dilluns, 25 de setembre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLSI JORDÀ (37)

Plomatge d'un picot verd. 


L'OCELL MORT



UN ocell mort al camí
sembla el nostre esperit a sòl de terra.
Semat de refilets, ja no modula
el so del goig llibèrrim
ni l'impuls d'elevar-se entre el blau verge
de l'aire que estrenava a trenc d'aurora.

    Hem de pensar que la desolació 
té la crueltat silenciada
dels ocells que sobtadament pereixen
robant-nos una mica de música
original, primigènia,
generosament lliure i virginal,
gairebé per tothom incompresa.



Joan Valls i Jordà. Quadern vermell (1986) dins Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre vents. Consell Valencià de Cultura, 1995.

dilluns, 18 de setembre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (36)

Tinc clar que els poetes poden fer poemes del que vulguen i els fan, no faltaria més, però... però les magranes en estiu no solen clivellar-se, a no ser que els ploga molt intensament, i com passa també amb les figues s'òbriguen. Encara estem a mitjan setembre, les magranes estan a punt de madurar i estan ben tancades. També és veritat que enguany, per ara, han caigut, tret de llocs puntuals, poques tempestes de les que solen obrir les magranes. Per tant aquestes magranes pertanyen a un mes d'octubre qualsevol. En tot cas el poema com la resta de poemes és preciós!


ESTIU

Clivellades magranes somrients de robins
obren l'estació sorprenent. A l'estany
els ànecs fan periples de frescor. Les libèl·lules
juguen a descobrir refugis i nectaris
i les formigues formen escamots laborals.
La suor ens sotmet a un bany de sal humana
- les salines que Déu d'antic ens regalà-
per complir amb la deixa de l'edènic edicte
que amb espasa de foc negava rosa i pa.

La set creix i les pomes resumeixen la dona
que pren un bany de lluna. L'acompanyen el grills
amb el cant més perfecte que contrapunta el món.
No ho creureu però ja molts versaires ho han dit.

El metrònom dels grills promou gaia ciència.
Ritmes d'èlitres polsen la isòcrona cadència
que és un picarol temperat d'infinit.



Joan Valls i Jordà. La rosa quotidiana, a cura de Lluís Alpera. Bromera, 1990.

dilluns, 11 de setembre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (35)



LES ROSES REPARTIDES


(Poema de Catalunya)


ÉREM els fills damnats per l'odissea
d'un fat antic que fou trista conjura
dels germans que a hora justa no capiren
l'original volença. Érem el pacte
que no aplegà a complir-se, la reserva
de la fe consanguínia, el signe estrenu
que aixeca l'alfabet inviolable
com bandera en el risc del sacrifici.
Érem el vent i el dogma de la pàtria.
Entre el coratge i l'esperança anàvem
per camins d'orfenesa. Repreníem
el dolç paisatge als ulls amb recança
que cerca mare en cada dol que crema.
Ens van barrar la veu, ens van combatre
la claredat amb foc de codi altívol.
Contra un fulgor d'aurora no rebíem
sinó els tropells irats de la discòrdia.
I el blat creixia a lloure, i el oficis
fornien el destí de l'honradesa,
ofegant a la llar l'oculta llàgrima
que es feia arpegi de cançó futura.
Volíem les paraules en carn d'obra
per mesurar la vida, canviar
el salari per la resposta clara
als grans interrogants de la injustícia.
Però la minva que al deler sentíem
ens clamava a la sang. Érem la pàtria
per damunt de la falsa lluentor,
el verb que sobresurt, la vetlla invicta
cara a la nit que espera en un silenci
mantingut a deshora, com la imatge
d'aquella llibertat mai ben atesa.
I sabíem el vent que ens arborava
amb messiànic avenç. I tots sabíem
- germans al gran col·loqui de la terra-
que sols un crit podia ésser la sembra
contra l'ultratge que sempre fracassa
quan pugna per trencar els sagrats vincles.

