LA POESIA TAMBÉ CELEBRA ANIVERSARI

Els matins, com faig cada dia, me n'he anat a caminar. Enguany, la primavera no ve avançada com ha passat altres anys; per desgracia hem tingut abans de temps una primavera precoç, que va donar senyals de vida molt abans que li tocara, així hem vist com el desembre, gener i quasi tot el febrer ha sigut més calorós del normal, per contra el mes de març en què per raons de calendari comença la primavera, sembla que estem tenint un poc més de fred, i tot ha quedat una miqueta en suspens. Quan dic tot em refereix a les plantes en general, a la natura en estat salvatge. Però com anava dient, aquest matí me n'he anat a caminar, matinet, encara no eren les nou, el sol volia calfar, però hui el cel s'ha alçat tot de nuvolets que presagiaven un canvi, encara no sé quin potser aquest canvi. Pluja? però en l'ambient s'hi respirava alguna cosa diferent. De sobte m'he fixat que el camí, d'asfalt; un asfaltat nou de trinca, de la tardor passada, s'havien obert unes escletxes misterioses que no presagiaven res de bo. He anat resseguint-les perquè tot i veure les escletxes en principi no hi veia res, al cap d'unes quantes passes m'he trobat resolt aquest misteri. L'escalfor que dóna l'asfalt ha fet avançar unes diminutes plantes que no saben quin temps fa per fora. I en això que m'ha vingut al cap aquell relat de Maria Josep Escrivà amb què comença For Sale o 50 veus de la terra, alhora que escoltava la ressonant i potent veu del narrador, Salvador Bolufer, que deia així

"Hi havia una vegada un home, alt i bru, i de posat una mica decantat cap endavant, que pretenia desfer-se, amb un puntelló, del rebrot inesperat que havia nascut de la soca segada d'una figuera, en aquell moment recoberta de gespa al centre d'un jardí, però en altres temps soca ferma d'on partia una figuera de corral, ufanosa d'ombra i fruits.[...]Dos mesos després de l'inici d'aquesta història de l'home alt i bru, i del seu gest de revenja contra el rebrot inesperat de la figuera, aquest mateix home es disposa, com quasi tots els dies abans de fer la migdiada sobre la gespa, a refrescar-se a la dutxa del jardí. I de sobte, entre el trencadís blau que cobreix el terra per on discorre l'aigua, en aquell pendent inapreciable cap al buit absolut de l'albelló, descobreix la punteta erta d'algun vegetal que reclama aire des de entranyes fosques de la terra"

TERRA LLIURE

Perquè era verda i encara pot ser verda.
Perquè és la veu dels morts que l'estimaren.
Perquè era una i encara pot ser una.
Perquè és cançó d'un mar sense memòria.
Perquè era clara i neta i no sabia
dir paraules de parla estrangera.
Perquè és batec a les goles incendiades.
Perquè era nostra i encara pot ser nostra.
Perquè és un cor que agonitza entre cadenes.
Perquè era blat i gavina en el matí.
Perquè ens la volen morir com si fos núvol.
Perquè encara naix fills amb alegria 
de saber-se-la en la pell i la batalla.

Marc Granell 

Les imatges són meues fetes a peu de l'escrit de més amunt que he aprofitat per a celebrar el Dia mundial de la poesia que enguany ha recaigut en la poeta Olga Xirinacs

 

 

 

 

 

 

 

Preneu les roses

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l’ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d’Odilon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l’arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L’he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s’esfullin. Fulles i fulls de llibre
s’abandonen a la fràgil esperança del poeta

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Jean Echenoz

 

14

Una petita joia en forma de novel·la que sintetitza, en 123 pàgines de literatura en estat pur, la Gran Guerra i les conseqüències devastadores que va tenir sobre molts dels que hi van lluitar o hi van estar implicats d’una manera o altra.

