Dissabte
Potser
la millor manera de treure's el dolor per la mort d'algú és
expressar-ho, dir-ho, comunicar-ho, parlar-ho, en veu alta, per
escrit, en resum treure's-ho de damunt fins que no se'ns enquiste a
dintre. Vaig conèixer pel feisbuc l'entrada del bloc de Jovi Lozano-Seser Calcetins desparellats, Sobre el goig d'estimar, de celebrar i de cantar la vida... parlava
de la mort de son pare, fa cosa de cinc anys. Un magnific escrit que
em va emocionar doblement, per una banda perquè l'escrit transmetia
un sentiment molt emotiu cap al pare desaparegut, per l'altra perquè
em va vindre a la memòria la mort del meu, d'això ja fa prop de
trenta anys, a qui durant molts anys vaig tindre present, però que,
darrerament, me n'he adonat que ja no recorde tant assíduament com
abans. De fet m'ha vingut a la memòria uns versos que vaig escriure,
que casualment vaig traslladar a un altre poema i són els que han
sobreviscut.
[...]
Com
un esguard t’ha vingut a la memòria
el
fil tan subtil que uneix
la
mort i l’absència.
Ambdues,
són només projeccions del pensament,
trets
que mai no envelleixen
que
mai no tornaràs a veure.
Evocacions
que es dilueixen a poc a poc
reflectits
al teu mirall.
Acabes
de recordar les paraules d’aquell poema oblidat
que
un dia et va dir a cau d’orella:
-
Te n’aniràs
i
mai no et tornaré a veure
i
seràs com tots
que
se’n van
i
es perden per sempre - .
La
percepció que en
queda pels
desapareguts, juntament amb els records
i les
emocions que hem sentit evolucionen
amb el temps, s'aprimen fins esdevenir un buf delicat
i imperceptible que sembla que s'haja
volatilitzat,
fins que de sobte torna a surar cap amunt, tot
i que sense
la força dels
primers
moments.
Amb tot, vist des de la perspectiva del temps, em sembla que
deuria d'haver-me tret el dol abans que no ho vaig fer, però cadascú
és com és, i el dol és un sentiment personalíssim que t'acompanya
a la vora, fins que assumeixes la desaparició de l'ésser volgut. A
mi, em passa que he anat d'un dol a un altre perquè no me'ls he
sabut treure de sobre, com quan el negre s'enllaçava entre dols, el
color quedava instaurat com el color de la vida. De sobte, en haver
escrit aquestes línies, a raig, m'he trobat que llegint Cendres de Ternils de Vicent Sanxis hi ha un paràgraf que li ve com
anell al dit per al que volia dir
Algunes
d'elles hom podia dir que gairebé totes les seues vides les passaven
vestides d'aquest color, perquè per qualsevol parent s'hi posaven de
dol, i això per anys. Així és que anaven enllaçant el dol per uns
i altres i al remat se'ls passava mitja vida, si no sencera, vestides
tothora com una mena d'escarabats.
i és
que l'educació que he rebut, per ser d'una certa edat, em fa caure
de vegades en el parany que se'm va incloure i desenllepissar-me'n
costa déu i ajuda.
Barques
fetes de corfa de pi que solia fer-me mon pare,
tallades
amb un ganivet o una navalla,
i
que jo he seguit la tradicció amb els meus fills.
Així
que remenant pels calaixos me'ls he trobat.
Diumenge
Dissabte
m'havia proposat d'anar a casa d'una
veïna, Marisa,
per deixar-li
un llibre. Mai
no
m'hi
havia fixat. Aquestes
coses solen passar, que no coneixes a algú que tens prop fins que un
bon dia se t'il·lumina
el seu rostre. Fa cosa de quinze dies vam estar parlant sobre
sabons i perfums i olis i reciclatge. El títol del llibre no ve al
cas, tot i que es tracta de El Perfum de Patrick Süskind, la
qüestió és que en la conversa que vam encetar durant el parell
d'hores que vaig estar a sa casa, va eixir el tema de la mort. Fa un
parell d'anys se li va morir un fill de vint-i-cinc anys. Ja se sap
que en les converses anem fent salts i tombarelles i passem d'un tema
a un altre per associacions i semblances - si escoltarem el que hem
parlat en una gravació veuríem com anem canviant de tema i ens
desviem del que havíem començat a parlar-, per això estan els
moderadors en les tertúlies, per no esgarriar-se. El cert és que no
sabia com havíem anat a parar a aquell tema, la mort, i haguera
volgut desviar la conversa, però no vaig saber com fer-ho. La
veritat és que internament em trobava espantada, la vaig mirar en
una mirada que intenta demanar disculpes per endavant, potser
esperant trobar-me un rostre compungit, commogut, però no, el seu
rostre no em parlava de mort, era un rostre amb la mort assumida,
això ho vaig comprovar de seguida mentre els meus ulls d'espant la
resseguien. Passats els instants que se'm vam fer eterns, la
conversa va derivar cap a altres temes. Si he de ser sincera vaig
eixir d'allí reconfortada, tot i que en ningun moment va haver una
sola frase que expressara consol, no per ella, sinó per mi, només
vam creuar missatges no verbals, els que es transmeten a través de
la mirada.