  Jo, artesà del verb sense cap signe
de mestria solemne, mal fornit,
quelcom humilitzat per les collites
pacients dels gramàtics, sovintege
les nafres fraternals del veïnatge
que m'acompassa el viure. I ara copse
-de tornada de tantes eixuteses-
els ulls de Verdaguer -fulgors d'Atlàntida-,
plens de volença entre les profecies
que van complint-se i Déu les allibera
de mítiques fumeres, tot per dir-vos
que a Catalunya apleguen navilis
que han de solcar els mars a tota vela.
Si de l'antic exili uns fills ja canten
la gènesi augural, fora temença!
A l'horitzó s'albiren noves rutes.
Campaneja la sang a l'hora clara
i els cors congrien germanors durables
amb ganes de trucar portes propícies,
assabentant tothom de què és vinguda
una mica de joia, una flairança
de roses repartides en silenci
com missatge granat per uns nous homes.


Joan Valls i Jordà. Temps de saó (1979) dins Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre Vents. Consell Valencià de Cultura, 1995.

dilluns, 4 de setembre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS JORDÀ (34)


HUI, dilluns 4 de setembre, doble celebració. Per una banda ja sabeu que dilluns de cada setmana publique un poema de Joan Valls i Jordà, per altra, aquest dilluns, de setembre, coincideix amb l'aniversari del naixement de Vicent Andrés Estellés. Per això he fet una doble aportació dels dos poetes. Cadascun dels dos amb la seua dama. Per a Joan Valls i Jordà és Sara; per a Vicent Andrés Estellés, Isabel.
 
SARA

Abans el madrigal tenia el signe
del vertigen sonor, de l'entusiasme
compartit amb plenitud. Ara el temps
ens brinda una claror substanciosa
de madurada fruita. Valem més
per la serenor que per la collita,
pel vincle emparador que per la joia.
Tenim l'amenitat com el guany únic
que encarnen amb l'onada del diàleg.
Junyits i alliberats del fosc proïsme,
escoltem en silenci, remorosa,
la paraula abismal, la que congria
vivència, costum il·luminat,
o siga amor a punt d'atzar translúcid
que ens transparentarà per sempre. Jo
diré el teu nom com un desig final
d'intemporalitat enamorada.

Joan Valls i Jordà. La rosa quotidiana, a cura de Lluís Alpera. Bromera, 1990.






dijous, 31 d’agost de 2017

QUI TEMPS TÉ, TEMPS ESPERA I TEMPS LI FALTA



Claustre del Monestir del Corpus Christi de Llutxent.

Creia que anar a molts actes em produïa plaer, però, hui, de sobte m'ha vingut al cap que potser tantes activitats no puc assaborir-les tal i com m'agradaria; i m'he arribat a plantejar la possibilitat de reduir-ne l'assistència. Tot i que, aquestes activitats a què em refereix formen part d'un totum revolutum, és a dir les que participe, que no són les més, i les que només acudisc com a públic. 

Tant en unes com en les altres: sol passar en eixos actes, coneixes molta gent que, amb tota seguretat, la propera vegada que la tornaràs a trobar, encara que l'anares a saludar i intentaren fer memòria de l'encontre no se'n recordarien de tu, cosa que de tant en tant també et passa a tu: cal ser bon fisonomista per recordar tantes cares i tants noms en què només s'ha coincidit una estona. De tant en tant, en tots aquests actes,  trobes eixa personeta que quan et veu se t'apropa, et crida pel teu nom, i aleshores no lamentes no haver fet cas a les teues cabòries. De fet, per ara no deixaràs d'assistir a tots els actes que les teues forces aguanten. 

Viatge de cloenda a València el passat mes de juny del Curs d'Història de l'Escola d'Adults de la Pobla del Duc.

Curs d'estiu de la Universitat de València en Gandia. El curs en qüestió era "ESCRIPTURA I REPRESENTACIÓ DELS GRANS TRAUMES DEL SEGLE XX".  Classe magistral impartida per professor Joan B. Llinares Chover del Dept. de Filosofia de la U.V.  Al fons en primera fila el coordinador professor, Jesús Alcolea, del mateix departament.

Dins del Festival de Música Tradicional i Popular de Llutxent, 2017. L'actuació de Xavi de Bétera i la Rondalla en el Claustre del Monestir del Corpus Christi.
 

Assaig del concert d'Eva Dènia i Merxe Martínez "Quan  Abril era Abril"el passat 27 de juliol en Benifairó de la Valldigna.

