il·lusió del món, el dia assenyalat vaig acudir a l'acte. Quin goig veure com el saló s'anava omplint. A l'hora assenyalada Paco Pascual, a més de coordinador del Taller de lectura de l'ASEPSA, també va fer de conductor de la vetllada, i tot seguit va presentar els membres de l'Associació temps que s'havien desplaçat per a l'ocasió: Ricard Diaz Mallofre, com a Voluntari President de l'esmentada associació, des de Barcelona, i a Javier Barros en qualitat de Voluntari, des de Granada. També s'havia unit a l'acte el poeta alcoià, Francesc Bernàcer, Premi Manuel Rodríguez Martínez, Ciutat d'Alcoi en 2013, juntament amb els membres del Taller de Lectura de l'ASEPSA per a la lectura dels poemes.

Segur que esteu dient-vos què qui és Delfi, com la nomenem tots carinyosament. Va ser el 2012 quan Delfi va presentar el seu darrer poemari Tulipa Vermella, per a l'ocasió vaig fer una entrada. D'això ja fa cinc anys, però va ser molt abans que vaig conèixer Delfi. La cosa va anar així: després d'un grapat d'anys sense saber-ne res, un bon dia va aparèixer "Torre", Rafel Torregrossa Samper, en les nostres vides en companyia de l'amic Vicent "Perxa" per, tot seguit anar-se'n, ara per sempre, no sense abans haver-nos presentat a Delfi. Junts, tan sols vam coincidir una vegada, en una excursió al Molí del Salt en Benilloba, el mateix dia teníem aparaulada la visita al museu particular del tèxtil que Josep Julià custodia en una casa, a Benilloba, i vam acabar dinant en un dels bars del poble. Després, només la seua memòria. Però, aquell dia, va ser decisiu perquè Delfi entrara en les nostres vides i es quedara. 

A banda de la seua feina, que li dóna a menjar, a Delfi li agrada escriure poesia, i és per aquest camí que obre el seu cor i ens el mostra. No havia tingut ocasió de comprar el poemari i per tant ha sigut dies després de la presentació que he anat llegint-lo. Irremeiable i Definitiva, Vida és el resultat dels viaranys que l'autora ha resseguit durant el temps que ha durat el seu dol. El qual comença en el moment que se n'adona que cal fer-lo:«Puc dir que han passat/dos anys i vint-i-sis dies[...]Puc dir que he estat cercant-te arreu/i que t'he trobat»; tractar-lo:«Puc dir que a cada pas/et veig la cara»; per prosseguir endavant amb la vida: «Puc dir que he deixat de fer moltes coses,/que ara em dedique a d'altres noves[...]Duc els ulls oberts de bat a bat,/res no és el que era».


Aquest és un trajecte que comença a soles, que continua gràcies a la seua capacitat d'acceptació: «Camí endins hi ha llum,/vibra la vida» i acaba quan compren que és millor buscar una mà amiga que la guie per no perdre's com Virgili va fer amb Dante en perdre la seua Beatriu i anar a cercar-la. Així en la dedicatòria D'una nit a Riopar els diu als amics que té al seu voltant «Encara demane una abraçada quan brolla una llàgrima/Encara es barregen esdeveniments i records/Encara em tremola el cos quan pense en tu...», un trajecte que acaba en el retorn a Granada, al lloc mateix on va començar temps enrere: «El meu ser vençut va perdre/l'ànima prop de l'Alhambra,/que ens esperava gràvida/de llum, fresca en el temps» per acabar el poema amb «després de visitar els inferns/torne a tu, Granada,/anciana i sàvia/i negada d'amor».

I com sol passar al final de les tempestes un arc de sant Martí ve a anunciar que la tamborinada s'ha acabat. La calma s'instal·la de nou.  


Somriu el cel amb un ample arc de sant Martí

dintre meu vibra tota la gamma de colors nets:

el de la confiança, el plaer, la força interior, la compassió,

la connexió, la intuïció, la comprensió.



Cuca de llum prenyada de joies:

coralls, maragdes i robins,

diamants i ametistes,

turqueses i topazis...



Torna el goig de viure, prenc la seguretat del vol

d'una acròbata engalanada amb mussolina de seda blanca.







2 comentaris:

  1. Sí que tenia ales aquesta entrada, sí... Aquesta dona, Delfi, les porta incorporades, i els versos que fa volar, i fins i tot els peus balladors de les fotografies tenen ales! La vida està feta de llum i de dol. Tot en un tot. És bonic que la poesia siga un lloc de retrobament i de diàleg amb una mateixa, on van incorporades moltes altres presències importants.

    Gràcies per associar els àngels de nata a totes aquestes ales venturoses. Ah!, i que bonica és la paraula "giragonses"!

    ResponElimina
  2. Com sempre, Maria Josep, moltissimes gràcies pels teus comentaris, sempre tan atents i encoratjadors. Un dia que ens trobem te'l deixaré aquest poemari. I si poguera ser, més encara, te'n regalaria un. A veure si puc aconseguir-ne un altre.
    Una abraçada.

    PS: Saps que, sobre el mot "giragonses" vaig estar-me uns dies pensant el nom, fins que se'm va ocórrer aquest, tot i que no n'estic convençuda que fora aquest el que jo volia posar exactament. De vegades tenim una idea en la ment i busquem la paraula i la paraula no ix, fins que un dia t'il·lumines i la trobes.

    ResponElimina