dimarts, 23 d’abril del 2013

DIADA DE SANT JORDI I HOMENATGE A ESTELLÉS





El clima benigne d'aquest hivern i primavera han permés tindre pel sant Jordi d'enguany la primera rosa roja a punt d'esclatar. Per sant Jordi i per Vicent Andrés Estellés.



4

Apagament


Amb molta cura,
temptes el mot i el deixes,
com rosa en aigua.
Arribaran els dies
de la tardor, incògnits.


Vicent Andrés Estellés. «Ram de vidres». A: Balanç de mar. Obra completa 4. Ed. 3I4.1999

dilluns, 22 d’abril del 2013

LA CRÒNICA D'UNA NIT A RAFELCOFER

Davant l'allau de propostes culturals per triar aquest cap de setmana i a l'empara de les expectatives que prometia l'espectacle del programa que vaig rebre, vaig triar anar-hi a Rafelcofer. 



Sabeu que, i si no ho sabeu ho explique amb quatre paraules. Des de fa set anys, l'Associació Cultural El Rebrot ha afegit una activitat més, a les moltíssimes que organitza aquest col·lectiu, convoca un concurs de minipoesia a través d'Internet, la base principal del qual és que ha de contenir les tres paraules que envien a cada concursant, després d'inscriure's mitjançant les dades personals, que no ha tenir més de trenta paraules inclosos, articles, noms, adjectius, verbs, preposicions, conjuncions etc. Em vaig assabentar passat el primer any i des de llavors que participe. I modèstia apart, he guanyat uns quants anys, tant primers com segons, encara que des d'ací proposaria que se'n canviaren les bases i no ens deixaren guanyar durant un període de temps, com també resen les bases d'altres certàmens, però que facen el que vulguen, potser en tractar-se de concursos de més categoria, els participants tarden més en concursar pel gran esforç que mereix i aquest és més espontani. Perquè la veritat és que, a mi, el que m'agrada és participar, i després veure la gran quantitat de poemes que els envien des de tants llocs, que els del col·lectiu fan la feinada d'imprimir i col·locar en el tauler de l'entrada com a mostra de la quantitat de gent que hi participa. 
 
Una altra de les coses que m'agrada és la quantitat de gent que es pot conèixer i les amistats que tot plegat genera. També veure i comprovar la resposta de la gent, veïns i forasters que s'hi apleguen, i finalment la millor cosa i la principal és l'ambient de companyonia que s'hi respira. Des d'ací m'agradaria convidar els lectors d'aquesta entrada a anar-hi i comprovar el que hi dic. Tornareu.


A l'escenari tot a punt per començar. 
Mentre Maria Alcaraz va comentant els actes i 
al fons a la dreta els convidats asseguts a la taula
 amb ametlles fregides i misteleta.
 

A falta de pressupost, el programa d'enguany volia ser auster, però no avorrit. A la crida hi van assistir tres dels poetes inclosos en les plaquetes de la col·lecció de poesia d'Edicions 96. Una edició, de poc llom, però de propostes innovadores i agosarades, on autors i obres s'engrandeixen en el moment mateix d'obrir els exemplars. Puc dir que quantitat i qualitat no tenen el perquè d'anar a mitges. 
 
Van començar donant a conèixer el nom dels guanyadors. El primer premi va ser per a una olivana. Tenia jo raó fa unes setmanes, els d'Oliva estan tocats de la poesia, i heus ací Estel·la Rodríguez Parra d'Oliva que li va correspondre el 1er. Premi, 
 

Fou tan breu la teua promesa,
que en tenia por que l'oblidares.

A continuació el meu poema, amb l'alegria de rebre el 2nd. Premi, 
 

Una cel·lofana, un llaç,
una brasa, al bell mig,
i un manoll d'anys.

Tot ben amanollat, no fos que,
per culpa d'un ventijol,
tan subtils elements,
peguen a fugir.


i finalment, el 3er. premi per a Conxa Soldevilla Frasquet, qui ens regala novament un poema molt bonic. Els amics i veïns li diuen que continue escrivint, i ella entestada en això de l'edat. L'edat no té res a veure amb la poesia, i sinó que li ho diguen a Quima Jaume que va començar a escriure i publicar en la maduresa.