Dins les activitats de Benifairó de la Valldigna: Literatura a la Plaça: abans del concert i del sopar un bon grapat de gent vam fer comboi, tot i els 40º de temperatura d'aquell dia, per la interessant xerrada al voltant de la poesia entre Eva Dènia, Maria Josep Escrivà i Elies Monxolí.

IV Recital de Poesia i Música en Valencià. Torre de Piles. Autor de la Foto: Jonathan Sendra Llopis
Des de Quatretonda, dins de la Setmana Cultural, el 22 d'agost, SIS VEUS PER AL POETA. 
Homenatge Musical a Vicent Andrés Estellés que es va celebrar davant de l'ermita.

Aquest cap de setmana passat, 26 d'agost, des de l'Almadrava, en Els Poblets. Salvador Bolufer i els seus Versos (per)versos, presentats aquesta vegada per Jovi Lozano-Seser, van omplir de gom a gom aquest jaciment romà, un racó preciós que paga la pena de visitar en qualsevol època de l'any.

Açò només és una part de les meues anades i vingudes estiuenques pel nostre territori. Però l'estiu encara no s'ha acabat. L'estiu encara és viu, tot i les darreres benvingudes pluges.

dilluns, 28 d’agost de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (33)

Granoteta. Circ de Troumouse: any 2011


X

DARRERE de les paraules
sempre hi ha una granota que panteixa
amb l'eco asmàtic,
automàtic,
problemàtic,
axiomàtic,
dramàtic,
dogmàtic,
emfàtic,
diplomàtic,
enigmàtic,
esquemàtic
i oclocràtic
d'aquest món malfemat
en què ens ha pertocat viure.


Joan Valls i Jordà. Breviari d'un ermita urbà (1975) dins Antologia Poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Consell Valencià de Cultura, 1995.

dilluns, 21 d’agost de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (32)



PRIMERA SAVIESA

El domine capia la meua saviesa:
frase ben modulada i xifres a l'abast
per definir el món i explorar les quimeres
d'una mitologia casolana que omplia
l'infantívol deler del seny elemental.
Curs d'alquímia, coses de lúdica destresa
germinant en la viva solitud.  La clarícia
del viure en mi eixamplava els ulls i les arrels
que creixien acomplint-se en claredats unànimes.
A la mínima història s'afegia el dictamen
dels pares que temien pel fill que tot ho veia
a través d'un desig d'enterbolida causa.
A les mans em floria l'arrodonida joia
dels volums que em donaven
al tacte l'esplendor de la carnal delicia.
Guaitava el gest de l'home, maduraven les pomes.


Joan Valls i Jordà. La rosa quotidiana. A cura de Lluís Alpera. Bromera, 1990.

dimecres, 16 d’agost de 2017

VEÏNS singulars.Personatges PARTICULARS

Com que el que s'escriu en els llibres de festes de la majoria dels pobles no arriba al gran públic, de tant en tant m'agrada deixar constància d'algun dels escrits ací, al blog. Per això, enguany, a més d'haver posat com a entrada destacada un altre dels meus escrits, en record de qui ens va deixar fa uns mesos, vull fer-vos partícips d'una conversa-entrevista que vaig tindre el plaer de fer que ha aparegut publicada els darrers dies d'aquest agost en què s'han celebrat les festes patronals.



Imma Mateu Fortuño: 
de la flauta travessera a la batuta


Un any més, des d'aquest raconet que és la publicació del llibre de Festes del Ràfol, ens fa goig presentar algunes de les particularitats d'un personatge que, tot i no ser veí, des de fa poc més d'un any forma part d'un dels col·lectius que més animen el poble com és la banda de música. Doncs sí, ho heu endevinat, es tracta d'Imma Mateu Fortuño, l'actual Directora de la Societat Musical de Ràfol de Salem que des del 2016 ja forma part d'una porció d'història del poble.

De quin poble és vostè?
Vaig nàixer en Xàtiva, però sóc de Benigànim.

Com va arribar a la música?
Mon pare tocava en la banda de Benigànim, i això va ser decisiu per apuntar-me. A casa, en certa manera, es vivia l'ambient musical.

