DE LA MORT D'UN ÉSSER VEGETAL: UN CEDRE DEL LÍBAN

M'imagine asseguda en una de les aules que tenim més o menys assignada per al Curs de Literatura Universal on, cada dimarts, l'Enric Iborra imparteix en el Centre Octubre. Així que arriba l'hora ens dirà per tal d'encetar un cap que estire del fil de la madeixa, ¿què us ha semblat la descripció que Tolstoi fa del conte Tres morts, i com les enllaça totes tres; o quina de les tres morts del conte de Tolstoi us ha cridat més l'atenció?. La veritat és que en llegir el títol vaig pensar en tres morts, humanes, a mesura que anava llegint aquesta narració coral en què el narrador va descrivint les diverses morts també anava desfent cabdells. Primer es conta la mort d'un serf, tot seguit la d'una dona rica, apunt d'acabar el relat m'he vist sorpresa davant la mort, humanitzada, d'un esser vegetal. Es tracta de la mort d'un arbre que finalment servirà per fer la creu que assenyalarà el lloc on està enterrat el serf, qui abans de morir ha donat com a garantia les botes noves al seu nebot per que puga continuar treballant, en aquest moment transporta la dona malalta en el carruatge, a canvi que en morir-se li faça una llosa. Però com que la llosa val diners, que no té, finalment acaba talant un arbre per fer-li, ni que siga una creu, que «assenyale l'existència d'un home». De sobte el patiment que s'intueix en l'arbre transmès a través dels ulls del narrador en sentir-se, sacsejat, colpejat, abatut no m'ho he imaginat, ho he vist i ho he patit amb el meu arbre: un cedre del Líban. Primer quan vaig comprovar que alguna cosa li passava, un bon dia, ja fa uns quants anys d'això, va començar assecant-se-li l'àpex. El que fora que li va passar no va anar ràpid, sinó que es va allargar un parell d'anys o tres, cada primavera brotava, però a continuació se li assecava un tros més, sempre de dalt cap abaix, fins que una primavera ja no va brotar. Després van passar quasi un parell d'anys veient la seua silueta seca al bell mig del jardí, fins que finalment es va decidir de tallar-lo molt a pesar meu, perquè jo l'haguera deixat tal com estava. La tala va ser tota una aventura perquè l'arbre havia adquirit unes proporcions fora mida. 

29 de febrer de 2007

Dia de traspàs

   

Ai, el cedre!, malalt de mort, sense metge que en done diagnòstic. Aquest hivern, l’oratge encalmat l'ha volgut acompanyar, ni un bri de vent es movia, per no destorbar-li el descans mentre dormisquejava. 

 

Ara, però, l’energia primerenca ja dóna senyals, remou la saba, l'esbrava cos avall. Els braços que espantaven els malsons de les meues nits, mormolant històries, i acaronant les brises diürnes van quedant sense força. S'assequen deixant un esquelet despullat que els dies ventosos bandejarà sense pietat, malmeses les seues forces com el velam d’un vaixell enmig del mar atrapat en l’huracà. 

 

Es bonic comprovar com de la lectura d'un conte se'n poden treure tantes vivències personals. Aquesta desventura, més que aventura va esdevindre l'any 2009. De la seua fusta ens vam calfar durant més de dos anys. Del cedre només tinc unes pinyes que guarde dins una capça com a record. La lectura d'aquest conte de Tolstoï m'ha permès refrescar una parcel·la de la meua vida tan plena de emotivitat. La mort d'un arbre que m'estimava moltíssim.

  

15 d'agost de 2010

El sortidor del bassalet que hi ha al bell mig del jardí ha deixat de brollar l'aigua. M'havia acostumat al soroll ininterromput d'aigua rajant a cor que vols. Nit i dia, vint quatre sur vint quatre heures.

Ara, sembla que una part del jardí s'haja endormiscat.

Com es van adormir un bon dia el cirerer amb les cireres a sobre.

I també l'immens cedre del Líban que donava la benvinguda a la casa i espantava els intrusos per les nits amb les seues grandíssimes urpes.

El til·ler fa uixos, abaltit, no sé com espavilar-lo, no s'endormisque i no es desperte com els altres, sembla que els canvis de temps, d'enguany, no li han fet bé. Sort que el ocellets menuts: caderneres, passerells, teuladins venen a beure i alegren de piuladissa aquest racó, també les tórtores venen a engronsar-se al caire del brancam del codonyer, tot bequetejant, sense preocupar-se de res més. Aquest racó serà així, mentre es mantinga l'aigua amb certa netedat i no s'emplene de larves de mosquits i brutícia. Enguany n'abunden. Les pluges inusuals i benvingudes, en aquesta terra de secà, abrusada, aspra i dura és així.