Present

Els peus nus.
El vent, inclement, empenteja,
tensa la corda.
L'estel esdevé inalcançable.
Miserables. Per sorpresa
li han prés,
afer, llar i pa.
Ara jau a la vorera
vençut,
descalç.

Tot seguit la primera ronda va escalfar motors amb Pau Sanchis i la traducció dels poemes de Janko Polić Kamov, a continuació Lluís Roda i una xicoteta mostra de l'obra de Walt Whitman extrets de Cant de mi mateix, que finalitza amb Pau i Au, un poeta agosarat, divertit i ple d'ironia. Entrats en situació van fer una repassada de les seues obres més personals, Pau Sif amb Viatger que s'extravia, Lluís Roda amb poemes dedicats a la seua filla, i Pau i Au va continuar presentant-nos Les claus de casa, un poemari que he llegit fa poc, la lectura del qual no em va desplaure, però pense que és molt millor veure'l en persona, al natural, perquè la seua poètica és també visual i gestual, i així per no dir que m'ha agradat molt, paraula darrerament massa feisbocutitzada diré que m'ha captivat molt. 
 
Per a la segona part, les valencianes del nord Irene Fontdevila i Maria Cabrera ens van presentar el seu espectacle poeticomusical "Vladivostok" , amb la qual cosa es va donar per acabada la part lúdica del programa. Però la vetllada no s'acaba ací. En un tres i no res treuen fileres de cadires, col·loquen tot al llarg taules i estovalles i arrangen cadires a banda i banda. Taula parada. Sopar. Tot fet casolà. Boníssim. Inclosos les postres, per xuplar-se els dits. I per acabar, dolçaina, tabalet, balls i albaes acabades d'eixir del forn. Que més em puc demanar? Anar a dormir. 
 
Sí, la vetllada m'havia acomplert les expectatives anunciades, em gitava a les xicotetes, hora que no tinc costum, que em desvetlla del son habitual, i em costa d'agafar de nou. Tot pensant les hores passades amb tan bona companyia, el refilet d'un rossinyol en la finestra lluny de desvetllar-me més m'han induït al somni profund, m'he despertat quan el sol se m'havia enfilat dins l'habitació. 


 Diversos actuants durant el repartiment dels premis.

dijous, 18 d’abril del 2013

COPES (274è joc literari)





Tot a punt a la taula parada.
Plats, coberts i les copes,
que a quatre dits d'alçada s'encimbellen
com ballarines en festa.
Ànimes lluminoses.
Sabatetes a mida.
Transparents com el teu cap abans de començar l'àpat.

S'allarguen les ombres,
les paraules emmudeixen.
Demana descans el dringueig.

Fosqueja.

Giraran cap cap a la casa amb portes de vidre. 


(un joc literari molt divertit de Jesús M. Tibau)

 

divendres, 12 d’abril del 2013

UN ULL QUE VEU, PERÒ QUE NO MIRA

Deia un company en el Fòrum de Literatura comparada quan estàvem reflexionant sobre la mirada per fer un treball en aquesta assignatura, que, en literatura, tot és mirada. Mira el narrador, des de fora o des de dins de l'obra, miren els personatges, tot i que cada personatge mira al seu torn d'una manera diferent. Tampoc no mira millor qui em mira a mi, ni com jo mire a l'altre, en realitat són dues maneres de mirar, i totes són bones. I això m'ha portat a reflexionar sobre una mirada. Una manera de mirar un objecte, o una situació.

Un dia, el profe de Qi gong, Toni, en la miqueta de tertúlia que fem entre abans i desprès de la sessió va comentar una anècdota que a mi se'm va quedar gravada. De fet, vaig estar durant un temps rumiant-la, fins que un bon dia se'm va ocórrer escriure unes frases. Reconec que hi ha vegades que les frases no passen d'aquest estadi, frases, simplement frases, sense més, altres arriben a un estadi superior, és a dir arriben a relats, poemes o ves a saber que.





Diu Joan Brossa que “en aquell moment jo era un ull que veia però que no mirava. I tot el procés ha estat de reeixir a saber mirar” (Coca, 1992, pàg.24)


Ha pres el costum d’anar tots els dies a la feina en bicicleta.
És ecològic per medi ambient i saludable per a la seua persona.

Els dies feiners, travessa el passeig, a la vora de la platja
on també altres com ell han triat aquesta possibilitat.

Cada dia, quan arriba al cap, se n’adona que el camí se li ha exhaurit,
que ha passat de puntetes, sense pena ni glòria.

Al darrere ha deixat la placidesa de les ones que arriben sense soroll a la vora de la mar, o la fúria amb què, de tant en tant, volen atrapar-lo, i de retruc menjar-se l’arena.
També és cosa de veure la cara somrient i rodona del sol de l’hivern per l’horitzó,i constatar, com rutlla el disc, qual mòbil en cadascuna de les estacions, mentre juga a finestreta descoberta.

Tots els dies feiners, el passeig travessa, de cap a cap, a la vora de la platja.
Mira. No veu. Travessa el passeig, absort amb pensaments plàcids.

Tot això ho pensa cada dia, a sobre de la bicicleta, mentre pedaleja.
Capbussat dins seu, passa de llarg sense veure el que passa al seu voltant.
Només l’envolten pensaments i més pensaments, que res no resolen.

Un bon dia, al bell mig del passeig, s’atura.
Mira. Veu. Somriu.
Escombra els pensaments qual ombrel·les,
bardisses atapeïdes, que cada dia ha plantat,
a les voreres del passeig de camí a la feina.

I veu i mira i somriu.

Pedaleja. 

 

dijous, 4 d’abril del 2013

PELS CARRERS D'OLIVA

M'havia aturat en Oliva perquè com havia dit, en Oliva, hi ha molts poetes. Jo en conec només uns pocs, però com passa amb totes les coses quan tens interès, amb el temps i escorcollant pels racons n'aniré coneixent.

Així que, he triat un poeta el nom del qual és ... endevina endevinalla... qui penseu que pot ser?

Es diu d'ell que escriu una prosa hàbil, tensa, intel·ligent, amb un cert regust líric (diu un escrit que m'he trobat per la xarxa), però jo dic, a més, d'argumentació ponderada i dúctil que contraposa tots els pros i contres sense alterar el discurs, que és cosa d'agrair en els temps que corren.

Darrerament, com que acaba de publicar un nou poemari he llegit uns quants articles sobre la seua persona, i se'm fa difícil dir res més, afegir més coses que siguen de collita pròpia. Vistes així les coses, anava a passar de llarg, i potser ningú se n'haguera adonat del detall, tot i que a mi m'haguera fet sentir molt covarda, i no és aquesta la meua pretensió. De sobte m'ha esperonat a seguir endavant, a no renunciar al meu propòsit, un escrit que acabe de llegir de Josep Iborra, Breviari d'un bizantí. Es tracta del primer apunt que titula Tout est dit... Tot està dit, si, però hi ha tantes maneres de dir les coses com humans som a la terra, i «si tot està dit, diguem-ho a l'inrevés. O repetim-ho...».

I continuant amb l'endevinalla diré que escriu totes les setmanes al Quadern del País, amen d'altres mitjans. Probablement, només amb aquest detall ja es deu saber de qui parle. Però continue un poc més aquest trencaclosques. Té escrits molts llibres de poesia com de prosa, encara que, personalment, en tinc més escrits en aquest darrer mitjà. Si encara no ho heu endevinat, tot seguit ho escric es tracta d'Enric Sòria, de qui em reconec lectora assídua dels seus articles setmanals, així com dels reculls que edita de tant en tant. El vaig conèixer, bé, el vaig veure en un dels recitals que l'Aula de poesia de la UV feia sota el mestratge de Vicent Alonso. D'això ja fa anys, en concret, el 15 de març de 2003, del qual guarde un record entranyable.


Desempolsant papers

Fa pocs dies, coincidint amb la meua aturada en el poble d'Oliva, m'he trobat que acaba d'editar un llibre de poemes Arqueologia. Encara no l'he pogut aconseguir, però ja arribarà. Que he de fer. No tinc la llibreria al costat de casa.

Mentrestant fem boca, que això no costa gens

AMULETS

Deixar passar el temps,
sentir com passa,
escoltar-ne el silenci
com un acolliment, com un regal.

No parlar, no pensar,
no incomodar-se,
viure despresament el buit
sense inquietar-lo.

Mirar sense atenció,
com des de fora.
No fer preguntes
ni temptejar respostes.

No recordar després
ni tampoc oblidar
ni cercar el sentit
d'aquesta espera.

No esperar res tampoc.
No creure en els miracles
i acceptar-los i prou
quan ve que passen.


 Un raconet de la meua llibreria