Quin instrument toca?
Als sis anys vaig començar amb el mateix instrument que mon pare: el saxo alt. Als pocs anys em vaig cansar —estava enjogassada, l'edat, ja saps...—  m'ho vaig deixar. Al cap de tres o quatre anys, la banda de Benigànim es va partir, com que feia falta gent, em van proposar si volia apuntar-me de nou. No m'ho vaig pensar i vaig tornar, però encara que seguisc tocant el saxo alt, als 13 anys comence els estudis amb la flauta travessera en el Conservatori Superior de Música «Joaquin Rodrigo» de València, on vaig acabar-los. Aleshores com que sempre m'ha agradat molt cantar, també vaig començar estudis de cant. Ara bé, això no ho vaig acabar. Va tindre la culpa una cabuderia meua. En l'últim curs, em vaig enfadar amb la professora de cant, s'havia entestat en què jo era soprano, i em va voler preparar per a examinar-me en aquesta tessitura, jo sabia perfectament que era mezzosoprano. Li vaig dir que m'estimava més que em suspenguera que fer una cosa que sabia que no em corresponia. I així va quedar la cosa... (em mira amb cara seriosa) que només tinc el grau elemental de cant. Ah! i també he fet estudis de jazz. És que la musica és la meua passió —afirma contundent—.
Als 23 anys ja havia acabat la carrera. Això era el 1992. Jo vaig estudiar en l'antic Pla d'estudis, del 66, els qui estudiàvem música podíem acabar molt joves. Actualment, els plans d'estudis musicals han canviat. Com deia, quan vaig acabar em va eixir feina en un institut de Catalunya i me'n vaig anar.

Feia classes de flauta, a l'institut?
No, en Catalunya, on vaig estar quatre anys, vaig fer classes de música. Allí, el que vaig fer va ser experiència. Vaig estar en tres o quatre poblacions: Lleida, Tàrrega, Artesa de Segre i Ulldecona. Finalment, em van cridar d'una bossa de treball, des d'ací del País Valencià, i me'n vaig tornar. En realitat classes de flauta, només n'he donat en la meua banda, la Societat musical «La tropical» de Benigànim, des dels 18 anys fins als 30, i en el Conservatori «Mestre Vert» de Carcaixent, només un any.

I ara en quin lloc dóna classes?
Actualment estic treballant en el Conservatori Professional de Música «Josep Climent» d'Oliva com a professora de cor.

Quina o quines assignatures imparteix?
La meua assignatura és orquestra, banda i cor.

En què consisteix l'assignatura? Ens en pot fer cinc cèntims?
Ja ho crec —ens diu, amb un somriure—. A més de les classes individuals que l’alumnat rep depenent del seu instrument. En el Pla d'estudis actuals hi ha classes de llenguatge musical, cor, banda, orquestra, harmonia, cambra, etc: les anomenades classes col·lectives. La meua assignatura, al grau professional, és de dos hores setmanals, els xiquets venen a gaudir de la música amb els concerts, però també fan nous amics i s'ho passen molt bé. És una assignatura que no requereix massa estudi, i és molt amena.

Sempre ha donat aquestes assignatures?
Quan vaig tornar cap ací, va ser perquè m'havien cridat d'una bossa de treball de conjunt instrumental i conjunt coral, aleshores vaig tindre l'oportunitat de triar, fer classes en instituts o en conservatoris. Si haguera triat institut, ara mateix, podria haver estat ací, en Benigànim, però una intuïció em va decantar a triar cap el conservatori. Fa vint anys que done classes en conservatoris. Des de llavors n'he estat en uns quants: Catarroja, Ontinyent, Carcaixent, Elda, Oliva.

Li agrada la seua feina?
(em mira i somriu. És una llàstima que els lectors no puguen veure la cara que fa quan li faig aquesta pregunta)
No saps com....m’encanta.



