divendres, 4 de setembre del 2015

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS A L'OVIDI MONTLLOR

 

ROSA DE NIT

A Ovidi Montllor

oïes forrellats els passos rituals
veies per la finestra la dona amb la cistella
tancat amb pany i clau no sap el dia l'any
vas i véns vas i véns escoltes febrilment
vas amb ells et pregunten no saps de què t'acusen
el llum sobre el cervell no veies les parets
encara ha de seguir sempre hi ha una altra nit
els interrogatoris el fum dels crematoris

molt t'ha costat guanyar un dia el pa
arribaves a casa et pregunten què et passa
el silenci creixia com una teranyina
a la foscor guaitaves negre vol d'unes ales
abandonat de tots a aquell indigne afront
et guanyaves un sou que cobraves amb mort
ja no podies més i tornes novament
camines per la nit veus com dormen els fills
sols la muller com tu no tanca mai els ulls

tens els ulls arrapats no et sents caure la sang
no tornaràs a escriure clars versos d'altres dies
si et trobava el veí et trobava envellit
aquell t'han acusat no saps bé t'han datat
aquell aquell aquell mussiten pel carrer
però el poble va amb tu afamegat trist nu
si et judiquen a tu judicaran un poble

poble no puc fer res et demanaven més
aquelles nits el poble cul en terra fent rotle
ho recordes recordes un per un tots els pobles
els versos els camins creuant sempre la nit
poble no puc fer res però et demanen més
per damunt les guitarres creixien les paraules
poble meu poble meu qui t'ha vist i qui et veu

però el poble alenava el poble alena encara
la saviesa antiga del poble ho intuïa
sap ben bé el que ha passat et temptava l'arrap
tu sents créixer després el fosc silenci espés
et posen dones olis amb amor i creix l'odi
els qui l'odi han sembrat després el colliran

jo sóc un entre tants tots t'ho han recordat
poble amb el poble esperes confies perseveres
un entre tants ho canten les veus i les guitarres
un entre tants la pena l'amor a boca plena
tots anaven cantant jo sóc un entre tants
un entre tants com fan l'amor i fan el pa
un entre tants com naixen creixen pateixen passen
jo sóc un entre tants tots passarem de llarg
de sobte en veus del poble reviuran certes coses
unes poques paraules elementals i clares
un amor un camí una rosa un destí

Vicent Andrés Estellés. Les pedres de l'àmfora. Obra completa 2.Edicions 3i4. Tercera edició any: març 1999 

2 comentaris:

  1. Ja tinc la clau per a llegir fàcilment el poema, i amb un ritme insistent, admirable, a pesar de no tenir el poema cap signe de puntuació: cada vers, excepte en algun comptadíssim cas, és un alexandrí. Això vol dir que tenen una cesura a la meitat 6+6 síl·labes. Prova a fer la pausa després de la síl·laba sisena i veuràs amb quina regularitat rítmica preciosa es pot llegir el poema. Només hi ha alguna excepció aïllada.

    D'altra banda: ja he trobat el lapsus de tecleig que et vaig comentar: al penúltim vers. Una pista: n'hem vist a centenars pel viatge occità ;) El poema és brutal. Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Després d'uns quants dies de desconnexió informàtica, per fi hem tornat a casa i tot sembla que va tornant a la normalitat del dia a dia, i així que he vist el teu comentari et conteste. I si, és veritat, quan vam tornar de les vacances em vaig asseure una nit i vaig començar a comptar.També vaig aprofitar per a fer memòria dels hiats i les dièresis mentre comptava síl·labes i és com tu dius, versos alexandrins amb cesura a la meitat, 6+6. I ja que estava comptant vaig aprofitat per marcar-ho tot, com si fera un apunt per a un examen. Em faria il·lusió llegir en veu altra aquest poema en alguna de les lectures que es fan de la Festa Estellés. Llegit així encara em va agradar molt més el poema que la primera vegada que el vaig llegir.
    I pel que fa a l'errada de tecleig que comentaves que havia fet, acabe de comprovar el que posa al llibre i jo he transcrit el que hi ha al volum. Altra cosa és que siga una errada en l'edició. Però això caldrà investigar-ho per algun altre conducte.
    Una abraçada,

    ResponElimina