Dilluns
Aquest
matí he obert la finestra de la meua habitació per ventilar-la, en
guaitar cap enfora he vist la caravana. Ahir la vam tornar a casa.
Encara no fa sis mesos, la vaig regalar a una parella, amics del meu
fill i la seua xicota. Em va fer il·lusió que tingueren una casa,
ni que fóra per als caps de setmana de convivència en parella. Vaig
recordar els meus anys de Sis-cents, els impediments a tots els
desitjos, les discussions en casa. I els meus records llunyans es van
unir el meu desig de solidaritat per donar-los un cert benestar.
Fa
quinze dies, vaig rebre un missatge per què anara a recollir-la al
càmping on l'havien instal·lada. Jordi s'ha mort. No ha pogut
superar el càncer. Jo ja sabia que estava malalt, però quan aquest
estiu van vindre la parella a per la caravana, el vaig veure tant
content i il·lusionat per aquest raconet que anava a tindre, que jo
creia que tenia tot el dret de gaudir-ne, vaig creure que la il·lusió
li allargaria la vida. No la va utilitzar ni un sol cap de setmana.
La malaltia el tenia atrapat fins que se'l va engolir embolicat com
una crisàlide. I ara jo, amb la caravana i el record que em provoca
em fan sentir un dol que no és meu, però que me l'he quedat.
Mentrestant
Fa
unes quantes setmanes vaig comprar en la llibreria Ambra de
Gandia el cinquantè Premi Ausiàs March 2012, que havia guanyat
Txema Martínez, al títol llisc Dol. M'agrada
la poesia que escriu. Aquest poeta el vaig conèixer gràcies a l'antologia
Imparables i a la presentació
que se'n va fer a Gandia l'octubre del 2005.
Escriure és un consol, una
teràpia, una manera de treure's
el dol de
dintre i d'això parla el
poemari d'abocar els
sentiments cap enfora i treure's l'ofec que atenalla.
Fa dies que vaig llegint-lo i
rellegint-lo,
poc a poc,
endinsant-m'hi en
els seus versos de cap a
peus. Amb la
seua lectura m'he
procurat
el meu consol.
El meu
dolor i el
meu dol ha estat el seu dolor
i el seu dol.
Resurrecció
Et
recordo assegut arran de la piscina,
les
cames afonades, les mans afonades
entre
els genolls i els ulls, cap cop, estàtua
arcaica
vora l'aigua on jo em banyava.
T'estaves
quiet cercant l'hàlit
de la tarda
rere
el teu mur que havies erigit,
d'aire
vist i ciment, amb la teva mirada
de
séquia d'aigua estanca,
que
surava precisa, com des d'una espiera,
escodrinyant
amb impostat desdeny
els
camins que el desert al teu voltant creava
i
transformava a cada instant, el teu.
Jo
repicava el mur i cap porta s'obria.
Tu
trencaves la pedra i jo no hi era,
era
als afores, lluny, sota la pols de les cru
illes
feia
que t'esperava, de reüll,
sense veure-hi,
com
en un duel d'esquena a tu.
Ara
em reptes de nou, amb la cara ensotada
al
fons d'un altre mur, un rostre maquillat
en
galtes i parpelles pel teu desert privat,
que
et crea i et transforma, i t'aixeca en la nit
de
tots els meus matins.
La
teva mort
serà
la meva resurrecció.
Alguns dels llibres esmentats en l'escrit.