Era la primera vegada que es presentava per ocupar una plaça de directora de banda o ja ha estat en altres bandes?
Mira, com passa a molta gent i jo no sóc una excepció. Vaig passar una època en què estava molt ocupada, fent moltes coses. Si no recorde malament, des del 1997 fins ara encara no he parat i done moltes gràcies. Per un costat, he dirigit  les bandes, cors i orquestres dels conservatoris on he estat: Catarroja, Carcaixent, Ontinyent, Elda i, actualment, Oliva. Per un altre he anat fent més coses, aixna de les primeres bandes que vaig dirigir va ser la de la Societat Musical de Benicolet, on vaig estar durant quatre anys. També he estat directora convidada tant de bandes com d'orquestres: Benigànim, La Canyada, Beniatjar, l'Ateneu de Cullera, Ciudad de Torrevieja, etc.  Pel que fa a cors, vaig portar durant molts anys el cor juvenil de la Societat Musical «La tropical», més endavant vaig estar quatre anys en el cor de Castelló de Rugat, i com a convidada en cors, per exemple en el de Benigànim.
          Com veus activitat a mansalva, fins que vaig tindre un toc d'atenció, la salut, aleshores em vaig aturar una miqueta; durant uns anys em vaig dedicar només a la docència. Però passat un temps, ara, farà tres anys, em feia goig tornar a fer més coses i vaig començar a tirar currículums. Fa poc més d'un any que sóc titular de la banda de la Societat Musical de Ràfol de Salem, i des d'aquest mes de maig ho sóc també de la banda Fomento Musical de Navarrés i estic molt contenta d'aquesta nova etapa.

Ha compaginat bé la carrera professional i la maternitat?
Doncs, sí. Ho he portat molt bé, i això que vaig tindre bessonada. Ja tenen quinze anys. Quan més problemes vaig tindre va ser quan tenien quatre o cinc anys, que és quan vaig deixar de fer activitats extres a la meua docència. Tret d'això tot m'ha anat molt bé.

En quin moment es decanta cap a la direcció?
La veritat es que en va vindre d’una manera inesperada, de menuda pensava en ser flautista o cantant, no directora, però al cridar-me per a donar classes de conjunt instrumental, és quan vaig començar a entrar dins del món de la direcció, i mira, en vaig enamorar.
          M'agrada eixe món, que vols que et diga. En 1997 vaig començar els estudis de direcció d'orquestra amb Norman Milanés i Miquel Rodrigo, i direcció de cors en el conservatori Superior de música de València amb Eduardo Cifre. Finalment, el 2005 vaig obtindre el títol de direcció d'orquestra per la «Associat ed Borrad of the Royal School of Music» de Londres. També he realitzat diferents cursos de direcció amb José Miguel Rodillal, Jesús López Cobos, Jan Cober, Diego Ramon i Lluch, José Rafael Pascual Vilaplana i Georges Pehlivanian. Actualment estic treballant perfeccionament de direcció de banda i orquestra amb el mestre Rafael Sanz.
          L'estiu passat, vaig ser seleccionada en el curs de direcció de bandes que es realitza per la Berklee College Of Music impartit per Rafa Sanz.

Ha tingut algun problema pel fet de ser dona directora?
Algun que altre, ja ho crec, i, encara n'hi ha, de problemes, i molts tabús, per a que les dones entren en el món de la direcció o de la composició al igual que ho fa un home. No és que m'hagen tractat mal, sinó que no m'han fet cas, en poques paraules, m'han «ningunejat».Tinc bastants anècdotes que contar,  algunes gracioses, encara que quan em passaven no m'ho pareixia. Ara mateix la cosa ha canviat un poc, encara que continuem sent poques dones en el món de la direcció, hi ha assumit que una dona pot fer el mateix que un home, ja que la música no té sexe, no és ni masculina ni femenina, es tracta simplement de dirigir. Altra cosa és que les dones quan fem una activitat que se n'ix de la norma, com és el fet de dirigir, volen, o volem, ser perfectes. I en aquest món ha d'haver de tot. La gent corrent també existeix. Està clar que quan et presentes per a certs treballs se li demana més a una dona que a un home. Però jo crec que les dones sempre aspirem a la perfecció, i això ens fa sentir-nos que no arribem. I, ja ho crec que arribem, i tant que si! (això ho diu amb una convicció que emociona)

És un món d'homes o ja tenen cabuda homes i dones?
La veritat és que directores de bandes, ací al País Valencià, som molt poques dones. Si no vaig errada diria que en som cinc o sis. Si lliges la premsa, enguany ha sigut noticia que una dona, Beatriz Fernández, ha dirigit per primera vegada el pasdoble que dóna l'entrada a les Falles de València. Altra cosa són les orquestres que n'hi haja alguna més, però tampoc es poden tirar campanes al vol. Continua sent un món d’homes i com vas pujant cap amunt més encara. I sinó veges quantes directores titulars hi ha a Espanya en les bandes municipals? O quantes dones són titulars en bandes del País Valencià, sobretot, de les anomenades grans? I al món de les orquestres passa un altre tant.