L’obra, traduïda d’una forma excel·lent del francès per Anna Casassas, està editada per Raig Verd, una editorial independent de Barcelona que “vol donar més espai a obres inquisitives, compromeses, valentes, inconformistes i exigents a les llibreries i a les biblioteques al marge de les modes actuals i apostant per la qualitat dels continguts”, segons expliquen en el llibret de participants en la darrera edició de Liberisliber, la fira d’editorials independents que es fa anualment cada primer cap de setmana d’octubre a Besalú (la Garrotxa) des de fa sis anys. En aquesta última edició (2015) hi van participar 44 editorials. Realment val la pena acostar-se a aquesta vila garrotxina cada any per aquestes dates per poder constatar la vitalitat del món editorial independent, i per poder tenir a les mans obres de gran qualitat, com la que tot seguit comentem.

PP

Jean Echenoz, l’escriptor i guionista cinematogràfic autor de 14, confessa que en realitat no volia escriure cap llibre sobre la Primera Guerra Mundial, però un dia, remenant uns papers de família, va trobar el testimoni d’un soldat, parent dels seus pares, i el va llegir. I a partir d’aquesta lectura va anar entrant en el tema més com a obsessió personal que no pas com a projecte literari, fins que va començar a escriure i va aconseguir aquest text breu que fuig d’una mirada historicista i cedeix la veu a un soldat ras que ens ajudarà a entendre, en poques i clares paraules, la Gran Guerra.

En la contraportada hi podem llegir: “Cinc homes han partit a la guerra. Una dona n’espera la tornada de dos. Falta saber si tornaran. Quan i en quin estat”. La trama, resumida, és aquesta. I l’autor ens la desgrana en 15 capítols, alguns dels quals podrien funcionar força bé com a relats breus de forma individual. 

 

La novel·la, com hem avançat, és sintètica, i ja des del mateix títol: 14. No cal dir res més. La Primera Guerra Mundial, la que va fer canviar el concepte que s’havia tingut fins llavors de les guerres, va ser per a molts simplement la del 14. La de 1914, l’any en què va començar i que s’allargaria quatre anys, amb batalles terribles i inacabables lluites entre trinxeres (i amb nous instruments de combat, com ara els gasos o l’entrada en joc de l’aviació), que van provocar que una gran part dels combatents no tornés a casa seva, o que ho fes en unes condicions força deplorables. Aquests cinc homes que marxen a la guerra ens en seran exemples significatius.

Al llarg del relat, hi trobarem la guerra vista des de l’experiència dels que la pateixen des d’un dels bàndols, però no ens semblarà que l’autor vulgui donar massa importància a la identitat concreta de l’enemic amb qui s’enfronten, ni que ens vulgui fer una narració extensa dels fets de guerra. Echenoz hi fa descripcions contundents del camp de batalla i de les trinxeres, però breus i concises, perquè segons ell “tot això ja ha estat descrit mil vegades i potser no val la pena entretenir-se més en aquesta òpera sòrdida i pudent”. Tota una declaració de principis antibel·licista per part de l’autor.

Quadre d'Albert Herter, que hi ha a la façana interior de l'estació de París-est, reprodueix els comiats de familiars i soldats que marxaven al front durant la Gran Guerra (en la novel·la es fa referència a aquest quadre concret).

Abans de tancar el comentari, val la pena transcriure la mena d’epíleg reflexiu per part de l’editor que conté la novel·la: “Les grans guerres, especialment les llunyanes en el temps, sovint queden reduïdes a xifres. No és senzill imaginar-se i sentir el dolor, la pudor o la por que van patir els soldats en mig d’uns camps que podrien ser els de qualsevol dels nostres pobles. La Literatura i l’Art ho fan possible. Per això cal publicar Echenoz, perquè amb la seva particular mirada ens fa sentir com pocs.” No hi calen més paraules: 14, una petita gran obra de lectura totalment recomanable.

Pilar Castel Soler

14. Jean Echenoz. Raig verd edicions. Barcelona, 2015 (4a. edició). Col·lecció Llampec núm. 6. Traducció d’Anna Casassas.

