LA NEVADA DE L'ANY 2013 VISTA DES DE LA FINESTRA DE CASA, AIORA |
Eixes coses solen passar, això és que, un bon dia mentre
llig, uns versos del poemari Els temps interromputs de Ramon Ramon que porten per títol
Diazepan
Cada nit, com qui comprova si és fals
l'or d'un anell,
em prenc la pastilla per a dormir.
Ja no sé subornar els meus fantasmes —massa
vells—
prometent-los un cos futur.
Encara sóc el foc, però la tribu que asseguda
m'envolta
ningú canta o es lamenta:
tothom calla com la cendra.
No sé quin llamp va interrompre el ritual:
crepite per a una cort que ja no en tem
el fred de la natura sense somnis.
En silenci, els meus fantasmes s'alcen i se'n van,
s'escampen en la nit arrossegant-se
dins un bosc emboirat que guarda els seus
cadàvers.
Quan arribaran, cada un d'un camí,
a l'hospital de l'alba,
un metge il·lús els donarà de nou
la píndola de la llum.
de sobte, em venen al cap uns versos arrauxats que vaig escriure
fa un grapat d'anys,
Un polsim blanc
Al tou de la mà,
un polsim blanc
t’acomiada d’insomnis,
de fantasmes, de monstres,
burlat el tigre, guardià de la nit:
on l'oferiment del bruixot de la tribu,
albergarà somnis blaus d’abellerol.
Al bell mig del rogle: la dansa.
Al seu si,
t’acull benvolent:
et pren, t’acarona,
t’abraça, t’estreny. Et posseeix,
et penetra com un amant.
Aparionats, us foneu.
Et
deixes, et deixes, et deixes...
Ets,
només per a ell. Ets només per a ell. Ets només per a ell...
Deixa’t, deixa’t, deixa’t...
Per sempre més, per sempre més, per sempre més...
Cada dia, cada dia, cada dia...
Una nit, una nit, una altra nit...
L’endemà,
el seu lloc és buit.
Et
posseeix. Cada nit. Com un amant.
Primavera de 2006, Instants en ambre(inèdit)
Ja ho deia Paul Valéry "El passat viu d'atzars. Tot incident
provoca un record", i sinó, mira com li va anar a Proust i la seua
monumental obra "A la recerca del temps perdut" amb el detonant de la
magdalena.
I en aflorar aquest record em ve al cap el que tantes
vegades he llegit sobre la voluntat que tenim els humans de ser originals. A hores
d'ara, és pot ser original? Diria que poc, però tot i dir les mateixes coses, la
gràcia està en la manera de dir-ho i en la forma d'expressar-ho, és a dir en la
veu que qui escriu mostra eixa realitat que el lector llegeix. I diria que ací
està la clau de l'èxit de molts escrits.
M'agrada molt el teu poema. I crec que, efectivament, pot ben bé relacionar-se amb el meu...
ResponEliminaMoltes gràcies per la visita i per deixar el teu comentari. I encara més, moltes gràcies per haver per haver fet de detonant, ja sé que s'assemblen poc els dos poemes, però gràcies al teu poema, com una espurna vaig recordar el meu i l'he tornat a rellegir. Ja veus el temps que fa d'això, estàvem al fons del bagul dels records. Actualment oblidadíssims, i que dure.
ResponEliminaUna abraçada