Quines coses ha fet enguany?
El 2016 vaig dirigir la banda de dones de la FSMCV (Federació de bandes de la
Comunitat Valenciana), concert que es va celebrar en Alacant.
          En octubre del 2016 vaig representar la Federació com a jurat de bandes en el Certamen Corbandas que es realitza en Paipa (Colòmbia)

Es troba còmoda dirigint bandes o li agradaria ser directora d'orquestra?
Em dóna igual dirigir cor, banda u orquestra, la tècnica és la mateixa, el que passa és que com jo m’he criat en banda i cor, per mi, em resulta més còmode. Però és igual.

I no podíem obviar la vessant del cant? (Ui!... se li encenen els ullets) com va el cant? Va o no va?
Doncs, que continua agradant-me molt cantar, i a més de dirigir un cor quan es presenta, també cante. Sense anar més lluny, el passat mes de setembre vaig signar amb la discogràfica Contrasenya Rècords, per a editar el meu nou disc titulat Que tinguem sort, on versione temes del cantautor Lluís Llach, amb el ple consentiment del mateix cantant. D'aquest treball ja hi ha llançats quatre temes que es poden escoltar en la següent direcció: https://youtu.be/td_5C78KCFs.

(Només dir-los a tots els que lligen aquesta entrevista que estan convidats a escoltar aquestes gravacions, de segur que els agradaran com m'han agradat a mi)

Per acabar, com es veu en el futur?
Jo mai no pense en el futur. Per mi és el present. Jo sóc del present, del ara, del que estic fent ara: donar classes de cor al conservatori d’Oliva, dirigir la banda del Ràfol i la de Navarrés. 


 
Quan li vam demanar l'entrevista, poc podíem sospitar que aquesta dona, d'aspecte menut i fràgil, ens anava a infondre durant la conversa la mateixa empatia que la que transmet als músics en els concerts i als espectadors que estem al pati de butaques. 
Doncs, moltíssimes gràcies per aquesta estona de grata conversa.

dilluns, 14 d’agost de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (31)





L'ENS INICIAL

Ai, temps embadalit
en èxtasi d'infant!
Sol i lluna a la vista
llargament contemplats,
volent treure del món
la idea principal.

La casa -gris refugi-
cobria interrogants
a la lluna groguissona
de l'arc voltaic.

La minestra exhalava
una sentor frugal.
I aquell abecedari
ens anava minvant
de síl·labes somortes
sense ressò cabal.

Que érem al lloc primari
del destí bigarrat?
Un pètal de la rosa
que delera l'esclat
o una ment vagarosa
de bull elemental?

La pregunta ens vestia
de boira i confús llamp
i Déu ens veia com
bubotes de bladar.





Joan Valls i Jordà. La rosa quotidiana: a cura de Lluís Alpera. Bromera, 1990.


dimecres, 9 d’agost de 2017

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES:Lectures imprevistes



Lectures imprevistes


No sé si us passa a vosaltres, però jo tinc sempre una pila considerable de llibres (novel·les, assajos, poesia, filosofia...) en llista d’espera per ser llegits, relacionats o no amb clubs de lectura. Molts els he comprat (aquests són els que poden endarrerir-se més), d’altres són de la biblioteca (en aquests casos tinc només dues opcions: lectura ràpida, o retorn sense entretenir-m’hi gaire).

Si a tot aquest panorama, hi afegim alguna visita a una amiga (també lectora voraç) que et diu: “aquesta novel·la no te la perdis. Emporta-te-la, llegeix-la i ja me la tornaràs”, l’acumulació de llibres queda en un segon terme i l’obra que, inesperadament, t’ha arribat a les mans passa per davant de tot. Ens trobem davant d’una lectura imprevista, fora del circuit de gustos i costums habituals.

