dijous, 29 de maig del 2014

J DE JAUME PÉREZ MONTANER


Per fi jo també he pogut aconseguir una samarreta.
 
Un mes de maig, com ara, de l'any 2010 vaig assistir juntament amb més gent a una nit de lectura de poemes de Jaume Pérez Montaner i Isabel Robles en Ca les senyoretes. D'aquesta vetllada guarde el record dels poemaris Solatge (2009) Premi de Poesia Benvingut Oliver 2008, i Llibre dels adéus amb les consegüents dedicatòries dels autors. Més endavant m'agradaria dedicar-li una entrada als poemes d'Isabel Robles. Des d'aleshores Jaume Pérez Montaner ha editat un parell més de poemaris que, per cert, hauré de comprar, Geografies de l'oblit (2013) i La casa buida (2014) amb aquest darrer títol ha guanyat el darrer premi Vicent Andrés Estellés. Un premi que ha obtingut per segona vegada, el primer portava per títol Fronteres, d'això fa vint anys. 
 
A més del premi estellesià, darrerament amics i familiars el van sorprendre amb un càlid homenatge en Ca Revolta amb motiu del seu aniversari. I aquest mateix mes per acabar-ho d'adobar li han atorgat el XIV premi Jaume Fuster per la seua obra. Doncs està d'enhorabona. 


helsinki

Escoltes la presència del blanc,
ara que ja és el temps i s'anuncia
de sobte aquest oblit que no se sap

i el no-temps que no es pensa.
S'han esvaït els somnis i s'han encés uns
llums
com caramels de sucre

sobre el carrers mullats.
Mires per les finestres d'un cel gris:
antenes que proposen estranyes geometries

als límits de l'aurora,
les grues que inicien lentament el seu vol,
gavines en la gàbia,

el seu crit que travessa
la intimitat de l'aire.
Saben de plors i pluges,

i miren fixament,
com els arbres que drecen en la boira,
la neu on s'arreceren els dolors,
l'espai il·limitat de la imminència.

Solatge (2009)

Continue retallant paper per tenir les mans en continu moviment.   

dilluns, 19 de maig del 2014

DESPRÉS DE TAFANEJAR PER TAVERNES...MAMPRENC DE NOU EL PASSEIG

 M'agrada molt fer coses amb les mans. En aquest cas, retallar les lletres del nom i cognom de l'autora, Encarna Sant-Celoni, amb paper d'una revista de plantes per això es veuen colors i lletres.

Continuem en Tavernes de la Valldigna, ara, amb la poeta: Encarna Sant-Celoni. Tenia entés que era d'aquest poble, però acabe de saber que va nàixer a València, encara que es va criar a Tavernes, coses  d'Internet. Han passat uns quants anys des que l'autora d'aquests versos els va escriure i encara no ha parat d'escriure, tant poesia, com narrativa, com moltes més coses, així ho he pogut constatar escrivint el seu nom a sant Cercador.

L'autora d'aquestos preciosos poemes. Des de Saforissims.

La distància tarda a consentir-se.

Jo anava acumulant-me
amb avesades assercions
de la teua anada i la meua,
em reomplia
amb nobilíssimes promeses
d'estar bé.

La distancia tarda a consentir-se,
sí,
i els recomptes no salven un segon
des d'aquesta obstinada habitud
d'escoltar el teu alè
sobre el meu pit esquerre.


Sénia de petits vicis. La Forest d'Arana, 1989.


I mentre he pogut comprovar l'extens currículum d'aquesta dona per la xarxa, que no para ni un moment,  m'he trobat llegint un altre poema acabat d'eixir del forn, que podreu trobar entre molts més noms coneguts en el monogràfic Sexduïts i sexduïdes que es va presentar en la Falla Corea de 2014 en Gandia, a cura del poeta Lluís Roda. Vaig llegint-lo a poc a poc, de moment no m'ha decebut i continue llegint, en especial abans d'anar-me'n a dormir. Recomanable.

Alimària sinal·lagmàtica

I

Cada toc teu m'atia 
i m'inflama
foguejant-me fins al moll.

Feta foguera, 
al meu torn et bote foc
i et socarre, borumballa.

II

No sé quina és el misto
ni quina la palla,
però quan som al joc
el jaç s'aflama.

Portada del llibre.

divendres, 9 de maig del 2014

DE MÚSIC, BOIG I POETA, TOTS EN TENIM UNA MIQUETA

El 28 d'agost de 2013, acabant-se el fort de l'estiu, vaig fer una entrada amb el poemari de Carles Miret, Paisatges sense presències, d'aleshores ençà he anat fent les entrades justes per mantindre el blog actiu, però deixant un poc de banda la passejada, tot i que en el meu cap duia present la reincorporació. La veritat és que després de fer un repàs a les darreres activitats, tampoc és que m'haja entretingut gaire. Així que de Gandia estant, on em vaig aturar, passe de llarg pel Grau de Gandia, i Beniopa, de moment, per anar a parar a Tavernes de la Valldigna, un poble que encara no havia inclòs en l'itinerari.

Haig de dir que, fa no res que aquest poble, el coneixia només que d'oïda, fins que en un tres i no res he fet unes quantes visites, i sempre per alguna que altra activitat. Des de la inauguració del Molí amb la presentació d'alguns poetes com Jaume C. Pons, Rubén Luzón o Pau Sif he repetit la visita unes quantes vegades, i he fet coneixença d'un grapat de gent. Una de les visites va ser per veure L'home del capell de palla. Un espectacle deliciós que recomane no vos perdeu, si podeu fer-ho dues vegades millor que una de sola, que recordareu llargament.

No em puc quedar sense saludar el nostre astrònom Enric Marco que mai no falta a ninguna de les activitats que es fan. Però no és de tot això del que vull parlar, sinó dels poetes d'aquest poble, que n'hi ha uns quants. Vosaltres, paraules em posa un poc al dia pel que fa als poetes d'aquestes terres, encara que sé que aquesta antologia ja ha quedat una miqueta obsoleta, són uns quants anys des que es va editar, d'aleshores ençà s'han incorporat noves veus i també més joves que no hi constaven, que m'agradaria anar coneixent per incloure en la meua llista i en el passeig, però mentrestant un parell de poetes.

El primer: Joan Vicent Clar. Tavernes de la Valldigna (1962-1990) que he conegut molt millor gràcies a l'amic Jesús Girón Araque del blog El Cau de Calpurni.

Balada en ocre


calcinobres


Un verd com d'ombra des-

cosida que s'espremia contra el fons

d'artèries en algun full. I la

triturada esquerda d'os

com fústam de cadàver lunar

esgarrada. Rovell de tan nou

transparent en els ulls, m'enduu.

Una tela era el full que esgarràvem

amb plecs d'aquarel·la i lluny,

resclosida, la'n treia l'aire

amb uns punts encetats

de tan lleus. No vull verbs. Ocre

en el blanc del coll de la camisa.


1987, abril
Infinitud de paisatge. Amós Belinchón, 1993


 Vaig pintar, o millor dit el pintor va pintar les parets de color verd.
 L'escala de ma casa.