OVIDIEJANT (10)

Un dia com hui, 10 de març de 1995, fa 21 anys, l'Ovidi Montllor, ens deixava. Que millor que recordar-lo amb aquesta lletra de to burleta, ara que el treball es fa tan difícil d'aconseguir per a molta gent. Des d'on estigues, ohhh Ovidi, -diguem que siga allà dalt, et recordarem sempre. 

De l'espai no te'n refies mai


    Lletra i Música : Ovidi Montllor


    Es pressuposa que un aparell
    molt gran i estrany
    s'acosta a la terra.
    No sabem si en so de pau
    o de guerra.
    Es pressuposa que tan sols ve
    a buscar  mà d'obra.
    MÀ D'OBRA!
    I que és aquest el gran perill
    que passem.
    Es pressuposa que no trigarà
    en arribar
    ni molt ni gaire: Gens.
    A hores d'ara ja deu ser prop.
    Es pressuposa que no es gent
    com nosaltres.
    No són humans. Són com màquines.
    Estranyes màquines
    que ho poden tot,
    que ho xuclen tot,
    que tot ho volen.
    Es demana calma al poble.
    No patiu! Es prendran mesures.
    Calma! Tranquil·litat!
    El poble està calmat.
    No s'ha posat nerviós.
    I més d'un a pensat:
    Home, si paguen millor...

EL COLLARET: Una ficció ben real

EL COLLARET

Malauradament he oblidat les circumstàncies que envolten l'encontre, però la coincidència amb la realitat és del tot probable. A la retina només m'ha quedat la imatge nítida d'aquella nena: cabells rossos; enrullats, de tirabuixons naturals que li tapen el clatell, merament com un jesuset. En la mirada, d'aquells ulls negres, envoltats de llargues pestanyes, se li endevina la pròpia admiració, és una criatura preciosa, que es projecta envers la càmera, cap a la fotografia en què ha de convertir-se al cap de no-res, una atracció que comença amb l'observació que s'intueix al darrere, és l'orgull dels pares, és la boniquesa d'una nineta de porcellana; dins l'oval el nasset, menut, altell enmig de les galtes rosadenques on hi ha l'indici d'un clotet que s'aprofundirà quan se li eixample el somriure. Asseguda com l'escultura de la sireneta de Copenhaguen, de genolls, es referma cap al costat dret, de gaidó. A la vora, un bon grapat de collars de diverses formes i colors. Un munt de joieria per remenar que ara i adés haurà triat per emprovar-se. De tots ells, n'ha escollit un gran collar de perles que li arriba a tocar de les cuixes. 

 

A primera vista vaig trobar la imatge molt dolça, amb un deix de tendresa que té a veure amb els pocs, poquíssims anys que se li endevinen a l'infant, que ben sovint encara molts conten per mesos. Però he de confessar que dins meu la imatge em va generar un malestar que no acabava de comprendre, que creixia, per moments, en intensitat. No va passar molt de temps que vaig trobar la resposta a aquesta percepció. El motiu d'aquesta incomoditat era el collaret. No m'havia molestat la nuesa d'aquell cos, càndid, ingenu, fresc, pur, per bé que la distinció entre sexes encara queda molt lluny, per això el que més em va exasperar va ser comprovar que el collaret marcava la diferència. Un detall eminentment femení que vol destacar en l'edat més tendra de la vida d'un ser la distinció entre sexes. Així em vaig preguntar ¿Aquestos pares hagueren fet la mateixa fotografia, si, en compte d'una nena haguera sigut un nen, igual de ros, amb els mateixos cabells enrullats, amb la mateixa mirada orgullosa de sentir-se important per als pares immortalitzant-se en una imatge?. 

 

Tot i l'aparent ingenuïtat que pretén transmetre la fotografia, no deu ser gens innocent. Només un detall, la fotografia no feia companyia a la resta de les fotografies familiars que s'hi exposaven tot al damunt del moble de la sala d'estar. Qui me la va ensenyar la tenia curosament guardada en una habitació lluny de les possibles mirades, o qui sap si d'algun comentari poc adequat d'alguna de les visites.

Imatge extreta de Internet