He viscut aquest fet fa pocs dies. La novel·la en qüestió porta el títol: Aquest deu ser el lloc i és d’una escriptora irlandesa del nord, però resident a Edimburg: Maggie O’Farrell, considerada una de les millors de la seva generació a la Gran Bretanya (segons la solapa de portada del llibre), però una absoluta desconeguda per a mi.

Si us engresqueu en aquesta lectura, hi trobareu sobretot la història de Daniel Sullivan –un lingüista que fa recerca en l’evolució de les llengües– i de la seva relació amb Claudette Wells–una excèntrica i famosa actriu que ha decidit amagar-se del món i que es converteix en “la constant inevitable d’en Daniel”–. Podreu conèixer, de fet, la vida passada i present de tots dos, i de les seves respectives –i complicades– famílies i relacions, també passades i presents. 

I em direu: una altra història de conflictes de parella! I us respondré: sí, però no. O’Farrell ens hi va explicant l’evolució de la parella Daniel-Claudette d’una forma molt especial i original. Estructura l’obra, de prop de cinc-centes pàgines, en vint-i-set capítols. Cadascun du un títol representatiu i sintètic del seu contingut i un subtítol en cursiva amb el nom d’un personatge (alguns apareixen un sol cop i d’altres es repeteixen diverses vegades), un lloc i un any. Amb aquestes tres dades: nom, lloc i any, l’autora anirà bastint, capítol a capítol i amb salts temporals, les situacions familiars o de relacions passades de la parella protagonista que els han marcat o condicionat la vida. I nosaltres podrem anar-los coneixent, i entenent les seves accions i reaccions, i també els seus dubtes i remordiments. 

En el primer d’aquest capítol, el subtítol és: Daniel, Donegal, 2010. Ell ens farà la introducció i també tancarà la novel·la: Daniel, Donegal, 2016. Però el desenvolupament de l’obra no haurà estat planer, no haurem passat només sis anys sense moure’ns de lloc, haurem pogut acompanyar una bona quantitat de personatges –tots relacionats d’una manera o altra amb Daniel o Claudette, o amb tots dos– i haurem fet viatges entre continents i entre anys diferents, sense cap ordre, però amb tot perfectament travat. Haurem pogut observar, també, que sempre que parla en Daniel ens fa la narració en primera persona i que quan el titular del capítol no és ell, tenim un narrador en tercera persona, situat fora de la història i que ens va explicant què hi va passant.

Habitualment, tinc per costum prendre notes mentre llegeixo una novel·la i m’agrada fer-me’n resums posteriors, sobretot de característiques dels personatges que hi apareixen. Aquest cop no he seguit el mateix procediment, per això no us faré més detalls d’aquestes vides fictícies que trobareu en l’obra: ja les anireu descobrint vosaltres quan la llegireu. Només, sí, us vull dir que em quedo amb un personatge molt secundari, però alhora molt decisiu per al desenllaç de la història entre en Daniel i la Claudette. Me’n vaig a un capítol gairebé al final de la novel·la, subtitulat: Rosalind, Bolívia, 2015. Aquesta dona només apareixerà en aquest espai de l’obra, i no està relacionada amb res que hi hagi sortit anteriorment. L’autora ens resumirà els motius pels quals es troba en aquell lloc aquell any, però ens deixarà el seu cas per acabar de resoldre en un altre moment, perquè és una altra història. Això sí, havent-nos escrit un bon fragment en forma de teoria que Rosalind exposa a Daniel, una mena de consell encobert: “els matrimonis s’acaben no pas per culpa d’una cosa dita sinó per culpa d’una de no dita. L´únic que ha de fer ara és descobrir quina cosa és”. I ell, com a bon lingüista, sabrà interpretar les seves paraules i farà ús d’aquesta teoria.

Benvingudes les lectures imprevistes!


                                                                     Pilar Castel Soler



O’Farrell, Maggie. Aquest deu ser el lloc. L’altra editorial. Barcelona, 2017. Traducció de Marc Rubió.