ROSETA
A
la memòria de Rosita una venedora de cupons de la ONCE a qui vaig
conèixer a finals de la dècada dels cinquanta i començament dels
seixanta al barri vell d'Alcoi. Vivia al carrer sant Miquel 19, paret mitjanera amb el
Museu Arqueològic, alguns la coneixíem com la baldaeta per la seua
acusada minusvalidesa. Sempre procurava portar-se una cadira de boga,
per seure i com a suport per a caminar. Moure's per a ella suposava
un gran esforç, per això sempre procurava anar al cantó més
aprop, si cap altre venedor li'l prenia per aquell dia. El meu record
d'ella va acompanyat sempre del seu somriure i és així com he
volgut recordar-la.
De
nit a la meva habitació i de dia a classe, la seva imatge se'm
posava davant la pàgina que maldava per llegir[...]Els seus crits
m'arribaven apagats i indistints i, amb el front enganxat al vidre
fred, vaig mirar a l'altra part, a la casa fosca on ella vivia. M'hi
devia passar una hora sense veure res més que una figura amb un
vestit fosc projectada per la meva imaginació, a penes tocada per la
llum del fanal la corba del coll, la mà damunt la barana i la vora
de sota el vestit.
Aràbia
dins Dublinesos de James Joyce, traducció de Joaquim
Mallafrè.
És
quan et pense, Roseta, que tot seguit em ve al cap
la teua imatge i el teu somriure ampli se'm representa immòbil
dins el meu somni d'infantesa.
Torne
a pensar-te, Roseta, i la teua silueta se'm dibuixa, bonhomiosa,
recolzada en aquella cantonada de carreus cisellats, testimonis silents
dels encontorns. Ran de clatell com un mur compacte s'hi arrenglera
el matoll dels teus cabells foscos, on s'hi
reparteixen tornassolats blens com pinzellades, i
dins la blancor de l'oval, evoque el color encès dels teus
llavis pintats i el rosat de les galtes que inflama un guspireig en els teus ulls riallers.
Insisteix
la pensada, Roseta, i el
record de nou et recupera: amb
passos vacil·lants, arribes;
convertint
en llarg el curt camí;
només la cadira de boga
esdevé crossa i descans. I en el xamfrà estadant, de bon matí, al
teu pit
penges
roses;
manolls de tires; manats de cupons; ramells
de tiges, de
fiblons reblertes.
Ets l'holografia que la remembrança esllangueix amb efímeres
flamerades.
En
no-res només seràs cendres que una ventada ha d'espargir: aleshores
qui se'n recordarà de tu?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada