Deia
un company en el Fòrum de Literatura comparada quan estàvem
reflexionant sobre la mirada per fer un treball en aquesta
assignatura, que, en literatura, tot és mirada. Mira el narrador,
des de fora o des de dins de l'obra, miren els personatges, tot i que
cada personatge mira al seu torn d'una manera diferent. Tampoc no
mira millor qui em mira a mi, ni com jo mire a l'altre, en realitat
són dues maneres de mirar, i totes són bones. I això m'ha portat a
reflexionar sobre una mirada. Una manera de mirar un objecte, o una
situació.
Un dia, el
profe de Qi gong, Toni, en la miqueta de tertúlia que fem entre
abans i desprès de la sessió va comentar una anècdota que a mi
se'm va quedar gravada. De fet, vaig estar durant un temps
rumiant-la, fins que un bon dia se'm va ocórrer escriure unes
frases. Reconec que hi ha vegades que les frases no passen d'aquest
estadi, frases, simplement frases, sense més, altres arriben a un
estadi superior, és a dir arriben a relats, poemes o ves a saber
que.
Diu
Joan Brossa que “en aquell moment jo era un ull que veia però que
no mirava. I tot el procés ha estat de reeixir a saber mirar”
(Coca, 1992, pàg.24)
Ha pres el
costum d’anar tots els dies a la feina en bicicleta.
És
ecològic per medi ambient i saludable per a la seua persona.
Els dies
feiners, travessa el passeig, a la vora de la platja
on també
altres com ell han triat aquesta possibilitat.
Cada dia,
quan arriba al cap, se n’adona que el camí se li ha exhaurit,
que ha
passat de puntetes, sense pena ni glòria.
Al darrere
ha deixat la placidesa de les ones que arriben sense soroll a la vora
de la mar, o la fúria
amb què, de tant en tant, volen atrapar-lo, i de retruc menjar-se
l’arena.
També és
cosa de veure la cara somrient i rodona del sol de l’hivern per
l’horitzó,i constatar, com rutlla el disc, qual mòbil en
cadascuna de les estacions, mentre juga a finestreta descoberta.
Tots els
dies feiners, el passeig travessa, de cap a cap, a la vora de la
platja.
Mira. No
veu. Travessa el passeig, absort amb pensaments plàcids.
Tot això
ho pensa cada dia, a sobre de la bicicleta, mentre pedaleja.
Capbussat
dins seu, passa de llarg sense veure el que passa al seu voltant.
Només
l’envolten pensaments i més pensaments, que res no resolen.
Un bon
dia, al bell mig del passeig, s’atura.
Mira. Veu.
Somriu.
Escombra
els pensaments qual ombrel·les,
bardisses
atapeïdes, que cada dia ha plantat,
a les
voreres del passeig de camí a la feina.
I veu i
mira i somriu.
Pedaleja.
